17.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 18.05.2017 - 09:51
‘Siga quina siga l’opinió que es puga tenir sobre la independència catalana, la pregunta clau ara és si s’està d’acord o no que les diferències polítiques s’han de resoldre amb la llibertat d’expressió i la democràcia.’ La frase, l’escrivia dimarts a The New York Times Mark Jeffery, responent a l’article d’un professor unionista publicat uns quants dies abans. El text és cristal·lí, impressionant (el podeu llegir en català ací) i situa el debat en el seu context veritable. Perquè aquesta és efectivament la qüestió: ‘Si s’està d’acord o no que les diferències polítiques s’han de resoldre amb la llibertat d’expressió i la democràcia.’ Jeffery, com és lògic, signa la carta a títol personal i no barreja les coses, però resulta interessant de saber que és anglès, jurista i que fa de coordinador de l’oficina de la Unió Europea a Barcelona.
Llibertat d’expressió i democràcia són els valors amenaçats ara mateix, sobretot al Principat, però també a la resta de l’estat pel govern espanyol. I per a constatar-ho no tenim només les valuoses opinions d’alguns o els fets que cada dia són notícia i tots sabem. Aquest mateix mes d’abril el Síndic de Greuges de Catalunya, Rafael Ribó, ha fet públic un informe demolidor que es titula ‘Retrocessos en matèria de drets humans: llibertat d’expressió dels càrrecs electes i separació de poders al Regne d’Espanya.’ L’informe, que mereix la màxima difusió, el podeu trobar ací en versions en català, espanyol i anglès.
Aquest informe tan eloqüent ha estat elaborat pel Síndic, amb la col·laboració de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i amb les contribucions singulars dels professors Joan Queralt i Joan Vintró i esporàdiques de José Maria Mena, ex-fiscal en cap de Catalunya. El retrat que n’ix és molt més que preocupant. Constata amb una quantitat ingent de dades i casos fins a quin punt el dret penal és utilitzat com a instrument polític i alerta que ‘una excessiva intervenció del dret penal en la vida social comporta una reducció de l’àmbit de llibertat individual, que és incompatible amb la idea bàsica d’una societat basada en la llibertat, i és especialment greu si es fa servir en representants polítics i càrrecs electes’.
Per això aquest darrer l’informe és especialment punyent pel que fa a la persecució política de què és objecte el Parlament de Catalunya. Però no passa pas per alt una bona colla d’escàndols a tot l’estat espanyol, que van des del famós cas dels titellaires a les piulades sobre Carrero Blanco. La reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional també hi és analitzada amb detall, per a remarcar que té un objectiu especialment perillós: ‘Disposant de vies polítiques, es pretén arribar als mateixos resultats defugint la via política i emparant-se en la judicial.’ Un objectiu que, evidentment, és incompatible amb la separació de poders i que és a la base de l’emergència democràtica que ja comencem a viure.
En el text a The New York Times, Jeffery descrivia la situació actual amb un retrat clar: ‘Grups a favor de la independència diuen que hi hauria d’haver un debat públic complet i un referèndum. Grups contraris, juntament amb el govern espanyol, diuen que un referèndum és il·legal i que el debat públic ha de ser restringit.’ Aquesta és la clau. L’independentisme reclama l’ús de les eines democràtiques i els contraris a la independència, no tots però sí el corrent majoritari i sobretot el govern espanyol, reclamen la restricció de les llibertats democràtiques. Arribats en aquest punt, la batalla ja és prou alarmant. I estaria bé que mogués a la reflexió alguns que des d’un indiscutible i acreditat compromís democràtic, tanmateix s’oposen amb un fervor voraç a qualsevol proposta, idea o projecte que arriba des del camp independentista. Sense adonar-se, supose, que amb el seu decantament al capdavall engrandeixen el monstre de la regressió. Que és una amenaça constatable i ben documentada ja, no per als independentistes sinó per a tothom.
[Bon Dia] —L’altre dia comentava amb una certa alarma tot això que passa entorn del cas Palau i la pressió de l’Ajuntament de Barcelona perquè siguen tornats al Palau de la Música els diners que hi foren robats. Ahir el grup de Junts pel Sí va protagonitzar un autèntic esperpent amb el diputats del PDECat votant per un cantó, els d’ERC per un altre i alguns independents per un altre. La cosa és més greu encara perquè despús-ahir el govern havia pres una posició conjunta, la que el PDECat va votar al parlament.
I, parlant del Palau, el qui és segur que va robar els diners, Millet, ahir va veure la pena dràsticament rebaixada a la meitat del que li tocava —poca broma, eh?, a la meitat— en canvi dels favors prestats al règim, disparant contra qui tocava. I la directora financera, que ja m’explicareu si no té cap responsabilitat en el robatori aquesta dona, ni tan sols haurà d’anar a la presó. Però això no sembla importar gens als nostres esvalotats diputats i regidors, entretinguts a passar-se el mort entre ells, com si la corrupció només interessàs quan serveix per a fer política partidista. Escandalós i molt preocupant.
—A Washington ja es parla de l’impeachment de Donald Trump, per qualsevol de les moltes barbaritats que fa cada dia. Ho entenc, però he de fer notar que l’impeachment és una de les poques provisions polítiques constitucionals americanes que no s’ha esdevingut mai. I deu ser per alguna cosa. Segurament perquè el procés és enormement llarg i complicat. No cal entusiasmar-se, doncs, que tenim president per dies. Encara que realment les coses que veiem que fa Trump siguen absolutament increïbles.
—Montserrat Serra fa avui aquest reportatge parlant de les editorials Labreu, Fragmenta i Adesiara, que fan deu anys, i Raig Verd, Periscopi i Males Herbes que en fan cinc. Totes són exponents de la revolució de les editorials independents i exemples d’una nova manera de fer en el món de l’edició en català, que ha pres cos amb molta força de cap a cap del territori lingüístic. Escoltar-ne les explicacions és molt interessant.
