Catalunya, una terra de criminals (de ficció)

Catalunya s’ha convertit en una terra de criminals? Si observem la producció de novel·la negra d’aquests darrers anys haurem de respondre que sí, forçosament. Gairebé tot el territori compta amb novel·les negres que l’expliquen. No és pas un fenomen nou, però aquests últims temps s’ha multiplicat, fins al punt que a la BCNegra d’enguany s’han adequat dos espais per parlar de novel·les negres ambientades fora de Barcelona i, a més, els tres principals premis del gènere també comparteixen aquesta singularitat.

El comissari de BCNegra, Paco Camarasa, tampoc no hi troba explicació. ‘Aquest fenomen –diu– es produeix en la novel·la negra escrita en català, a tot el territori, i en la novel·la negra escrita en castellà a Catalunya. A la resta del món totes les novel·les solen ambientar-se a les capitals o a les grans ciutats. És un tret identitari català que a mi em sembla molt complicat, perquè com més petit és el lloc físic més difícil és més de posar-hi una trama negra i que funcioni bé.’

De precedents, n’hi havia haguts força, ací. Per exemple, Jaume Fuster, que el 1982 va escriure La corona valenciana,  una autèntica road-movie per tot el País Valencià, en què el protagonista, Enric Vidal, va robar les joies de la mare de Déu d’Elx i s’embarcà al Grau de Castelló cap a Cabrera i Eivissa. O bé Pep Coll, que el 1999 publicà L’abominable crim de l’Alsina Graells, en què per primera vegada va aparèixer un mosso d’esquadra. O les novel·les pirinenques d’Albert Villaró –especialment, Blau de Prússia, que el 2006 guanyà el premi Carlemany. O encara l’èxit de Carles Porta: Tor, tretze cases i tres morts, que elevava notablement el gènere de la novel·la de no-ficció criminal.

Però totes aquestes obres –i una bona part de texts ambientats en pobles petits del País Valencià, com les novel·les de Xavier Aliaga i Juli Alandes– eren més excepcions que no pas normalitat. S’hi afegien antologies nascudes de la invitació que feien alguns municipis a escriptors per a tancar-se uns dies en alguna vall remota a escriure, o bé que patrocinaven texts per a netejar la imatge turística, com ara una sèrie de volums que edità l’Ajuntament de Salou. L’esclat de la novel·la criminal del darrer any i mig, tant en català com en castellà, ha estat espectacular. I mirarem de fer-ne un mapa com més acurat millor per no perdre’ns gaire, endreçat de nord a sud dels autors que participen o han participat en la BCNegra i Tiana Negra d’enguany.

1-La Vall d’Aran. Cazadores en la nieve. José Luis Muñoz. Versátil. Muñoz, un dels noms clàssics de la generació dels vuitanta en castellà, demostra que continua en molt bona forma. La novel·la arrenca amb l’arribada a la Vall d’Aran, en concret a Bossòst, d’un antic militant d’ETA. La falsa tranquil·litat de la vall s’estroncarà de sobte.

2-La Vall Fosca. La venjança de la Vall Fosca. Carles Mentuy. Edicions Xandri. Novel·la de debut situada a final dels anys noranta. Mentuy n’ha dit: ‘La meva intenció era escriure sobre un territori que conec bé i que permet moltes intrigues pel fet de ser molt tancat.’

3-La Vall de Cardós. Allò que va passar a Cardós. Ramon Solsona. Proa. Solsona ha fet el salt de cap als Pirineus amb una obra que potser no és ben bé negra, però que sí que negreja i aprofita alguns dels cànons estructurals del gènere per explicar-nos la brutal transformació del paisatge pirinenc arran de la construcció de les empreses hidroelèctriques. Solsona flirteja amb el gènere i amb el territori igual que ho han fet autors com ara Jaume Cabré i Pep Coll, l’un amb el territori i l’altre amb la negror.

4-L’Empordà. 996. Josep Torrent. Crims.cat. Un altre veterà de les lletres catalanes ens ofereix la segona aventura protagonitzada per Damià Saurell i el seu equip. Tot comença amb un cadàver nu descobert a la Punta de l’Escala. I des d’aquí… embolica que fa fort: màfies de tràfic de persones, drogues i diamants.

5-El Montsec. Mala lluna. David Marín. RBA. Marín va ser l’autor revelació del 2015 amb aquesta novel·la ambientada al Montsec, on es destaca un ús brillant de la llengua i també la redescoberta de paisatges i situacions ben insòlits. Per començar, el primer mort el troben a l’observatori d’Àger, on els telescopis que hi ha segueixen el moviment de cossos de l’espai a les ordres de les grans agències internacionals.

6-L’Urgell. Tros. Rafael Vallbona. Pagès editors. Novel·la guanyadora del premi Ferran Canyameres, el guardó més veterà de gènere negre del país. És situada a Alcastrer, un poble sorgit de la imaginació de Rafael Vallbona però ben bé en terres de secà. I, és clar, la tradició dels drames rurals es modernitza a ritme de John Dereck i escopetes Remington de dos canons.

7-Lleida. Diversos projectes. Si hi ha un indret on la criminalitat s’ha posat de moda és Lleida. Les obres negres ambientades a la ciutat escassejaven, però aquests darrers temps n’hi ha hagut una florida. En són exemples Ful, de Rafa Melero, la tercera obra d’aquest mosso d’esquadra que aparca uns instants la seva sèrie dedicada a Massip per mostrar-nos una banda de petits delinqüents des del punt de vista criminal, allò que s’anomena crook stories. El misteri del bressol buit, de Montse Sanjuan, segon cas de l’Anna Grimm després de la magnífica acollida de la primera aventura seva. O Assassins de ponent, llibre coordinat per Ramona Solé, que compila tretze relats de gènere negre a Lleida, publicats per Llibres del Delicte. També els Quaderns, de la mateixa autora i editorial, són ambientats en terres lleidatanes, però en un petit poble de prop de la ciutat.

8-Tarragona, Alt Camp, Baix Penedès. Diversos autors. Quan Salvador Balcells va començar a escriure, ja fa uns quants anys, la sèrie dedicada al sots-inspector Emili Espinosa que publica amb Meteora, Tarragona i l’àrea metropolitana no tenia gaire representació en el gèner. Ara ens arriba el seu Procés enverinat, publicat per Meteora, amb assassinats al Vendrell i Tarragona i desplaçaments al País Valencià per a investigar. Per una altra banda, Margarida Aritzeta ha començat una sèrie negra dedicada al personatge Mina Fuster que publica Llibres del Delicte, també amb escenaris en aquella contrada. I Jordi Tiñena, a La mort sense ningú (Llibres del Delicte), torna a Tarragona com a escenari per a les seves intrigues criminals.

9-Cambrils. Lo que nos queda de la muerte. Jordi Ledesma. Alrevés. És possiblement una de les millors novel·les negres en espanyol del 2016 i la millor de l’autor. La vila no té nom, però s’hi identifica perfectament Cambrils. Som als anys noranta, quan encara tot és possible i quan aquests personatges que s’entrecreuen són a punt de viure el final de l’estiu que els canviarà la vida.

10-La Terra Alta. Cendra. Sílvia Mayans. Pagès Editors. Sílvia Mayans torna als escenaris de Cap llàgrima sobre la tomba i al mateix període històric, l’inici de la transició, per mostrar-nos la bellesa i la duresa d’Arnes, de la Terra Alta, el Baix Ebre i el Montsià i també de Vall-de-roures i Alcanyís, alguns dels escenaris de la nova novel·la.

11-Qualsevol lloc del país. Tota la veritat. Núria Cadenes. RBA. Dolmeriu és l’escenari imaginari on Núria Cadenes va situar l’acció de la seva novel·la, premi Crims de Tinta el 2016. Si molts ens imaginem el llibre situat a les contrades valencianes, ella diu que és a Catalunya. Sigui com sigui, Dolmeriu és un magnífic no-lloc convertit en lloc concret on tot el mal és possible. I la bona literatura, més.

12-Algun lloc innominat del País Valencià. Els ossos soterrats. Silvestre Vilaplana. Crims.cat. Tant se val saber quin és el lloc concret on hem de situar aquesta novel·la de Vilaplana, guanyadora del premi Memorial Agustí Vehí – Vila de Tiana. A mig camí entre la novel·la negra i la novel·la històrica, el problema de les fosses comunes de la guerra de 1936-1939 n’és el motiu principal. En només tres mesos, va esdevenir la millor novel·la negra escrita en català per als llibreters del País Valencià.

13-Menorca. L’illa sense temps. Esperança Camps. Meteora. L’escriptora menorquina establerta a València ha tornat a fer una novel·la negra no convencional, tal com a ella li agrada definir-les. Una vegada més, la particularitat d’un estil literari inconfusible posa al servei de la gran literatura una història fosca com l’ànima humana.

14-Galícia. Foc verd. Jordi de Manuel, Crims.cat. En aquesta aventura, en Marc Sergiot, el personatge amb més aparicions de tota la novel·la negra catalana, s’haurà d’enfrontar als paorosos incendis de Galícia en el decurs d’unes vacances.

15-Europa. L’últim defensa. Jordi Agut. Stomberg. La sorpresa d’aquest 2016 ha estat aquest thriller ambientat en el món del futbol que ha escrit el periodista esportiu del Regió 7. Novel·la negra i futbol i escenaris de tot Europa haurien de ser un còctel explosiu, però sembla que, de moment, ens agraden més els territoris recognoscibles.

Aquest és mica el panorama recent de l’extensió del crim per les nostres contrades. Sobre els motius, cap ni un de clar. Àlex Martín, professor de la Universitat de Salamanca i màxim especialista en novel·la negra catalana, diu: ‘Hi ha una tendència a la novel·la rural, però això passa sols a Catalunya i no se sap per què. Però en aquestes novel·les sempre hi ha un pòsit real, bé siguin llegendes, històries explicades de generació en generació o malsons que passen als pobles. També hi ha hagut un excés d’urbanitat barcelonina aquests darrers temps i, tot i que encara hi ha moltes coses per explicar, és molt interessant de veure com els centres perifèrics comencen a aparèixer en obres com les de Lluís Bosch, Carlos Zanón o Ledesma. I sorgeixen uns altres espais, els “no-espais”, que diria Marc Augé, i que són interessantíssims perquè són els que emprava en la seva obra Jim Thompson.’

Anna Maria Villalonga, professora de la Universitat de Barcelona, explica: ‘Pot ser que ara l’autor vulgui col·locar les ficcions al lloc que coneix, al lloc d’on és i no a Barcelona. I sí, és veritat que això és un fenomen singular de la literatura negra catalana, però els nòrdics ho fan molt, maten en petites ciutats i llogarrets amb total normalitat. Crec que nosaltres també tenim tirada a aquesta normalitat.’

Sigui amb explicació o sense, és clar que hi ha una vintena de bons títols amb què podem recórrer la totalitat del país, i de bracet dels més negres.