09.06.2017 - 22:00
|
Actualització: 10.06.2017 - 00:52
De l’acte i les reaccions d’ahir, vull destacar tres coses que em semblen importants i que podrien ser una indicació de què passarà d’ací al primer d’octubre.
La primera és la impressió que causa, en propis i estranys, veure en directe l’exercici de la sobirania. El govern de Catalunya i el parlament català van fer un pas endavant impensable fa molt poc temps. Impensable pel fons, però –alerta, que això és molt important– impensable, sobretot, per la forma. Hi ha responsabilitat en el gest, hi ha decisió en el gest i hi ha serenitat en el gest. El temps de cercar complicitats no s’ha acabat, però passa a un segon pla. Qui en vulga quedar al marge que es quede al marge, però ja no es demanarà permís a ningú per fer allò que el govern i el parlament saben que estan legitimats a fer. I això envia un missatge molt poderós als qui pensaven que ho podien frenar tot a còpia de prohibicions o als qui es pensaven que els necessitàvem imperiosament i volien aturar-ho tot amb exigències cada vegada més incomprensibles.
La segona cosa important a remarcar és el to baix de l’executiu espanyol. Molta gent va quedar ahir molt desconcertada perquè les amenaces van ser, gairebé, aparcades. Quan hom esperava veure Rajoy donant ordres solemnes a la fiscalia i escenificant el seu paper de defensor de l’Espanya immutable, ens vam trobar amb un Méndez de Vigo que mesurava no pas les paraules sinó gairebé cada lletra que va pronunciar –ni tan sols va eixir Soraya Sáenz! De Vigo va ser tan suau que fins i tot els periodistes de Madrid es van atrevir a dir-li en públic que no ho entenien. Però s’entén fàcilment. Fa mesos que repetisc que la pregunta no és com farà el referèndum el govern, sinó com l’impedirà el govern espanyol. És a Madrid on hi ha la situació difícil i complexa. I una cosa és cridar i amenaçar contra un fantasma i una altra de ben diferent, cridar i amenaçar sobre una realitat que saps perfectament que no podràs impedir. Les conseqüències són molt diferents. No dic que el govern espanyol no puga fer res –alguna cosa haurà d’intentar, això és evident. Però sí que dic que la reacció d’ahir demostra que saben que la seua posició numantina té límits i no té la carta guanyadora. Probablement, pensen que només tenen una oportunitat d’ací a l’octubre i, al mateix temps, són conscients que un error qualsevol els passaria una factura definitiva.
Això ja es va veure clarament en el tercer detall important del dia. Un comentari sorprès, i diria que molt càndid, d’un periodista català contrari al referèndum em serveix per a explicar-ho en una sola línia: ‘Caram, Puigdemont en un diari de Bangla Desh!’ Doncs sí. A Bangla Desh i a Nova York, a París i a Moscou, a Xangai i a Buenos Aires, a Dubai i a Casablanca… Pràcticament, no hi ha cap mitjà del món que ahir no fes saber als seus lectors que Catalunya votarà el primer d’octubre. No hi ha, a hores d’ara, cap persona informada del món que no sàpiga que els catalans votaran la independència. I això, perquè som davant una gran notícia d’abast mundial, que causa la reacció periodística, la qual era lògica i previsible, per cert. No es convoquen cada dia referèndums d’autodeterminació en el cor de la Unió Europea. Detall important: els textos, a més, deixen en un segon pla –com és, novament, lògic i previsible– les amenaces del govern espanyol. El protagonista de l’atenció mundial no és Rajoy sinó Puigdemont. Com és, ho diré per tercera vegada, lògic i previsible. I en aquest context, cal remarcar que la decisió ja està amortitzada fins i tot abans de convocar oficialment el referèndum. El món ho ha posat en l’agenda i, si a Madrid encara algú vol continuar amb la cançoneta que això és un afer intern, per mi, que continue. L’escut de l’opinió pública internacional ja s’ha alçat i ara, en tot cas, Madrid haurà de donar moltes explicacions a molta gent si prova d’evitar per la força aquest referèndum.
Cosa que Madrid sap que no tindrà realment més remei que fer si vol impedir-lo i que ja es va veure que no és capaç d’assumir. Perquè ahir va quedar molt clar que ací ningú no farà marxa enrere ni pidolarà res mai més. I aquesta és la gran diferència. Hem entrat, realment, a l’era de l’autodeterminació.
