06.07.2017 - 22:00
Arribat fa una setmana dels Estats Units, Carles Boix, titular de la càtedra Robert Garrett de política i afers públics de la Universitat de Princeton, intervé en un dinar-tertúlia amb associats a l’entitat Sobirania i Justícia, en un restaurant cèntric de Barcelona. Diu que ve ‘a calmar els ànims’, perquè li han explicat que hi ha ‘un estat d’excitació’ aquí: falten tres mesos per al referèndum, del qual ja sabem més detalls, i la pressió de l’estat espanyol augmenta de dia en dia. I Boix, acadèmic respectat ací (membre del Col·lectiu Wilson i del Consell Assessor per a la Transició Nacional) i internacionalment, ofereix un punt de vista sobre els fets que costa de trobar en l’intensíssim dia a dia del procés: el que li permet l’expertesa, els contactes i un punt de vista físicament allunyat de Catalunya.
Primer, l’intern
Quin reconeixement internacional tindrà una declaració d’independència? Boix avisa que de primer hi ha d’haver un reconeixement intern. ‘El referèndum és un acte d’autodeterminació, és un acte de desobediència’, diu. I el fet de dur a terme el referèndum ja serà una demostració que s’ha estat capaç de mantenir l’envit. I això és fonamental per a bastir la confiança en clau interna sobre qui és el subjecte sobirà. Boix diu: ‘Imaginem-nos que guanya el sí, tant se val per quant, per un sol vot ja val, perquè la pregunta binària ens aparta del camí d’indefinició de Puerto Rico; imaginem-nos, doncs, que la desobediència continua, és a dir, que hi ha hagut una obediència limitada a fer el referèndum. És aleshores que arriba el moment del reconeixement intern. Veurem si l’estat vol desallotjar el parlament, veurem la reacció que tindrà la gent. I veurem també la reacció de la gent que no ha anat a votar, la disposició a acceptar el resultat per part de tothom. Qui obeiran els ciutadans? Qui és el sobirà? Ha de quedar clar que les lleis continuen essent les mateixes l’endemà de la independència, però qui canvia és el sobirà, que és qui decidirà sobre aquestes lleis i les futures.’
Per a Boix, la participació és important (per a tenir més força), però també la determinació del president de dur a terme el referèndum que s’ha anunciat. I en aquest sentit considera que la destitució de Jordi Baiget per les seves declaracions dubtant de l’1-O ha estat encertada. ‘L’episodi Baiget ens reforça en el camí que s’ha pres; ens porta al concepte de coordinador màxim, és a dir, el president Puigdemont, que ha demostrat que aposta per la ruta, que no són paraules i prou.’
L’estratègia espanyola de privatitzar el dolor
Perquè, segons el catedràtic, només aquesta fermesa en el propòsit per part de qui el dirigeix i la cohesió i compromís social –que es manifesta en el vot i en la mobilització– per part de la gent permeten de combatre l’estratègia repressiva de l’estat. ‘L’estratègia d’Espanya és privatitzar el dolor: la pressió es fa persona a persona, conseller a conseller, funcionari a funcionari, orador a orador. I això destrueix una xarxa de persones que semblen d’entrada totes disposades a anar fins al final, però que pot tenir forats. Aquesta és l’estratègia de l’estat, utilitzant el poder judicial, però també la Guàrdia Civil, citant funcionaris a declarar…’ Per tant, per a Boix la solució és reforçar la xarxa. Triturar deu mil persones és difícil, però triturar-ne una és possible. És el que fan les dictadures.’
El reconeixement intern, l’acceptació del resultat i l’obediència a la nova sobirania constitueixen una fase prèvia al reconeixement internacional, segons que ha explicat Boix. ‘Els estats no volen problemes i el reconeixement internacional trigarà’, ha pronosticat. L’estat espanyol prova d’impedir-ho. Però ell assenyala una contradicció important en l’actitud del govern espanyol: ‘Diuen que no ens reconeixeran i alhora situen Catalunya a l’espai sideral, la qual cosa implica que ja l’has reconegut posant-lo en una nau. És contradictori! I dins Europa, la situació continuarà essent igual, tret que hi hagi violència, cosa que dubto que passi. El reconeixement trigarà, i primer vindrà el dels països petits, i acabarà degotant, degotant, fins a crear una massa que acabi fent visible el reconeixement. De moment, per part dels estats veiem que no hi ha promeses, però que sí que hi ha interès i fins i tot simpatia.’
L’autogol d’Espanya amb la UE
Això, malgrat l’ofensiva diplomàtica espanyola per a aturar qualsevol gest ni d’interlocució amb el govern de Catalunya. ‘No tenen cap argumentari per a atreure, sinó arguments molt emocionals, de sang fins i tot –diu Boix–. L’únic argument que els queda és Europa, l’amenaça de quedar-ne fora.’ ‘Però és això justament que fa factible el referèndum, perquè permet una transició pacífica. D’entrada, perquè l’expulsió no és creïble, perquè amb l’expulsió ja et reconeixen; i l’entrellat és tan complex, amb la qüestió de la ciutadania, de les fronteres, de les empreses…’
‘I l’altra gran prova d’això –afegeix– és el Regne Unit, amb el Brexit, que va permetre que coneguéssim l’article 50 del tractat de la UE. El 49 ens diu que cal unanimitat per a poder entrar a la UE, però el 50 imposa un procés de negociació per a sortir-ne. I Espanya no pot expulsar res, no és com anar al lavabo! Necessites un temps de negociació, que pot ser molt llarg. És molt complicat sortir de la UE.’
El sopar amb Van Rompuy
De fet, Carles Boix ha demanat de no ‘deïficar’ els estats ni els polítics europeus. I ha explicat una anècdota personal. ‘Els polítics que he vist, els polítics europeus jubilats que van a l’assemblea de l’ONU a Nova York, baixen sovint de visita a Princeton. I jo els he vistos una mica fluixos. Els posem en un pedestal i, certament, hi ha de tot. Fa un parell d’anys a l’ex-president del Consell Europeu, Hermann Van Rompuy, li van organitzar una conferència i un sopar. A la conferència una persona va demanar pel cas català. I ell, que és flamenc però molt antiseparatista, va respondre prou bé i respectuós. I al sopar hi anaven ambaixadors de països de la UE, enviats per a controlar què s’hi deia. Volien controlar què deia Van Rompuy: i van sortir dos temes fonamentalment: Hongria i Catalunya. A mi, al final em van fer callar… Però, en acabat, vaig anar a parlar en persona amb Van Rompuy, fins que va acabar arribant el representant espanyol, que volia saber què em deia. Abans d’arribar aquest representant, m’havia dit: “Ja sabem com són, aquests; són els castellans dels tercios. I fins que no passin coses, hauran de passar moltes coses.” Al final, penso que es tracta que molta gent participi en el referèndum pacíficament, i si guanya el sí passaran coses: potser molt ràpides, potser molt lentes.’
I ha acabat amb aquesta consigna: ‘No ens encongim, perquè al final van caure les muralles de Jericó.’ Si voleu saber ben bé què vol dir, Boix ho explicava fa ben poc en aquesta entrevista de Pere Cardús. ‘Amb el referèndum, som com els israelites davant Jericó‘.
