07.03.2017 - 22:00
|
Actualització: 08.03.2017 - 07:17
Celebrar el dia de les dones. Recordar que inicialment era el dia de les dones treballadores. Recordar les obreres assassinades a la fàbrica. Fugir dels tòpics. Pensar en Alejandra Soler, que va ser professora i atleta i precursora en tantes coses i que es va morir la setmana passada. Pensar en Guillermina Medrano, que va ser la primera regidora a l’Ajuntament de València. Pensar en blanc i negre per recuperar el color. Recuperar dones i memòria. Fer-les visibles. Les mestres de la República. Dones que educaven dones quan molts homes pensaven que educar dones era perdre el temps. Dones públiques, en l’únic sentit que té l’expressió. Parlem amb Carmen Agulló, professora de teoria i història de l’educació de la Universitat de València, especialitzada en l’educació durant la Segona República i el franquisme. En gran mesura, gràcies a les seues investigacions coneixem les històries de les mestres republicanes. En la darrera Nit d’Escola Valenciana va rebre el guardó a la trajectòria individual i prompte rebrà el premi Fer Comarca de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, del qual va ser la primera presidenta. Parlem en un despatx petit i compartit a la Facultat de Filosofia de la Universitat de València. Les fotografies de tantes dones que hi ha al suro guien la conversa.
—La primera pregunta és mig obligada. Publicarem aquesta entrevista el 8 de març, el dia de les dones. La creieu necessària, aquesta commemoració?
—Sí. Hi crec en el sentit que tenia en un principi. El dia de la dona treballadora que va proposar Clara Zetkin i va aprovar la internacional socialista l’any 1910. Considerava que si hi havia l’1 de Maig, que era el dia de la classe treballadora, les dones treballadores tenien tot de drets que en aquells moments no es consideraven i que calia reivindicar. Permís de maternitat, la jornada, tot el que tenia a veure amb els xiquets… és una visió molt de començament de segle vint, però molt real. Però jo crec en el mateix que ella plantejava. Durant tot l’any treballem i reivindiquem els nostres drets, però durant un dia tal vegada cal fer més visibles les diferències i els problemes. Per això, crec que té sentit un dia per a reivindicar. També per a fer festa, però sobretot per a reivindicar.
—La vostra tesi doctoral era sobre l’educació de les dones durant el franquisme, però treballeu sobre les mestres republicanes. L’una cosa us duu a l’altra?
—Si, la tesi doctoral la vaig fer sobre l’educació de les dones en el franquisme, però no sé si és un tema que no interessa gaire. Jo crec que no interessa en el mal sentit. Jo crec que caldria reflexionar sobre com les dones es van ‘deseducar’ durant el franquisme. Com la Sección Femenina tenia un paper preponderant, com l’Església Catòlica també va imposar el seu model de dona. I a les dones republicanes hi vaig arribar per devoció, perquè vaig pensar que no havien estat gens recuperades i em vaig dedicar a treballar en la recuperació de les mestres de la República. Ara estic amb les professores de magisteri, que és un altre nivell, però molt relacionat, perquè les mestres, qui les forma? Les professores de la Normal, que era femenina. S’ha de veure qui eren aquestes dones, quina formació tenien, quina formació impartien. Ara estic més amb les professores normalistes, però sense deixar les mestres que continuen apareixent.
—Era molt diferent el paper de les dones mestres que el dels homes mestres?
–No. Hi ha un paper comú, que és el del canvi. Quan parle de mestres republicanes o de mestres republicans parle d’aquells que estan compromesos en l’ideal de la República. Perquè una cosa són mestres de la República, que són tots aquells que van treballar durant la República, però això inclou mestres de dretes, mestres conservadores, etc. Quan parlem de mestres republicans o de mestres republicanes són les que tenien el compromís amb el programa polític de la Segona República.
—Quin era aquest compromís?
—L’escola pública, laica, gratuïta, que volia formar en l’ideal de la solidaritat humana. Era una escola activa i per tant estaven compromesos en la renovació pedagògica, i tenien també un compromís polític, perquè pràcticament totes sabien que no es pot canviar la societat si no es canvia l’escola i no es canvia l’escola si no es canvia la societat. El matís de les dones és que elles lluitaven pel model de la ciutadana republicana. Fins a la República, les dones continuaven essent súbdites, perquè no tenien el dret de vot i els homes sí. Els homes, fossen de dretes, d’esquerres, de poble o de ciutat, tenien dret de vot. La república permet la ciutadania, per tant, les mestres republicanes s’impliquen a ser ciutadanes i no són ciutadanes passives. Per una banda en l’escola són un model de ciutadania per a les seues alumnes, introdueixen continguts. I per una altra, participen en la vida política. Són regidores, són alcaldesses, són diputades, són governadores civils… Hi participen d’una manera molt activa perquè elles són de les poquetes que tenen un nivell cultural i una educació que els permet de tenir un criteri, parlar en públic. Les mestres de la República són ciutadanes modernes. Un tipus de dona que a mi m’agrada molt. Tu les veus i de seguida dius, aquesta és una mestra republicana. La manera de vestir, la manera de pentinar-se, la manera d’estar, és totalment diferent de les mestres conservadores i sobretot de les que van venir en el franquisme.
—Aquest paper renovador de les mestres de la República va ser igual d’important a tot l’estat espanyol?
—Sí. A tot l’estat, dones mestres molt interessants, però hi ha diferències. Si parlem de Catalunya, per exemple, parlem d’un altre món.
—En quin sentit?
–A Catalunya, la Mancomunitat va fer una tasca impressionant. L’any 1914 va enviar un grup de dones, de mestres, a Roma, a estudiar amb Maria Montessori perquè portaren el seu mètode a Catalunya. I elles van ser les pioneres, que el van introduir pràcticament en totes les escoles municipals de Barcelona. En aquell moment Montessori era el més modern que hi havia. A Catalunya tenien moltíssima relació amb [Célestin] Freinet. El moviment Freinet va tenir un auge increïble perquè molts mestres rurals treballaven amb aquesta metodologia. Catalunya era l’avantguarda de tot Europa, en aquell moment. Freinet va estar a Barcelona, Maria Montessori es va mudar Barcelona quan es va enfrontar amb Mussolini. Hi havia un ambient magnífic. El Consell de l’Escola Nova Unificada és una de les experiències més interessants que hi ha d’organització d’un país d’una manera autònoma i amb un programa. A Catalunya les dones tenien ja des del començament una activitat molt important, fins i tot les dones… És que és diferent. A Catalunya hi havia una burgesia il·lustrada i les dones de la burgesia catalana eren dones modernes. A València, la burgesia anava una miqueta més endarrerida.
—Després d’anys d’estudi, continuen eixint mestres que s’havien mantingut anònimes?
—El cas més curiós l’hem tingut fa poc. El mes de novembre l’Ajuntament de València va fer un homenatge als mestres, homes i dones, que havien estat regidors i regidores durant la guerra. Nosaltres teníem Guillermina Medrano, que va ser la primera regidora. I la teníem molt estudiada, però vam descobrir que hi havia una altra dona, que es deia Ángeles Soriano, que era mestra i que va ser regidora molt poquet de temps perquè la van nomenar el febrer del 1939. I no teníem pràcticament res d’ella. Ens vam posar en moviment, vam veure que havia estat molts anys a Rafelguaraf, ens vam posar en contacte amb l’alcaldessa i ella es va menejar per tot el poble i hem trobat una dona interessantíssima. Ángeles Soriano havia fet mítings feministes, estava en el moviment scout, va ser durant la República una dona d’una gran activitat pública. Era del Partit Socialista. Comences a buscar, estires el fil i et trobes unes històries impressionants.
—Com desapareix el rastre d’aquestes dones?
—El franquisme es va aguantar tots els anys pel silenci i la repressió. Va començar reprimint i va acabar reprimint. L’assassinat de Puig Antich és als anys setanta avançats, i el setembre del 75 afusellen cinc persones. És a dir, que no parlem d’un règim que s’havia suavitzat sinó que va continuar exercint la por i la repressió fins a última hora, que és una manera de tenir la població callada. Per a aquestes dones hi ha diverses vies. Una és l’exili. Sobretot des de Catalunya, els era més fàcil, perquè creuaven els Pirineus i passaven a França, encara que després van haver de fugir perquè començava la Segona Guerra Mundial. Moltes van anar a Mèxic, que va ser un país d’acollida extraordinari. Molts catalans van poder refer allí la vida com mestres. De València també van marxar a Mèxic o a l’Argentina. També hi ha els que van quedar empresonats. I dones n’hi ha moltes, i és una història poc treballada. Les van posar en companyia de les prostitutes, les lladres, sense distinció, que era una manera de rebaixar-les. Però elles van muntar escoles a la presó per ensenyar a llegir i a escriure a les preses comunes. Sabien que la seua missió era ensenyar i ho feien on podien. Una altra eixida va ser dedicar-se a altres professions. Alguna, com Angelita Sempere, que era la cap d’inspecció, i era de Banyeres de Mariola, va anar a la presó i en eixir va posar acadèmies. Continuaven treballant d’una manera renovadora, però sota un paraigua de legalitat, perquè era una persona lleial al règim la que posava el nom a l’acadèmia.
—Tot això en silenci i dins l’anonimat.
—La tasca que van fer va ser per una banda silenciada i per una altra denigrada. Fins i tot dins les famílies, la gent tenia vergonya de parlar que la mare, l’àvia o la tia havien tingut una participació destacada en l’àmbit públic, perquè això no era benvist. En el franquisme les dones van tornar una altra vegada a casa. I aquelles que s’havien atrevit a trencar el model tradicional de dona van ser condemnades, calumniades. I la gent va callar. Això va fer que se n’oblidaren. Molta gent va estripar molts papers, moltes fotos perquè ningú no els poguera relacionar. A més, el règim fomentava la delació.
—Hi ha res de la manera d’educar de la República que es puga aplicar als plans d’ensenyament actuals?
—La constitució de la República és l’única de tota la nostra història en què l’ensenyament era laic. Laic vol dir que no hi ha cap mena de religió dins l’escola. Avui dia no és laica, és aconfessional. Es poden impartir quatre religions o no impartir-ne cap. I hi havia mestres que podien ser catòliques, però dins l’escola practicaven el laïcisme. Les dones mestres que s’hi van implicar van tenir més problemes que els homes. Perquè se suposava que la dona era catòlica, anava a missa, etcètera. Que una dona simplement complira el mandat constitucional que era que no hi haguera religió en l’escola volia dir que era una dona transgressora. El tema del laïcisme està pendent i continuarà pendent al pas que anem. Després hi ha la solidaritat. Aquestes dones educaven en la solidaritat. Feien les colònies escolars d’estiu perquè els xiquets pogueren tenir unes vacances. Participaven en el menjador, que era un espai educatiu més. Moltes experiències d’ajuda a la família. La solidaritat és el valor més representatiu de l’ensenyament en la república. El sentit de la renovació pedagògica, d’utilitzar metodologia activa, que també ho deia la constitució. No fer llibre de text. No fer alumne passiu. Fer excursions, experiments, manualitats. Aquesta lluita constant perquè els xiquets i les xiquetes pensaren per si mateixos.
—Eren benvistes per tothom, les mestres republicanes?
—No. Però els mestres homes, tampoc. Hi ha molts mestres que practicaven allò que els xiquets han d’aprendre jugant i els criticaven com ara: que els xiquets juguen i no aprenen… Hi ha mestres que eren renovadors pedagògicament i per part del poble no eren benvistos perquè pensaven que no complien a la perfecció el paper de mestre autoritari. Al mestre no li diuen ‘don’… I a elles les criticaven més encara pel tipus de vida que duien. Algunes eren divorciades o no eren casades, i això en un home es veu malament, però es tolera, però en una dona és molt més criticat… No era tot meravellós, sobretot en els ambients rurals, on elles eren totalment transgressores, però s’ho creien i els donava força per a superar entrebancs.
—El documentari Les mestres de la República, en què vàreu col·laborar, és del 2013. Sembla que fins llavors ningú no havia reparat en aquestes dones. Per què?
—Precisament ho diu en el documental, Hemrini Lafoz: nosaltres hem estat molt poc generosos amb la generació de la república. Quan vam fer la transició vam pensar que havíem inventat el món. Nosaltres ho fèiem tot, i fins i tot molestaven els avis que hi havia allí. En aquell moment de la transició vam ser injustos amb la gent de la República i els vam marginar una mica i no vam reconèixer que aquell era el moment d’haver-los reconegut perquè encara tenien forces. Quan ens hem adonat de la força que tenien ja estaven doblement disgustats, però crec que encara van poder fer alguna cosa. Jo de mestres republicanes només vaig conèixer Guillermina Medrano i un parell més. Homes, sí. Però poquets. Són tots de l’any 1913 o del 1910, Guillermina tenia més de vuitanta anys. Va morir a noranta anys i encara la vam recuperar. Ella sí que va tenir una implicació important. El documental va tenir un altre valor, i és que quan el presentàvem en associacions de dones o instituts, després hi havia un debat. I en el debat es parlava de les mestres, però també d’educació. Era quan el ministre espanyol era Wert i es posava de manifest que la gent necessitava recuperar un paradigma perdut.
