Carles Boix: ‘Amb el referèndum, som com els israelites davant Jericó’

Carles Boix (1962) és catedràtic de la Universitat de Princeton (EUA) i titular de la càtedra Robert Garrett de política i afers públics. Dirigeix el Grup de Recerca sobre Institucions i Política Econòmica (IPERG) de la Universitat de Barcelona. És una veu respectada internacionalment en el món acadèmic pels seus estudis sobre política comparada, benestar, igualtat i economia política. És un independentista declarat, membre del Col·lectiu Wilson i del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) creat pel president Mas. Dijous passat va dinar amb el president Puigdemont i el conseller Romeva a Nova York i ens va concedir aquesta entrevista l’endemà. Hem parlat amb ell d’aquests mesos que falten per a arribar al referèndum, de les conseqüències que poden tenir les vies que s’obren d’ara endavant i dels dubtes o incerteses que encara cal resoldre.

—Diuen que la distància ajuda a veure-hi més clar. Quina és la mirada des dels EUA?
—Mireu, això és difícil de respondre, perquè jo vaig i vinc molt sovint. En aquest sentit, la distància és relativa…

—Aleshores, esteu contaminat…
—Exacte. Estic contaminat.

—Parlant de contaminació… Fa poques hores que heu dinat amb el president Puigdemont. Com l’heu vist?
—El veig bé. Optimista i tranquil. Amb moltes ganes de portar les coses al final. També l’he vist prudent. Vol arribar fins al final. Vol fer el referèndum abans d’acabar el setembre. És conscient que cal també estar atents a l’actitud i la reacció de l’estat espanyol. No en el sentit d’ajornar o de cancel·lar la convocatòria del referèndum. Sinó que la prudència raonable aconsella de restar sempre atent als moviments de l’adversari i de l’entorn. Però tinc bones vibracions amb ell. M’agrada. Crec que és la persona adequada per a aquest moment. Dispara directe. Això és d’agrair. Almenys per mi.

—Fa temps havíeu reivindicat la necessitat de parlar més clar. De dir les coses de manera més directa. N’esteu satisfet, del canvi de Mas a Puigdemont?
—Hem canviat. I ara les coses es diuen de manera més explícita.

—Això ajuda en el moment actual…
—A mi m’agrada. Deixem-ho en el fet que personalment m’agrada. S’ha d’entendre que hi ha gent que està en moments diferents de maduració. I ara les coses es fan més explícites. Crec que és bo de parlar de les coses clarament i deixar de fer servir subterfugis i revolts. A més, cal fer-ho aviat.

—El referèndum serà asetembre a tot estirar. Trobeu que és un bon moment? Us fa patir que anem una mica tard?
—Seria un irresponsable si no em fes patir.

—Però també hauríeu patit fa mig any.
—He de dir que jo he fet un procés evolutiu. Sempre havia proposat de fer eleccions i convertir-les en un referèndum. M’havia adherit a aquell intent últim de fer una llista blanca per aplegar tot el vot del sí. Quan es va votar el 27-S, aleshores va començar un procés de moviment cap al referèndum. Primer era poc explícit i finalment va ser oficial. Al principi, jo hi tenia una certa prevenció per dues raons. Primer, perquè teníem l’experiència del 9-N, que havia estat positiva, però que no es podia repetir. Em feia por que el referèndum es convertís en un altre 9-N. Una altra prova i no un referèndum de veritat. En el moment que el govern promet que això no serà així i que es farà un referèndum amb tots els ets i uts –vinculant i amb tota la implicació de l’aparell de la Generalitat–, això em fa ser favorable a fer-lo. Si hagués de ser un nou 9-N, no valdria la pena.

—I la segona raó?
—Ja s’havia fet el 27-S. Ja s’havia votat a favor de la independència. Però ara estic més convençut que el referèndum serà un exercici de democràcia més enllà del suport majoritari o no a la independència. El suport institucional i popular al referèndum és molt gran. I això dóna força a aquest moviment. Més del 70% dels catalans diu que anirà a votar si es fa un referèndum unilateral. Això és molt significatiu. Després de tot aquest procés de reflexió i d’observació personal, estic a favor del referèndum.

—El dubte és fins a quin punt està disposat a arribar l’estat espanyol per impedir-lo. I fins on està disposat a arribar el govern de Puigdemont. Els pròxims mesos veurem això?
—Certament. Aquest és ara el terreny de joc. Ara es tracta de fer el referèndum i d’executar-ne el resultat. És en aquest marc que no sé predir com anirem de calendari. Caldrà veure què passa. De moment, el govern espanyol apunta a la via penal contra Puigdemont pel pressupost. Sembla que té ganes de gresca. El to és d’amenaça directa.

—Us preneu el referèndum com l’únic pla possible o com un ardit per a aconseguir un desenllaç posterior?
—Em prenc el referèndum com un exercici d’afirmació democràtica i de la sobirania que correspon a Catalunya. Les garanties que es van prometre en el pacte constitucional espanyol no s’han complert. El pas de l’estatut pel Tribunal Constitucional van convertir en lletra morta el referèndum amb què el poble català havia aprovat aquell text de mínims. I tot això ha habilitat el camí que hem emprès aquests últims anys. La truita ha girat. La resposta del referèndum és sobretot una afirmació dels drets de Catalunya. No puc saber què passarà després. Però si el referèndum es fa amb les garanties necessàries, la participació adequada i el resultat és un sí més que el no, aleshores el govern haurà d’executar el resultat encara que sigui de manera unilateral. I, fins i tot en aquest cas, sempre hi haurà d’haver una voluntat de negociació amb l’estat espanyol. Però això dependrà molt de tot aquest procés fins a proclamar la independència.

—Què voleu dir?
—Amb el referèndum, som com els israelites davant de Jericó. Amb trompetes. Al final, la muralla va caure. I això no vol dir que entressin a la ciutat immediatament. Però va caldre aquell moment per a poder passar a l’acció després. Sembla que sense el referèndum no hi ha manera de penetrar. I això passa, en bona part, per les ambigüitats d’una part de la societat i, especialment, d’alguns polítics catalans. Sabem que hi ha un bloc de sí. Sabem que hi ha un bloc de no. I després hi ha un bloc que juga al mig i que, en lloc de ser responsables i definir-se, no es comprometen. I això força a demanar-los un pas més.

—Esteu parlant del món dels comuns i de Podem… Posen en dubte que el referèndum es pugui fer amb les garanties democràtiques. No creuen que pugui ser vinculant ni decisiu… Què en penseu?
—Em perdo una mica, amb tot aquest llenguatge. És el llenguatge del processisme. Ha anat explotant a les mans d’aquells que el feien servir. Unió ja ha desaparegut… En la mesura que aquest sector dels comuns s’impliqui, el referèndum serà més factible, més decisiu i més vinculant. I, tanmateix, hem de tenir en compte que una cosa són els dirigents d’aquest sector polític i l’altra és la gent que els vota. Com més t’allunyes del nucli dur d’aquests partits més partidaris del referèndum hi ha entre els simpatitzants i votants. Els seus clients volen anar a votar encara que el referèndum no sigui pactat amb l’estat.

—El referèndum es convocarà activant un apartat de la llei de transitorietat però no la resta, que entrarà en vigor si el resultat és favorable a la independència. Us suscita dubtes aquest mecanisme?
—Jo no he vist el text d’aquesta llei. Diuen que ja s’ha redactat, però no l’he pogut llegir. Jo l’equiparo en aquest moment a un mandat per a fer un referèndum amb unes clàusules que fan funció de detonador retardat. Però el mandat per a fer el referèndum hi és com hi era a Escòcia. I això és molt senzill d’entendre per tot el món. La llei de desconnexió és un trencament amb la legalitat actual però subjecta a la voluntat de la gent. El president Puigdemont va explicar que, si el referèndum es perdia, dissoldria el parlament i es convocarien eleccions autonòmiques. Però si el referèndum es guanya, caldrà administrar la victòria i volen fer eleccions de caràcter constituent al cap de sis mesos.

—Abans d’arribar a tot això, s’ha de fer el referèndum. Què hauria de passar ara? Trobeu que es fan les passes que toquen?
—Vaig dir al president que, si tot això anava de debò, s’hauria de començar la campanya del referèndum. A Escòcia la campanya va començar molts mesos abans de votar. La seva resposta va ser que els partits ja començaven a fer campanya. Com interpreto aquesta resposta? Per mi, no és la resposta ideal. Jo voldria una convocatòria amb una campanya institucional. En aquest sentit, veure que la campanya de debò no ha començat em preocupa i em fa ser una mica escèptic. I tanmateix entenc que fer una campanya institucional implica fer la convocatòria i, per tant, entrar en el combat amb l’estat. Si amb l’aprovació del pressupost l’estat ja vol activar la via penal contra el govern, imaginem-nos com reaccionarà quan es convoqui el referèndum. Quan passi, es pot precipitar tot. Per tant, la pregunta real és: quan estem disposats a traspassar la línia. Potser ja va bé que hi hagi la promesa del referèndum al setembre i que de moment siguin els partits qui facin una campanya no tan institucionalitzada.

—Algun moment s’haurà de crear una plataforma del sí i una del no amb finançament públic i validació del parlament…
—Això seria òptim. Hi estem d’acord. Hi ha d’haver una campanya oficial amb dues plataformes i arguments per totes bandes. Cal calcular bé el moment, però no crec que calgui esperar gaire més. Les posicions ja fa temps que no es mouen. L’estat espanyol no canviarà d’actitud. Les majories institucionals espanyoles no varien. No hi ha cap esquerda a l’estat que pugui afavorir una via negociada. Allà no es mou ningú. Per tant, què esperem? Tindria sentit esperar si hi hagués indicis de canvi.

—Aquesta espera implica cap risc?
—Aquí les posicions no es mouen. I a escala internacional, sí que veiem alguns moviments cada vegada més excloents de la concepció de la nació. S’ha acabat l’època Obama. A França podria guanyar la Le Pen, encara que les enquestes diguin que no. Però les enquestes també deien que Trump no guanyaria. El Regne Unit va sortint de la UE. Hi ha un enduriment o una pèrdua evident de sensibilitat democràtica en l’àmbit internacional. Això no ens afavoreix. Especialment, els canvis que es viuen a Europa. Els Estats Units són lluny i la gent d’allà veu amb bons ulls l’autodeterminació. D’una manera espontània i natural. Va amb el caràcter dels nord-americans. En relació amb Catalunya, em preocupa més l’enduriment de posicions al continent europeu.

—Aleshores, ens ha de preocupar la qüestió del reconeixement quan es proclami la independència?
—Faré un calc del castellà per respondre: ens ha d’ocupar però no preocupar. Cal treballar-hi sense descans. Especialment, hi ha de treballar el govern amb els contactes i visites que ja fa. Ara tenim ministres i presidents que piquen portes i cal anar a presentar el cas a tot arreu on els reben.

—Es desprèn de les vostres respostes que cal no deixar passar més temps. Que cal encarar la porteria.
—Jo crec que sí. Ja fa anys que hi fem voltes. Fem-ho. I, si no, reconeguem que no ho volem fer. Jo crec que sí que es vol fer, però cal resoldre-ho ara. Cal intentar-ho. Si no ens en sortim, no passa res. Però és molt pitjor no haver-ho intentat. Cal tancar el procés com més aviat millor. No podem estar sempre movent els pals de la porteria i dient que busquem la millor posició per a xutar. Posem els pals i xutem. Ara cal xutar a porteria. I ja veurem què passa.