27.07.2016 - 22:00
|
Actualització: 27.07.2016 - 22:14
La presidenta de Càritas Catalunya, Carme Borbonès, és una dona amb molta força. Ho demostra el recorregut professional, però també la seva trajectòria íntima. Va perdre una filla de set anys, adoptada, i la seva reacció i la del seu marit va ser adoptar un altre infant, però en aquest cas un nen amb necessitats especials. ‘Quan es va morir la nena em pensava que no ho superaria mai. Però els records ajuden, són com un embolcall que t’ajuden a mirar la vida d’una altra manera’, diu. I explica així la seva experiència com a mare del segon infant: ‘Et sents plena quan pots acompanyar una persona que no té gaires oportunitats. D’aquests infants, n’aprens la lleialtat i la sinceritat. T’obliguen a ser molt coherent i et contagien la seva alegria.’
Dona d’església, diu: ‘Tenir fe i unes referències fortes dóna força a la meva vida.’ Una força que ella mira de projectar en tots els àmbits que l’ocupen, entre els quals la presidència de Càritas a Catalunya. Quant a la necessitat que hi hagi una organització com aquesta, és contundent: ‘En una societat com la nostra hi ha d’haver organitzacions com Càritas. La nostra primera funció és de fer denúncia, i ara més que mai s’ha vist la necessitat que hi hagi organitzacions o grups que posin de manifest les mancances i les debilitats del sistema.’
A Càritas, Borbonès ha viscut de prop les conseqüències d’una crisi que ha fet estralls, especialment entre els sectors més vulnerables de la societat. Quan li demanem si ja anem sortint de la crisi, no ho desmenteix en termes macroeconòmics, però denuncia un sistema que deixa moltes persones al marge: ‘Les xifres macroeconòmiques diuen que es crea molta ocupació, però aquesta ocupació no s’adequa a les possibilitats de moltes persones que no tenen prou formació. A Càritas els ajudem, hi fem molta formació, però, igualment, els és molt difícil de trobar feina. Aquests llocs de feina qualificats que es van creant no resolen el problema d’una gran massa de gent, i això és un problema greu per a la nostra societat’.
Per Borbonès, la crisi que hem tingut no ha estat una crisi econòmica i prou, sinó també de model social: ‘Tornem a reproduir el mateix model social, i encara més agreujat, perquè ara hi ha una situació de molta més desigualtat’, denuncia. A més, explica: ‘Ha aparegut un col·lectiu nou, el del treballador pobre, que és aquell que, tot i treballar, no pot arribar a final de mes. Hi ha molts casos de parelles joves que tenen infants i que, malgrat treballar tots dos, fan feines molt precàries i no poden satisfer el nivell de despeses que tenen cada mes.’ I en conclou: ‘Avui la principal novetat és que la pobresa afecta especialment les persones joves. Ens hem de preocupar molt d’això perquè és el nostre futur. Caminem cap a una pobresa amb cara de persona jove.’
Borbonès explica on està el problema: ‘No es van aprofitar els anys de bonança econòmica perquè no vam enfortir, en el cas de l’estat espanyol, els pilars de l’estat del benestar.’ I afegeix: ‘Encara teníem uns índexs de pobresa molt alts, entre el 13% i el 17% de pobresa cronificada. I, és clar, quan va arribar aquesta situació de crisi va ploure sobre mullat.’ Contra aquesta injustícia, proposa la renda mínima transitòria. ‘La renda mínima pot ser una solució, però ha de ser una solució transitòria, és a dir: que tothom tingui uns mínims vitals coberts, però que, després, a més, s’asseguri que tothom pot tenir feina. Cal que els col·lectius més desfavorits vagin acompanyats perquè puguin treballar. Treballar vol dir participar en la societat, entrar a prendre part en les decisions col·lectives. I tots, per dignitat, tenim el dret de col·laborar-hi com a col·lectiu humà’, diu aquesta ‘donassa’.
