Carles Capdevila: ‘Ens cal més mala llet i més esperança’

La vida que aprenc (Arcàdia, 2017) és l’últim llibre del periodista Carles Capdevila. Hi comparteix apunts i observacions que ha pres des de fa anys i que sovint ha deixat filtrar en els seus articles i conferències. Capdevila va deixar la direcció del diari Ara la tardor del 2015 després d’haver-li estat diagnosticat un càncer. La malaltia li ha canviat completament els ritmes de la vida i també la manera com observa les coses. Després d’alguns períodes de més debilitat física que havien fet impossible aquesta conversa, hem trobat una estona per a repassar mirades i pensaments que ens han portat a parlar dels problemes del món, de la tendència de llençar les coses en lloc d’adobar-les, de les complicacions paralitzadores, de l’impacte de la malaltia, de la por, de viure en un aparador permanent, de les històries que explica el periodisme, de les relacions amb el poder i dels projectes dels mesos vinents…

—Us agrada el món tal com és?
—No, no gaire. M’agrada molt la vida. És una de les coses que vull reivindicar al llibre, que és un cant a la joia de viure. M’agrada molt la vida, però el món, gens. Un llibre anterior que es deia Entendre el món, que eren onze converses amb filòsofs, va ser com un viatge meu a onze savis –en Bauman, l’Steiner…– per demanar-los si tot plegat tenia remei. Com que sóc fill de fuster artesà, m’agrada molt la idea d’arreglar. Ara tothom parla de reinventar… i jo prefereixo pensar que hem d’arreglar el món, que s’aguanta d’un fil. I cal arreglar-lo com el meu pare arreglava les cadires quan ballava una pota. No es llençava res.

—Ui. Ara ho llencem tot.
—Si es trencava una pota, s’arreglava. Jo crec que el món es pot arreglar. Això em fa ser un optimista de la voluntat, si més no. Hi ha esperança. Però cal que molta gent s’arromangui i faci coses amb les seves manetes. No he vist mai res que s’arregli sol. Per desgràcia, diria que som en una societat de llençar. A mi m’ha afectat molt sempre aquesta tendència a llençar les coses quan s’espatllen. Vinc d’una família on tot s’arreglava. Això que et diguin que una impressora no cal que l’arreglis perquè és més barat llençar-la i comprar-ne una de nova, em costa d’acceptar. I tinc clar que el món no es pot llençar i ni reinventar. Hem d’apedaçar el món i que ens duri una mica més.

—No es pot llençar el món ni tampoc les persones que hi viuen… Són les que són.
—Absolutament. I per això dic que m’agrada la idea d’arreglar. I és el meu consol. Aquests dies, quan hi pensava i reescrivia els articles pel llibre, vaig adonar-me que la meva esperança es basa en la constatació que una sola persona pot moure moltes coses. També en la idea d’encomanar. Crec en el contagi. I crec que tot s’encomana. Tant les ganes de construir com les de destruir. Conscient d’això, penso que és bo triar bé les persones de qui t’envoltes. Jo estic ara molt concentrat a triar quin entorn tinc perquè sóc molt encomanadís. Si estic al costat de gent que té sang i ganes de fer coses, em deixo enredar. I m’agrada molt estar amb aquesta gent.

—El món es pot arreglar amb aquest contagi? O això és una mica ingenu de pensar?
—Per mi, que m’acusin de ser ingenu és un elogi. Hi ha uns quants conceptes que s’han convertit en insults pràcticament. El bonisme, per exemple. Clar, si parlem d’un ximplet que pensa que tot s’arreglarà sol, ho entenc. Però a mi m’acusen d’aquestes coses… Una vegada el Monegal va escriure en una crítica d’un programa de televisió que feia jo que era massa benintencionat. Un dia que el vaig trobar li vaig dir que per mi era un elogi. És més, li vaig dir que sempre criticava els programes per ser malintencionats. Per mi, ser benintencionat, entenent que tot plegat és complex, sí que em sembla que és una actitud bona.

—Com s’arregla el món?
—Penso que per arreglar el món cal entendre’l, tenir-ne ganes i estar disposat a l’acció. Una altra cosa que em preocupa del món –especialment del món polític i de la gestió– són els substantius llargs. Quan em parlen de la sostenibilitat… I de la comissió d’estudi de la planificació… No. Jo necessito verbs. Fa molts anys, quan treballava a l’Avui, vaig rebre una nota de premsa de l’ajuntament que em va deprimir. Deia ‘Estudi de planificació de millora del cromatisme de l’enllumenat públic’. I volia dir que pintarien els fanals! Si vols pintar els fanals, digues que pintaràs els fanals. Pots fer una nota de premsa dient ‘Hola, ara pintarem els fanals’.

—Complicar les coses és una bona manera de no resoldre mai res.
—Saps què passa? Que si dius que pintarem els fanals, els hauràs de pintar. Però si parles d’una comissió d’estudi de planificació, potser no s’acaben pintant. Perquè els substantius són tan llargs i es fan tantes comissions… Això m’angoixa. Aquesta sensació d’estar encallats. És una sensació que visc com a català amb el procés, però que també em passa amb el món i els seus problemes. Quantes cimeres no s’han fet del canvi climàtic? Sempre som davant de l’última oportunitat, sempre es fa un acord de mínims. A mi, les rotondes em posen molt nerviós –encara que sembla que van molt bé– i tinc la sensació que ens passem la vida creant rotondes. Quan sento la paraula comissió d’estudi, penso en un cotxe que no para de donar voltes a la rotonda. Si ens hem perdut, reculem; però no donem més voltes, si us plau.

—Per actuar, cal prioritzar. Al llibre expliqueu que davant d’un ultimàtum s’aprèn a prioritzar i a descartar…
—Jo sóc víctima de les tendències i les modes. Caic a tots els paranys. Qualsevol addicció, com passar el dia mirant l’iPhone, jo la tinc. Sóc una mena de primer conillet d’Índies de qualsevol cosa. Crec que la cultura actual, que és fantàstica en moltes coses, ens porta a passar el dia distrets, a estar ocupats amb moltes coses diferents, i a viure en la dispersió. I jo en sóc un exemple. El drama del mòbil és que gairebé mai no parles amb qui tens al davant sinó amb qui no hi és. A vegades, quedes amb un amic i es passa l’estona fent whatsapps. I dius: ‘Gairebé em relaciono més amb tu per whatsapp que quan estem junts.’ La dispersió és un problema greu. Si hem d’arreglar el nostre tros de món, encara que sigui l’associació de veïns, has de concentrar-te a resoldre aquesta qüestió.

—Si han canviat tantes coses en la vostra mirada, vol dir que el Carles Capdevila anterior no us agrada?
—Gens. A veure, estic força satisfet del que he fet. Però em va coincidir el diagnòstic del càncer amb els 50 anys, com si no en tingués prou amb la crisi dels cinquanta. Em va obligar a deixar-ho tot, la direcció del diari i tots els projectes. Vaig passar d’estar molt actiu i de fer moltes hores a no fer-ne cap. Abans feia catorze hores i em semblava que no en podia fer tretze. Que era impossible i que el món no aniria bé si jo no feia catorze hores de feina. I vaig passar a fer-ne zero i el diari sortia igual o millor. Ens sentim imprescindibles per un autoengany. Pensava que no podia deixar de portar aquell ritme. Em costava molt dir que no. No m’agrada gens la mitificació del càncer. Hi ha qui diu que el càncer et fa millor i no sé quines coses…

—Se’n poden treure aprenentatges, però en cap cas no és una bona notícia…
—El càncer és una putada molt gran. Som centenars de milers que en tenim i sabem que no és una bona notícia. Però és cert que la vida limitada –que és això que tinc jo ara– obliga a aprofitar la poca estona bona que tens cada dia. Si tinc una hora bona cada dia, surt amb naturalitat dir que no a moltes ofertes que abans no podies refusar. Si tinc una hora bona, vull anar a recollir el meu fill a l’escola. O vull passar-la amb un amic prenent una cervesa. Dir que no és possible i prioritzar és fantàstic. Jo abans pensava que prioritzar era posar ordre però fer-ho tot. Ara he entès que prioritzar és posar en ordre deu coses sabent que a partir de la tercera no les faré.

—No tothom reacciona de la mateixa manera davant d’un ultimàtum com aquest. De què depèn?
—No en tinc ni idea. En el cas d’un càncer, n’hi ha tants de diferents i amb tantes casuístiques i tants estadis diferents, que hi ha moltes situacions. N’hi ha de fulminants. N’hi ha que duren poc i pots tornar a fer vida normal. N’hi ha que s’allarguen molt de temps. I també depèn de com és qui el té. Jo sóc molt respectuós en aquest sentit. I també em molesta la consigna aquesta d’haver de lluitar, de ser un campió o un heroi… Als Estats Units, que és on neixen sempre aquestes modes, en el cas del càncer de mama s’escampa aquesta cultura de les heroïnes i de la superació.

—Sí, sembla que avui hem de fer bona cara per tot.
—Hi ha un llibre d’una periodista que m’agrada molt que es diu Somriu o mor, que diu que n’està farta. A sobre que té un càncer l’obliguen a somriure tot el dia perquè, si no ho fa, no es curarà. Sóc molt respectuós amb la gent que s’ho agafa bé, amb la que s’ho agafa malament… I entenc que, quan és una malaltia llarga o crònica com en el meu cas, és una mena de muntanya russa amb moments que no et reconeixes. Hi ha moments que estàs molt ensorrat. N’hi ha que vius amb eufòria per una petita bona notícia. A vegades necessites estar sol i plorar. I a vegades tens moltes ganes de riure. És una alteració constant. El caràcter esdevé molt variable.

—Teniu por?
—Tots tenim por. Com a pare descobreixes que és bo que els teus fills tinguin una mica de por. És bo tenir por de travessar el carrer sense mirar el semàfor o amb el semàfor en vermell. Hi ha una mena de por que és bona. Que et permet anticipar-te als perills i tot plegat. Però hi ha una por que paralitza. I amb les pors, estic descobrint que entre elles també es prioritzen. Des que va arribar la por més immediata de morir-me, què pensarà de mi un senyor determinat ha passat a ser una por insignificant. És a dir que una por superior anul·la la inferior. La meva lluita principal de cada dia és tenir present que amb massa por no hi ha present. Encara que estigui de moda això de viure el present, és cert que és l’únic que tenim. Jo, que era una persona molt acostumada a planificar i a viure de projectes, estic aprenent una cosa més complicada que és viure sense por el dia a dia i sense planificar el 2018. Perquè no tinc clar quin serà el meu estat. He de domar la por. I li dic: ‘Sé que hi ets, però tu i jo ens portarem bé i em deixaràs fer coses.’

—Expliqueu aquestes coses que us van canviar amb la diagnosi del càncer. Però també devien canviar les persones del vostre entorn i la manera com us miraven. Potser això és més complicat d’entomar?
—Sí. És difícil. L’entorn canvia. Per exemple, hi ha amics que no ho saben portar prou bé i s’allunyen. Amics que no ho eren tant i que ara s’ha acostat. Perquè hi ha gent emocionalment més sàvia que sap quin dia t’ha de preguntar com estàs i quin dia no t’ho ha de preguntar. N’hi ha de més intuïtiva i n’hi ha de més maldestra. Amics que eren molt amics, t’adones que ara no t’hi entens. Perquè hi ha dies que necessito estar més transcendent i hi ha dies que necessito fer-me un tip de riure. Ara sóc un ésser de tracte difícil. Per tant, és lògic que l’entorn es modifiqui força.

—Defenseu que l’amabilitat pot ser una eina molt revolucionària. Però el món és un lloc cada dia menys amable.
—El món és molt tens. I jo no sóc gaire amable. Moltes de les coses que defenso no les practico. Això és cert. Les penso. Crec que són certes. Però no les practico. Costa trobar un text meu que digui que jo faig allò que defenso que seria millor. Defenso l’amabilitat. I alguns dies aconsegueixo ser amable. Al paio de la moto o del cotxe que m’insulta perquè ens hem creuat, de tant en tant aconsegueixo respondre-li amb un somriure, abaixant la finestra, i li demano disculpes. Aleshores, es descol·loca i és ell qui diu: ‘No, no, perdona’m tu, no t’hauria d’haver tractat així.’ En canvi, si li faig un gest ofensiu i ell també, tenim un problema. Amb l’amabilitat no arreglarem el món, però potser resoldrem petites situacions que ens faran la vida més còmoda.

—També dieu que cal assenyalar i denunciar els culpables i mirar-los als ulls. A veure, podeu assenyalar algun culpable?
—Tenim força clar que hi ha coses que són culpa de gent concreta. Per exemple, en el cas de la crisi econòmica hi ha hagut uns culpables. Els bancs són culpables de moltes coses que han fet. La Unió Europea ha fet moltes coses malament. Molts governs, també. Em molesta molt la resignació. Segurament és allò que més m’espanta. Ens cal més mala llet i més esperança. Trobo que estem poc enfadats. I també em molesta molt l’especialització. M’irrita. Per això defenso l’artesania i la visió global de les coses.

—Què voleu dir?
—Una AMPA funciona perquè el president fa de tot. I funciona. Posa les cadires, fa els cartells, presenta els actes… I quan comencem a especialitzar-ho, ja falla alguna cosa. Quan vaig a fer una xerrada, si l’organitzen voluntaris, sempre hi és tot. A vegades, l’organitza un ajuntament amb pressupost i tot plegat i falla alguna cosa. El micròfon l’havia de portar el de màrqueting, l’altre havia de posar les cadires… Una vegada vaig anar a una xerrada i no hi havia ningú. Normalment tinc força gent a les xerrades. Però aquell dia no hi havia ningú. Ningú. Em van dir que hi havia hagut un problema. Era en una biblioteca molt gran. No sé quin departament de l’ajuntament havia de fer els cartells i havien arribat la nit abans i ja no s’havien distribuït. Per tant, no s’havia anunciat la conferència. I ningú no se sentia gens culpable. Un em va dir que era el de les cadires i que les cadires hi eren… Això en una AMPA és impossible. Si tens una visió global, no et serveixen les excuses. La fragmentació no funciona.

—Teniu la impressió que ens passem la vida corrent innecessàriament?
—Ara fa vint-i-un anys que tinc nens que obren regals el dia de Reis. I últimament pateixo per ells. Quin estrès. Llevar-se un matí i haver d’anar a tres cases diferents a obrir regals de pressa i corrent. No poden ni jugar-hi ni mirar-se’ls gaire perquè cal obrir el següent perquè hem de marxar corrents cap a casa dels avis. Un dia que en teoria és màgic l’hem convertit en una cosa estressant. I no en gaudeixen i acaben irritats i nerviosos. Sí, córrer és absurd. A l’Ara tenia la sensació d’anar corrent darrere d’un tren en marxa i no acabar de pujar-hi mai. És molt cansat. Cal pujar algun dia al tren, seure i mirar el paisatge. Correm per vici. Si no el podem atrapar, és millor que parem i esperem el tren següent a l’estació. Ara estic obligat a fer-ho. I sento que, si vaig més a poc a poc i observo les coses que passen, tinc més idees i tot és més fàcil i amable. Però jo he estat l’exemple de tot el contrari durant molts anys.

—Les coses perden valor i caduquen molt de pressa quan et passes el dia corrent.
—En el llibre aquest d’entrevistes amb filòsofs i sociòlegs vaig aprendre aquesta idea de la mercantilització de tot. Tot convertit en un mercat. Les relacions entre persones, també. Si agafes el Tinder o aquestes aplicacions per lligar, és com anar al mercat i hi ha ofertes permanents. Tinc una amiga que durant una època estava enganxada a una d’aquestes aplicacions i em deia: ‘Ostres! He quedat amb un, però m’ha sortit una proposta d’un de millor!’ Parlava com si fos al supermercat i hagués agafat un oli i després s’adonés que n’hi havia un de millor al costat. Quina angoixa. Ara tots som com en un mercat.

—Tenim la impressió de viure en un aparador…
—Mires els nostres joves i adolescents i han d’estar estupends. Al Facebook, han de posar unes fotos on surtin sempre contents, abraçats, rient, sexis, amb mirades molt seductores. Han de ser bons fotògrafs a l’Instagram. Han de fotografiar la millor papallona sempre. I si no tens quinze ‘m’agrades’, n’has de pensar una altra perquè has fracassat. Tot es pot comptar i això és molt angoixant. Tampoc no suporto la idea que abans tot era millor. Jo formo part d’aquest món i no passa res. Però saben greu les coses que ens perdem pendents de tota aquesta voràgine. I tot plegat causa angoixes i ansietats.

—I això crea noves necessitats.
—Hi ha unes malalties relacionades amb tot això que estan cada vegada més escampades. El meu entorn, i recordem que tinc 51 anys, és ple de gent que a la nit ha de pintar mandales. Han de fer aquestes coses perquè estan fatal. Necessiten fer meditació i exercicis de relaxació… Es passen el dia corrent i després necessiten passar una hora pintant mandales. Un dia ho vaig provar i no me’n vaig sortir. Però es veu que et relaxes tant… Quins extrems! Correm molt, molt, molt, i després necessitem meditar molt, molt, molt.

—Abans demanàvem d’assenyalar els culpables. Quina culpa tenim els mitjans i els periodistes de tots aquests mals?
—Jo sóc molt crític i autocrític amb el periodisme. A l’Ara, com vosaltres aquí a VilaWeb, m’he passat sis anys demanant a la gent que pagui pels continguts. Si la gent no paga, no podem fer bons mitjans. També entenc que a la gent li costi pagar. Per les dificultats que pot tenir, però també perquè costa fer valdre la feina que fem. Hi ha una cosa que és òbvia: que el periodisme s’ha apropat al poder i s’ha allunyat dels lectors. Ho he viscut molt clarament com a director. La teva agenda es va omplint de poderosos. I t’has d’esforçar molt per recordar-te dels lectors. No dines amb els lectors, no hi sopes… Aquest és un dels problemes greus del periodisme i és un drama. Quan et converteixes en l’amic del poder, permets que passi tot.

—Aquest problema és important. Però n’hi ha d’altres…
—Tenim també un problema de vanitat. Ens creiem més importants del que som. Ens costa ser humils i reconèixer que som simples portaveus. Portaveus al servei dels lectors i dels ciutadans. I també em preocupa el bucle de l’actualitat. A mi m’interessen les notícies, però l’actualitat, no. L’actualitat no és la realitat. L’actualitat és una ficció que creem nosaltres. La creen els partits polítics, les agències de comunicació i els mitjans. I al lector li costa entendre el sentit d’aquesta agenda d’actualitat. L’actualitat cansa molt. Per exemple, en el cas del procés d’independència, que és un tema que m’interessa molt, el minut a minut és molt cansat. Ja em fatigava quan treballava a l’Ara. Però ara com a lector i persona que surt a passejar el matí no ho suporto.

—Ho trobeu estressant?
—Crec que l’actualitat és repetitiva. Al Twitter i al Facebook, semblava que tothom podria parlar de tot. Però tothom acaba parlant del mateix. Jo segueixo molta gent i veig que cada dia hi ha un tema sobre el qual tothom dóna voltes. Una cosa que ens havia de donar diversitat absoluta, i acabem tenint un comportament gregari. Avui tots del Barça, demà tots de la CUP, i així anar fent. I tots acabem reproduint aquest comportament dels mitjans on les notícies caduquen tan ràpidament. I és matemàtic. Quan una notícia puja i ocupa tots els espais, desapareix més de pressa de tot arreu. L’endemà ja n’estem farts.

—No el pinteu gaire bé, aquest panorama.
—És que, si el periodisme viu massa a prop dels poders, està més pendent d’això que de defensar els seus lectors o subscriptors, i si l’agenda que creem no té a veure amb la realitat i és una ficció feta de molts interessos combinats, s’acaba produint una desconfiança lògica i evident. Noto que la gent no ens acaba de creure. Les tertúlies són un ‘teatret’, això que diem avui durarà dos dies, un dia estem tots indignats perquè hem vist un nen refugiat en una platja, però demà passat ja l’haurem oblidat per un altre fet més impactant. Realment, sóc molt crític, però com que també sóc esperançat i optimista, penso que cada vegada hi ha més mitjans fundats per periodistes com aquest vostre, i tenim la responsabilitat de recuperar el paper del periodisme i que la gent el valori.

—Els mitjans estan ara més ocupats a crear impactes que no a explicar històries? Expliquem l’esclat d’un fet, però l’abandonem i no n’expliquem gairebé mai el final.
—Jo vaig fer periodisme de successos un any a l’Avui. Era molt jove. Recordo una notícia que vaig cobrir d’un industrial que havien assassinat a Figueres. El dia que va passar i que encara no en sabíem res, em donaven dues pàgines. L’endemà, que començava a saber-ne alguna cosa, una pàgina. El tercer dia, que ja sabia força coses més, mitja pàgina. I al cap d’una setmana, quan ja tenia la història clara, ja no tenia espai perquè ja quedava molt lluny. A les televisions, quan més es parla d’un atemptat és quan ningú no en sap res. Totes les televisions del món connectades en directe hores i hores explicant que no sabem res. I especulant. Quan se sàpiga bé la història dels fets, ja estarem amb un altre tema i allò no tindrà gens d’interès. Com a periodista, això és frustrant.

—Quina veritat ha de perseguir el periodisme?
—Crec que ens falten més veritats personals. La veritat no existeix. Existeix la mentida. Les mentides es poden comprovar.

—Aleshores, la mentida no és l’absència de la veritat?
—Sí, però és més comprovable quan una persona nega una evidència o un fet. A la veritat ens hi podem aproximar. I aquest ha de ser l’objectiu. Però jo trobo a faltar això que deies: més periodisme d’històries, més periodisme de vida i de fets concrets. A mi m’agrada molt el periodisme de societat, en el bon sentit. Parlar de sanitat, d’educació… hi ha moltes històries per a explicar. Hi ha molt terreny per a explorar i, en canvi, els mitjans ens passem el dia alimentant aquesta actualitat de ficció, autogenerada. I anem copiant-nos els uns als altres, competint fent el mateix que fa el del costat. Però si tenim tot un món!

—I per què no se’n fa més, d’aquest periodisme? No hi ha demanda? No funciona?
—És un periodisme que exigeix més temps i cal saber-ne. Per fer això, has de ser més bo. El periodisme de la roda i de l’actualitat creada és a l’abast de qualsevol. Repicar teletips i fer notícies dels piulets del Rufián ho pot fer qualsevol. Trobar i saber escriure bones històries és més difícil i no tothom ho sap fer. A més, és més car. Requereix més talent i més temps. Cal tenir ofici. Hi ha un reporterisme que crec que sí que funciona. És que si no comencem a fer un periodisme que vagi més enllà de què es diu al Twitter o del que diuen a les conferències de premsa, els ciutadans aviat no ens necessitaran. Ja s’informaran directament i deixarem de ser necessaris. Quin sentit té fer notícies dels piulets a Twitter que ja pot veure directament el lector? I quin sentit té anar a prendre apunts si el polític ja es dirigeix directament als ciutadans a través de les xarxes? Dediquem-nos a fer altres coses que tinguin un valor real. Les xarxes són una bona notícia que ens ha de permetre dedicar-nos a fer periodisme de veritat i no haver de fer de missatgers.

—I potser hi ha un excés d’opinió que deixa en un segon pla la informació, el relat i el testimoni?
—Jo he hagut de fer opinió, però als meus articles m’inclino més per l’observació. Jo no tinc tantes opinions. La pitjor dictadura és la del sí o no. Això sí que és una dictadura. Vas a qualsevol tertúlia i et demanen que t’expressis a favor o en contra de cada cosa. I en la majoria de coses, entre el sí i el no, no en tinc ni idea. I si no contestes sí o no, et diuen que ets covard. Que no et vols mullar. Hi ha una mena d’èpica de mullar-se. Però no és un problema de covardia. Si jo tinc clara una cosa, la dic. Però m’interessen els matisos. I són més complicats. El sí o no és un engany. Hi caiem constantment. A mi m’agrada més buscar arguments. No m’interessa tant arribar a conclusions tancades. De fet, les tertúlies em fatiguen molt. He decidit que no en faré més. Ara que les veig com a oient o espectador, veig que el gènere de la tertúlia grinyola molt. Quan hi participava, no havia tingut aquesta visió. És ara que les veig o les escolto des del sofà de casa.

—Abans dèieu que us toca viure el present perquè no sabeu on sereu d’ací a un any. Però quins projectes teniu per als mesos que vénen? Més llibres? Un nou diari?
—Ui! De diaris, pel meu gust, ja n’hi ha prou. Ara necessito fer coses molt personals i que pugui adaptar-les al meu temps. Escriure i xerrar. El que m’agrada més del món és fer xerrades i monòlegs. Ara ho havia hagut d’aturar uns mesos i tinc peticions acumulades per dos anys. Si puc, a poc a poc, en faré més. No et sorprendrà que tingui entre mans de fer un llibre de converses sobre salut. Després d’haver publicat les entrevistes sobre filosofia i sobre educació, ara vull parlar de la salut en general. Medicina, infermeria, la vida, la cura, els cuidadors… Amb això tinc l’agenda ocupadíssima. Aquests dies que tinc força per a fer coses, em sento molt bé. Però no sempre és així. He de negociar amb el meu cos el ritme de cada dia.