Carles Porta: ‘Qui vulgui venir a veure una adaptació literal del “Mecanoscrit” no la hi trobarà’

‘L’Alba, una noia de 14 anys, verge i bruna.’ Així comença l’obra més venuda i, probablement, més llegida de la literatura catalana. Quaranta-un any més tard que Manuel de Pedrolo la publiqués, ara arriba a la gran pantalla en una coproducció catalana i anglesa que ha aixecat molta expectació. Divendres ja es podrà veure als cinemes i també al 48è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges.

L’artífex del film és Carles Porta, escriptor, periodista i documentalista que debuta al cinema amb aquest desafiament colossal. El debut és fruit del destí i d’un camí molt llarg. Perquè el projecte va néixer el 2007 amb Bigas Luna, però el director es va morir el 2013, just abans de començar el rodatge. ‘Va ser un cop fortíssim’, diu Porta. Ell, que formava part del projecte des de bon començament com a guionista i productor, va entomar l’envit i va agafar les regnes del film. ‘Qui vulgui veure una pel·lícula de Bigas Luna no la veurà, perquè jo no sóc Bigas Luna’, avisa.

—La responsabilitat d’adaptar ‘Mecanoscrit del segon origen’ era descomunal. La novel·la catalana més venuda, més llegida i amb la qual molts adolescents catalans han fantasiat.
—Em confesso culpable d’haver adaptat el ‘Mecanoscrit’ al cinema [riu]. Sí, era un repte molt gran. La primera passa de seguretat me la dóna Bigas mateix, que deia: ‘Un llibre és el punt de partida però no pot ser una soga que et lligui. Hem de ser lliures. I a partir d’aquí fem una adaptació lliure.’ Ens passa que qui acaba de llegir el llibre hi troba a faltar alguna seqüència. Qui fa anys que el va llegir, percep en la pel·lícula les mateixes sensacions que va tenir quan el va llegir. Jo crec que això és adaptar un llibre. Jo he construït una història que parteix de l’Alba i el Dídac.

—A partir d’aquí el fil conductor de l’obra és el mateix, però amb certs canvis.
—Hi ha canvis, canvis importants. Però crec que l’essència és la mateixa. A partir d’aquí la gent ha d’entendre que cinema i literatura són llenguatges diferents, que són dues històries diferents i ha d’entrar a veure la pel·lícula. La pel·lícula li ha de recordar allò que va llegir, però qui vulgui venir a veure una adaptació literal de ‘Mecanoscrit’ no la hi trobarà.

—De fet, l’Alba no és ni verge ni bruna. I és anglesa.
—I és pèl-roja, té vint anys i no catorze, ha vingut a viure a Lleida amb el seu pare, que és professor de la universitat. El llibre comença quan tiren el Dídac a l’aigua. Nosaltres construïm el món ordinari pensant en l’espectador global, perquè aquesta pel·lícula té una vocació internacional molt clara. Volem que l’espectador global que no coneix ‘Mecanoscrit del segon origen’ situï Lleida, situï Catalunya, situï l’Alba, situï la força de l’ecologia, la mort de les abelles avui dia… Situï la relació entre l’Alba i el Dídac, que ella li fa de professora d’anglès, que ell somia a jugar al Barça… És un cert retrat del món d’avui dia. Un cop retratat, el destruïm i comencem l’autèntica història de segon origen, que és una història de supervivència i superació cap a tot allò que és desconegut.

—Bigas Luna va ser qui va escollir Rachel Hurd-Wood de protagonista. N’esteu satisfet?
—El Bigas era un gran mestre del càsting i de la creació de personatges i de tractar amb actors. Ell va escollir l’actriu però que la Rachel sigui un personatge anglès va ser idea meua. També va ser una qüestió de coproducció. Quan tu fas una coproducció sí que la història és molt important, però t’has d’adaptar a les circumstàncies per poder finançar la pel·lícula. I nosaltres vèiem molt clar que volíem rodar cent per cent a Catalunya. Per rodar cent per cent a Catalunya has de cedir coses. En un film on tens molt pocs protagonistes sí que hauria estat obvi de buscar un actor negre de fora, però avui dia ja és obvi que el nen negre sigui de Lleida. Han passat moltes generacions des que els primers negres van arribar als anys setanta a collir fruita. Per tant, han tingut fills que parlen de Lleida, que són de Lleida i que estan molt adaptats. I també era lògic que l’Alba pogués ser una noia anglesa, com tantes n’hi ha Catalunya, que vingués a viure aquí i fes de professora d’anglès.

—Una anglesa que parla català, l’idioma amb el qual s’ha rodat el film.
—Sí i també parla català a la versió internacional. Parla català subtitulat a l’anglès. Després, a mitja pel·lícula, canvien a l’anglès. Però d’entrada, la vocació era deixar clar que a Catalunya i a Lleida es parla català. D’això, no en vàrem dubtar mai. Des del minut zero.

—Com us heu sentit en el vostre debut en el cinema?
—Primer hi havia una mica de pànic perquè tens un gran equip al davant, tothom et mira perquè tu decideixis; i això et causa un cert pànic. Però jo tota la vida he tingut molt atreviment. Crec que la vida és atreviment i t’has d’atrevir! I llavors veus que aquest equip està al teu servei i et vol ajudar. I quan entens això, si tens les idees clares, es converteix en una experiència meravellosa. És brutal. Dirigir una pel·lícula és brutal. Això de la ficció, del cinema, és un compendi d’elements creatius increïble. Ho tens tot al teu servei. Què més es pot demanar? És fantàstic.

—L‘hora de la veritat arriba divendres, amb l‘estrena del film. Us espanta que tingui èxit o no en tingui?
—L’única cosa que m’espanta és que la gent no vagi al cinema i tinguem un problema econòmic, però pel producte no m’espanta gens. Les reaccions que rebem de tot arreu són molt bones i molt positives. M’agradaria que el distribuïdor pogués recuperar la seva part, que els exhibidors se sentissin satisfets amb la pel·lícula i l’aguantessin molt temps. I que el públic en pogués gaudir.

—Inevitablement aquests dies deveu pensar molt en Bigas Luna.
—Sí. Fa molt temps que hi penso, perquè al final tot aquest procés el vàrem començar amb ell. I vàrem fer una relació molt bona. Crec que estaria molt orgullós i molt content de tot això que fem, de tot el que es diu d’ell i del resultat. Penso que n’estaria molt content, segur. Potser m’hauria demanat una mica més d’atreviment. Però crec que estaria molt orgullós d’això que hem fet.

—La seva mort va arribar en el pitjor moment, quan encara no havíeu començat a rodar.
—Havíem fet la lectura de guió i ens faltaven setmanes per a començar el rodatge. I es va morir. És clar, va ser un cop fortíssim humanament i professionalment. Però bé, has de prendre decisions molt ràpidament. Jo havia treballat amb ell tres anys molt intensament. Amb el guió i després amb la creació del concepte de la pel·lícula, escollint l’equip, escollint les localitzacions, fent el càsting… Quan ell desapareix, analitzes, mires al teu voltant i veus que tu ets la millor opció.

—I vàreu decidir d‘entomar el projecte.
—Si no havíem d’anar a buscar un altre director. Qui era aquest director? Qui? I per què aquest i no un altre? Llavors, qui li hauria hagut d’explicar la pel·lícula era jo. Si jo la hi he d’explicar a un altre, ja la faig jo, em vaig dir. I vaig pensar: ‘D’acord que no he fet mai ficció, d’acord. Però tinc un equip fantàstic, que a més a més ja havia escollit Bigas Luna mateix, que coneix el projecte perquè hi havíem treballat. Un equip disposat a ajudar-te en tot.’ Què m’havia de fer por? Tenia clara la història, tenia una il·lusió tremenda i a més a més era qui m’hi jugava els diners. Som-hi, em vaig dir.

—Al film què hi ha de Carles Porta i què hi ha de Bigas Luna?
—A veure. De Bigas Luna hi ha els orígens i bona part dels fonaments. Amb ell vàrem emprendre aquest viatge i vàrem començar a crear la història. Això et dóna un punt de partida que es manté i hi és constantment. La pel·lícula és meua, des de tots els punts de vista i per tant els errors són meus. Si hi ha cap encert probablement també. Però estem en una societat que analitza més els errors que res més i els assumeixo absolutament. Qui vulgui veure una pel·lícula del Bigas Luna no la veurà, perquè jo no sóc Bigas Luna. No ho sóc, no ho puc ser i no ho vull ser. Jo vull ser Carles Porta. I tinc la meua personalitat, tinc la meua manera de narrar i visualment també sóc diferent. La pel·lícula és meua però és inspirada, basada i construïda sobre els fonaments que va crear Bigas Luna. I l’esperit de Bigas Luna és a tota la pel·lícula.

—En una de les últimes entrevistes, Bigas Luna deia: ‘La meva adaptació de l’obra de Pedrolo serà una història a flor de pell.’ Creieu que ho heu aconseguit?
—Jo crec que sí. Crec que la pel·lícula és tremendament emotiva. Encara més, una de les coses que vaig procurar de manera molt insistent és que els efectes visuals estiguessin al servei de la història i de les emocions. Igual que la música i la imatge. Tot és pensat perquè la pel·lícula t’entri per la pell. Perquè la visquis més que no només la vegis. És una pel·lícula amb una vocació molt clara que duri, que perduri. Com un bon vi, en què ha de perdurar aquell sabor. Jo crec que aquesta pel·lícula perdura. És fet molt expressament, molt buscat. I crec que ho hem aconseguit.

—Són especialment colpidores les escenes de Barcelona i Lleida, que apareixen completament destruïdes. Recorden films com ‘28 dies després‘.
—Jo tenia molt clar que els efectes no podien ser ‘kitsch’, però en canvi tampoc no podien ser els protagonistes de la pel·lícula. Els efectes havien d’estar al servei de la història. Per tant, hi va haver un intent molt clar d’humilitat, amb aquests efectes. Hi són, són potents i volgudament dimensionats amb la seva potència, però alhora amb la naturalitat i la humilitat perquè hi puguis entrar i siguin creïbles. Que la destrucció sigui creïble. Una de les frases més boniques que m’han adreçat la va dir una noia de l’equip: ‘Has fet de la destrucció una cosa tan bella!’

—L‘escena del Camp Nou segurament serà una de les escenes més mediàtiques del film.
—És una seqüència molt pensada i molt treballada. Hi vàrem dedicar moltes hores, entre altres coses, perquè els anglesos la van fer molt grossa, la destrucció. Ells tenien molta potència. Hi havia un munt de gent treballant en efectes visuals. En aquesta pel·lícula hi ha molts diners en efectes visuals i els van voler lluir destruint a tort i a dret. Però no, ho havíem de fer amb intel·ligència, amb precisió quirúrgica. La destrucció ha de ser bella; amb be alta. I el Camp Nou jo crec que és un dels grans moments del film, on es veu que allò s’ha destruït però manté la personalitat de tot el que s’hi ha viscut. Aquesta era la força que buscàvem.

—Teniu la sensació que heu aconseguit un producte de factura americana.
—Ens ho ha dit molta gent. És lleig que ho digui jo, però ens ho diu molta gent, que és una pel·lícula que no sembla feta aquí, que sembla de Hollywood. Jo no ho dic però m’ho prenc com un elogi per l’objectiu de la persona que ho diu. De veritat, jo he intentat fer una pel·lícula bona amb la naturalitat que treballo les meves obres. No pensava si seria comparada amb pel·lícules espanyoles o de Hollywood. Hi ha hagut gent que ens ha comparat amb ‘Els jocs de la fam’. Gent del ram. Doncs molt bé. Jo he treballat a cada pas, a cada ‘frame’, amb la màxima intensitat. Òbviament, hem tingut un equip molt bo, primer a Catalunya i després a Londres. I això es nota. Quina identitat té la pel·lícula? Quant a factura és molt internacional, però quant a història és tremendament catalana. Història que neix a Catalunya; història que es roda bàsicament a Lleida i Tarragona; història on Barcelona té un paper molt important; història d’un llibre català. És una pel·lícula catalana que té una vocació internacional.

—Portareu algun dia a la gran pantalla ‘Tor: tretze cases i tres morts‘?
—Si trobem finançament i companyia crec que és una bona història per a portar al cinema. Fins i tot per a fer-ne una sèrie de televisió. Però no ho puc fer jo sol. Necessito finançament.

—‘Segon origen‘ pot servir de trampolí, oi?
—És evident que si ‘Segon origen’ va bé és probable que puguem fer més coses. La idea és fer més coses. No ho sé, què faré demà passat. Això sí, m’agradaria tornar a dirigir una pel·lícula de ficció perquè escriure el guió és fantàstic i preparar-la també és molt maco perquè veus com creix. Dirigir-la és un orgasme i veure-la com es va formant a la sala de muntatge és meravellós. I després quan la tens acabada i veure la reacció de la gent és fantàstic, no tinc més adjectius.

—Però teniu cap projecte al cap?
—Jo ara tinc com a primer objectiu intentar aixecar el finançament per fer un telefilm d’Enric Granados. És una història com Titanic. També és una història molt local, de Lleida i de Barcelona. Un personatge grandiós que es va morir a alta amar. L’any que ve fa cent anys de la seva mort i m’agradaria fer-ho. Ja veurem si ho aconseguim. I després m’agradaria portar al cinema la vida de l’home que va salvar més vides a les guerres del segle XX.

—Qui és?
—Josep Trueta. És una història molt nostra, però amb una força global impressionant.

Vegeu el vídeo promocional de ‘Segon origen’: