06.09.2016 - 22:00
|
Actualització: 06.09.2016 - 22:49
L’11 de setembre de 1976 es va fer la primera diada nacional de Catalunya després de la mort de Franco. Tanmateix, el governador civil va impedir que es fes a Barcelona, com s’havia previst, i es va traslladar a Sant Boi de Llobregat. Els oradors que van intervenir-hi foren Miquel Roca i Junyent, Octavi Saltor i Jordi Carbonell.
Ahir vam publicar el cèlebre discurs de Jordi Carbonell en nom de l’Assemblea de Catalunya. Avui recuperem les paraules que va pronunciar aquell dia Miquel Roca com a representant del Consell de Forces Polítiques:
«Parlo en nom del Consell de Forces Polítiques de Catalunya.
Estic segur que us interpreto a tots si dic que voldria que les meves paraules arribessin als milers i milers de catalans que estan de cor amb tots nosaltres però que una repressiva aplicació dels nostres drets a reunir-nos i a manifestar-nos els ha privat de commemorar aquí i ara, tots plegats, aquesta Diada de l’11 de setembre. Per tots aquests catalans d’arreu de Catalunya, de les seves viles i comarques, de la plana, de la costa i de la muntanya, i dels que viuen encara en l’exili, vagi el nostre compromís –el compromís que tots aquí prenem– que ja mai més ningú ens podrà dir com i a on hem de celebrar aquesta Diada. L’any que ve tot Catalunya serà una festa; una festa de tot el poble, al carrer i a les places; les omplirem de gom a gom, sentint-nos lliures en una Catalunya lliure i democràtica.
En la cordial distribució de papers que ens hem assignat els que intervindrem en aquest acte, em correspon a mi dir-vos el perquè avui tota l’oposició democràtica catalana ha volgut fer aquest acte unitari d’afirmació catalana i democràtica. Avui fa 262 anys, Catalunya va perdre les seves llibertats nacionals, van ser derogades les seves institucions, substituït el seu dret, combatuda la seva llengua, perseguida la seva cultura. Però això, companys, donaria a la nostra commemoració un to trist: estaríem celebrant una derrota. Seríem nostàlgics d’un passat perdut. I això no és veritat, perquè Catalunya va tornar a ser, Catalunya és, i els catalans som encara un poble gràcies al procés que des del mateix 11 de setembre de 1714 es va iniciar per tal de recuperar la nostra llibertat col·lectiva, la nostra identitat nacional.
I la nostra joia d’avui és que ens sentim orgullosos del que hem fet, de tot el que hem aconseguit; ens sentim seguidors fidels d’una llarga tradició en defensa dels drets del nostre poble, en defensa dels drets inalienables de Catalunya.
I per això vagi també el nostre primer record en homenatge de tots aquells que han donat la seva vida per aquesta lluita; que han sofert presó, que han estat represaliats, que han conegut el penós camí de l’exili. Casanova en fou un exemple, d’aquest tipus d’home, i també n’és un exemple el que el poble català ha fet per Casanova. Recordem-ho un cop més: per a tots aquests que d’una manera o altra han sofert per Catalunya, nosaltres sabem que per cada gota de la seva sang, per cada dia de mancament de llibertat, per cada una de les seves angoixes, el poble català els retrà l’homenatge de cent anys de glòria.
Amics, Catalunya no és un poble vindicatiu, no és un poble venjatiu. No ens deturem ni ens hem deturat mai en el trist masoquisme d’inventariar les nostres penes, animant un esperit malsà de demanar comptes. Malgrat tot el que hem passat i sofert, som encara una comunitat plena que només ens preocupa el nostre futur; volem projectar-nos cap al nostre futur democràtic i del passat només en volem retenir la nostra exigència que ja mai més li seran negats al poble català els seus drets i les seves llibertats. No hem fet del nostre passat una senyera insolidària, n’hem fet i en farem una exigència de respecte al que som i al que vam ser.
Catalunya i la democràcia són dues reivindicacions indissociables. I per això Catalunya ha estat sempre capdavantera en la lluita per les llibertats democràtiques. En aquest llarg procés de la lluita per les nostres llibertats, hem contribuït activament, decididament i a més de manera decisiva en la lluita per les llibertats democràtiques de tots els pobles de l’estat espanyol. I per això, lluitar per Catalunya ha estat sempre l’expressió d’un combat per la democràcia; i per això, combatre Catalunya ha estat també sempre una expressió de combat contra la democràcia.
I per això, catalans, se’ns ofèn terriblement, se’ns fereix en el més profund de la nostra dignitat quan se’ns diu que el nostre catalanisme s’interfereix negativament en el procés cap a la democràcia. Qui diu això diu mentides; qui diu això no és un demòcrata.
Catalunya ha estat sempre al costat de la democràcia, i quan a l’estat espanyol s’ha aconseguit una plenitud de llibertats democràtiques, Catalunya ha vist reconeguda la seva personalitat. En tenim un darrer i viu exemple en l’Estatut d’Autonomia de l’any 1932; Catalunya el va plebiscitar per una pràctica unanimitat del seu poble, i els representants lliurement elegits de tots els pobles de l’estat, el van aprovar a Madrid, abans-d’ahir va fer 44 anys.
L’Estatut fou un reconeixement democràtic que retornava a Catalunya els seus òrgans d’autogovern, per tal de fer més eficaç la seva participació en la vida política del conjunt de l’estat. I per això ara, solidaris amb tots els demòcrates espanyols, lluitem per les llibertats democràtiques juntament amb tots ells, perquè només la democràcia ens retornarà les nostres institucions.
No és possible creure en el restabliment de les llibertats del nostre poble sense un restabliment de les llibertats democràtiques. No se’ns pot dir que a partir d’ara se’ns donarà l’oro i el moro sense canviar totalment la naturalesa de les estructures polítiques que durant els darrers trenta-vuit anys han estat perseguint i reprimint les mínimes expressions de la forma de ser del nostre poble. Catalunya, el reconeixement de Catalunya, suposa la substitució de les lleis i institucions democràtiques; unes lleis i institucions que el poble es doni a si mateix, lliurement, sense condicionaments de cap mena Aquest és el pacte per la ruptura que l’oposició proposa en nom del poble, que està en lluita per la seva llibertat.
La ruptura és inevitable si volem reconquerir les nostres llibertats. No vam ser nosaltres els que vàrem introduir la necessitat d’aquesta ruptura. Quan el decret de 5 d’agost de 1938, pel qual se’ns arrabassaven les institucions de la Generalitat, ho justificava dient que era necessari: ‘en el orden político la ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar’, imposava a la recuperació nacional i democràtica una recuperació rupturista. Hem viscut durant trenta-vuit anys en un clima de ruptura social i ciutadana. I volem trencar aquest clima, volem trencar les seves manifestacions. Volem reconquerir en la llibertat i la democràcia la condició de ciutadans lliures, capaços de definir lliurement la nostra política, i les bases de la nostra convivència pacífica en benefici d’una Catalunya lliure, en benefici d’un estat espanyol enfortit per la solidaritat de tots els seus pobles.
I aquesta ruptura no la volem per la força sinó que la volem pacífica, per la via del pacte. Tota la nostra enorme voluntat de superar un passat d’incomprensions, d’enfrontaments i de repressions la posem al servei de la convivència democràtica. D’una convivència que sigui ei resultat d’una autèntica amnistia sense exclusions, que ens retorni les llibertats democràtiques també sense exclusions, que retorni la sobirania al poble, i que a Catalunya ens restableixi les nostres institucions configurades, en l’Estatut d’Autonomia del 1932; que ens retorni la Generalitat i que els catalans hem mantingut vigent amb la força de la nostra fidelitat.
Tant és el que reclamem? És molt reclamar que ens deixin fer de Catalunya la nostra comunitat? És molt reclamar que se’ns deixi ser lliurement solidaris de tots els altres pobles espanyols? És molt reclamar que trobem en el respecte de la diversitat la força de la unitat? No, tot això no és molt; el que sí que és molt, el que sí que és impossible és que se’ns demani de renunciar a ser el que som, a la nostra identitat com a poble.
Catalunya, per la seva riquesa humana, perquè ha estat i és terra de recepció d’homes i dones que han vingut i vénen d’arreu d’Espanya, ha fet de la seva solidaritat en l’àmbit de l’estat espanyol la senyera d’una volguda integració respectuosa de tots aquests homes i dones. Catalunya som tots; tots els que hi viuen i hi treballen, i que lluitant per la llibertat de Catalunya lluiten també per la seva llibertat. I avui ens sentim tots, catalans de naixement i catalans d’adopció, una sola comunitat en defensa d’una identitat que necessitem per sentir-nos arrelats a un país que volem nostre. Catalunya, companys, serà del poble o no serà.
I sabem que, malgrat totes les limitacions de la nostra manca de poder, hem reeixit en aquest esforç. Quin valor tenen les paraules disgregadores dels que pretenen enfrontar els catalans castellanoparlants als catalans d’origen, quan els que diuen aquestes paraules són els mateixos responsables d’haver-los foragitat de les seves terres? Quin valor tenen les seves paraules quan són els que les diuen els que no han dubtat a sotmetre i empobrir els seus pobles en benefici del seu únic i exclusiu profit? Quin valor tenen les seves paraules, quan després d’haver-los foragitat de casa seva, els han perseguit també a Catalunya quan han reivindicat les seves llibertats democràtiques i sindicals? No! No seran pas ells els que dividiran el nostre poble; no, al revés, gràcies i mil gràcies, sou vosaltres els que ens heu ajudat amb la vostra lluita a guanyar per Catalunya i la seva llibertat els que de Catalunya, i sense oblidar les terres de partida, n’han fet una realitat seva, que han defensat i defensaran pel seu propi alliberament de classe.
Se’ns ha dit que tot això és un ‘nacionalismo de campanario’. El que ho deia despectivament no sabia, potser, que a nosaltres això no ens molesta. El nostre és un nacionalisme de campanar, sí, un nacionalisme que pujarà als campanars per tocar les campanes de la llibertat. Les campanes i les sirenes de les fàbriques, que reuniran tot un poble, ressorgit de les cendres de la persecució i de la repressió; al llarg de la història hem resistit, hem guanyat!
Però les campanes no es quedaran mortes en el seu tocar quan arribin als límits de Catalunya. Se sentiran més enllà, i les seves campanes, de les seves viles i ciutats, dels nostres germans del País Valencià i de les Illes, de Castella i d’Andalusia, del País Basc i de Galícia, d’Extremadura i d’Aragó, s’ajuntaran amb les nostres, perquè si Catalunya toca a llibertat, amics, és que a tot l’estat haurà arribat també l’hora de la llibertat.
Amics, perseverem, falta poc, falta molt poc. La constant mobilització popular al voltant de les nostres reivindicacions apropa el moment de la nostra llibertat. I quan arribi, no tindrem temps per a l’emoció, ni moments per al record nostàlgic dels que no hauran pogut viure aquest instant. Catalunya s’ha de projectar endavant i per això necessitem instruments; i aquests són l’Estatut d’Autonomia i les seves institucions; la Generalitat, amb el seu Govern, el Parlament i el Tribunal de Cassació. El contingut de l’Estatut haurà de ser revisat; avui les seves previsions han quedat desfasades; però en el diàleg democràtic trobarem el camí de l’actualització. Per això demanem simplement un restabliment provisional de l’Estatut, però l’immediat i el definitiu de la Generalitat, expressió genuïna del que ha de ser l’òrgan d’autogovern de Catalunya.
Saludem el president Tarradellas i recordem els anteriors presidents: en Prat, en Macià, en Companys; va ser aquest que va dir ‘Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.’ Que sigui aquesta voluntat la que ens obligui a perseverar en la lluita d’ara.
Catalans, l’acte d’avui és molt important. Tots som conscients que avui ens rellancem cap al futur, avui reprenem la història del nostre poble. I com que el camí que ens queda per fer encara serà molt difícil, que sigui el record d’avui, un record d’exigència, d’estímul, de coratge. Catalunya ens necessita a tots; Catalunya ens necessitarà a tots.
Volem la llibertat per conservar-la. Volem la democràcia per sentir-nos dignes. Volem Catalunya per retrobar-nos com a poble. I tot això ho volem per transmetre-ho a les futures generacions com un llegat de pau i de justícia; com un llegat etern de generacions i generacions que han patit i sofert en nom d’una raó històrica; que han patit i sofert per a conservar un patrimoni popular que només al poble pertanyia administrar.
Catalans: fidels a la tradició, convençuts de la nostra raó, per les llibertats democràtiques, per la pau i per la justícia, cridem tots junts: Visca Catalunya!»
