Cap al tribunal, amb el cap ben alt

Són les vuit del matí a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Desenes i desenes de persones esperen, enfredorits, que Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega surtin de palau per acompanyar-los fins al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els acusen d’haver posat urnes. I a plaça, membres insignes, i veterans, del moviment okupa de la ciutat també hi són. ‘Qui ens ho havia de dir, eh, fa uns anys, que avui seríem aquí? Mira que hem criticat la Generalitat. Doncs som aquí’, diuen, mentre recorden el dia que van despenjar la bandera espanyola de l’ajuntament, i del parlament, per substituir-la per la bandera okupa.

L’escena que serveix de tret de sortida també l’enregistra un home amb casc de motorista, i càmera manualment incorporada: els tres acusats surten finalment de palau, es planten a mitja plaça, i la gent comença a cantar. Primer ‘Els segadors’, però també el ‘Volem la independència: Països Catalans’ i un crit que serà recurrent: ‘Ni un pas enrere!’ Efectivament, ni un pas enrere. Tots endavant cap al tribunal. Però segurament em quedo amb la frase d’un veí: ‘És una vergonya que hàgim arribat fins aquí.’

A la catalana manera, és a dir, amb emoció continguda, però sense espectacles innecessaris, la gent acompanya els tres acusats. Hi ha, de tant en tant, un crit d’encoratjament. Però el silenci, un cert silenci alegre, ens atrevim a dir, domina el seguici, que avança pel carrer de Jaume I, ultrapassa la Via Laietana amb un estudiat operatiu de seguretat on es barregen veïns amb càrrecs electes, i entra al Born. Hi veiem Núria de Gisbert, Joan Vilajoana, Juanjo Puigcorbé, Marta Rovira, Àngel Colom, Ramon Tremosa, Lluc Salellas i Chakir El-Homrani, i tants altres que caminen al costat de molts veïns, ara ja centenars. Força pancartes són en anglès, com per exemple aquesta: ‘Free the 3’.

Un cop al Born s’aturen davant el Fossar de les Moreres i l’església de Santa Maria del Mar, tan estimada pels mariners. S’hi aturen i canten ‘Els segadors’. Alguns veïns surten dels balcons. I mentre la comitiva reprèn la marxa veig clarament com una veïna, que passejava el gos, veu Artur Mas i li engalta: ‘Gràcies, president!’ Mas s’hi acosta i tots dos xoquen les mans enlaire, que el silenci imperant fa que sigui sonor. Després d’eixugar-se els ulls, la noia continua la passejada.

Aquí em trobo la grandiosa editora Isabel Martí, de la Campana. Està encantada amb Carles Puigdemont, i molt agraïda al president Mas i a les conselleres. ‘Sense ells no seríem aquí!’ Martí m’explica una anècdota significativa. Carles Puigdemont va ser l’únic diputat que l’any 2010 es passejava sense vergonya amb el llibre de Xavier Roig que la Campana havia editat, titulat ‘La dictadura de la incompetència’. S’hi denunciava que el 68% dels parlamentaris catalans eren treballadors públics, i entre ells no funcionava la meritocràcia. Set anys després, l’únic diputat que no amagava el llibre ni tan sols dins el parlament ara és president. I avui acompanya Mas, Rigau i Ortega, davant les portes del TSJC, amb aquest constant aire d’home discret que no ha perdut mai. Sempre sembla que el protagonista no sigui ell. I avui, igualment.

Són gairebé les nou del matí, i l’ANC i Òmnium Cultural reben el trio d’acusats en un espai que es diu la placeta del Comerç. Som als darrers metres fins a la porta del TSJC. La gernació del passeig de Lluís Companys ja no són desenes ni centenars. Són milers, que esclaten a crits de ‘President! President!’ Però el silenci mesurat i contingut dels catalans torna a dominar instants després.

Just sota l’Arc de Triomf ens trobem l’eurodiputat Ramon Tremosa, que ha d’agafar l’avió cap a Brussel·les d’ací a pocs minuts. Una senyora se li acosta i li engega: ‘Sou massa bons. Massa bons. Més canya, falta. Més!’ Ramon Tremosa somriu i em parla de la por als ulls que va veure en assessors unionistes la setmana passada a Brussel·les. I que la quantitat de gent que avui ha acompanyat els acusats, ‘fa pujar els costos de la judicialització del govern Rajoy. Això avui ha anat molt bé’. Quan arribem a la redacció veiem que la BBC té a la portada digital la manifestació que acabem de presenciar, i protagonitzar, polítics, premsa i veïns, tots alhora. El dia que hem vist polítics, cap al tribunal, amb el cap ben alt.