Cal aturar el partidisme

És veritat que hi poden haver diferències entre dos partits tan
diferents com ERC i PDECat però segur que són temes menors i que
davant del repte unitari i superior de la independència cal reduir-les
encara més fins a fer-les desaparèixer. Prou batalletes i capelletes!
Ja ho farem després això, perquè ara no toca. Cal imperativament una
unitat d’acció entre aquesta dos partits i exigim a la CUP que no
torni a posar pals a les rodes i repeteixi votacions amb els
unionistes tot fent el paper d’oposició al govern. La seva ideologia
també la podrà fer conèixer i serà valorada després del referèndum
quan hi hagi eleccions constituents republicanes però ara no.

Si hi ha algú que dins del bloc independentista no està disposat a
anar a totes, a fer el que el poble català majoritàriament demana, que
se’n vagi i que el substitueixi algú que tingui el valor i
l’experiència suficient per fer-ho. No podem perdre més el temps en
batalles internes i en dilacions. Cal pactar acords des de dins del
govern i mostrar a fora una d’unitat d’acció clara i unívoca. Tampoc
podem encantar-nos, perquè el govern espanyol i el bloc unionista
aprofitarà cada escletxa per afirmar que el procés s’afebleix i que el
referèndum no se celebrarà. Anem alerta amb el tema dels infiltrats i
quintacolumnistes i anul·lem-los. És tan evident que fins un cec no ho
veuria, que només amb la força de tot l’independentisme actuant
conjuntament i consensuadament, amb l’ajut imprescindible de la
societat civil, aconseguirem la República. A veure si ens despertem!

D’acord amb ľeditorial. Es perd un temps preciós que s’ha ďemprar a explicar de manera pràctica com serà el país que prefigurem. Tanta xerrameca va en contra de ľobjectiu de democràcia i benestar que albirem.
També és fonamental que el biaix de ľstatu quo a què es referia Salvador Cardús ahir a ľARA no faci més potent el desig de quedar-nos on som que traspassar la frontera ďuna realitat il.lusionant de llibertat que el dia a dia actual matxaca per tonteries de la majoria parlamentària que ens avorreixen fins a la nàusea.
Moltíssima gent som enllà de JxS i la CUP, amb els Comuns i a ďaltres llocs, i disposats a no fer cap marxa enrere en ľalliberament nacional.
Però avorrits de la cançó de la primavera. La de ľestiu podria ser pitnor ?.

Si per comprar les urnes ja tenen aquests problemes què passarà quan les coses es compliquin més? Cada dia que passa ho veig més clar: només es podrà portar a terme un referèndum unilateral si l’independentisme està radicalment unit. I potser només serà possible amb una eina com la llista sense president, que exigirà aquesta unitat, aparcant els partidismes, i que proporcionarà un marc legal inatacable, llegiu el seu relat si no us ho creieu: De la derrota aparent a la victòria contundent http://bit.ly/2m9q23j

No fer el referèndum perquè es té por de ser inhabilitat és d’una curtesa de mires que aquest país i aquest poble no es mereixen.
En aquest moment crucial els polítics que han de conduir el país a la independència no poden comportar-se de manera tan mesquina.
Especialment, perquè si ara intenten una maniobra com l’apuntada a l’editorial el poble no els ho perdonarà, els dos milions d’independentistes certificaran amb el seu vot la mort política d’aquesta gent.
I ells ho saben, els dirigents d’Esquerra i del PdCat estan immersos en el dilema de seguir endavant, portar el país a la independència, ser inhabilitats per l’estat i organitzar el nou estat, o aturar el procés per evitar la inhabilitació i desaparéixer com a polítics perquè la gent no els ho perdonarà.
De manera que ja poden anar triant, però que tinguen ben present que la gent els demana generositat i valentia, els demana que arriben fins al final, els demana fins i tot que se sacrifiquen, si cal, per tal d’aconseguir la independència.
I ells bé que ho saben.

Gràcies per aquesta reacció contundent. Feia falta. Aquestes disputes nervioses palesen el cansanci i la tensió dels ultims mesos, potser una certa por pel que fa al futur. No sé com caldria dir a tots aquests dirigents que els necessitem, que hem posat a las seves mans la oportunitat de fer lliure un pais, que els hi hem encarregat l’organització d’aquest període i que hem confiat en ells. No ens poden decebre. Cal tornar a concentrar tots els esforços en aquesta empresa i avançar units.

Em preocupa que algú tan informat com Jordi Sànchez reaccioni d’aquesta manera: “deixem d’especular amb eleccions”; això és la prova més fefaent de que efectivament, els polítics als quals hem confiat l’etapa final, la més decisiva i també la més difícil, no cal dir-ho, ens estan decebent, per no dir traint, amb l’ajuda dels nervis i la tensió acumulats els darrers mesos. Davant d’això els ciutadans de peu només podem fer que combinar l’amenaça (“ja poden anar triant” com diu l’Octavi Monsonís) i la comprensió (“No sé com caldria dir a tots aquests dirigents que els necessitem, que hem posat a las seves mans la oportunitat de fer lliure un país, que els hi hem encarregat l’organització d’aquest període i que hem confiat en ells. No ens poden decebre”, que genialment ha escrit la Francisca Sol); però en tot cas el que hem de fer sí o sí, amb l’actitud i l’acció cívica de base és demostrar que els estem vigilant amb lupa. Això que va publicar ahir l’Ara, que encara no tinc clar si la pròpia publicació va ser un element positiu o negatiu, va ser un fet tan greu (i afegit a la indiscreció de la Marta Rovira), que va motivar que el President Puigdemont cridés a l’ordre a les forces vives polítiques del procés a la Casa dels Canonges per la tarda. Espero ferventment que hagués servit d’alguna cosa.

El que passa es que a mesura que s’aproximen els moments decisius (l’hora de la veritat) els nervis i les tensions de tothom van en augment, en especial dels que han de prendre decisions. Podríem recordar (ja ho he escrit alguna altra vegada) que en situacions de molta tensió, el esser humà es fa molt imprevisible en les seves reaccions; la potencia dels sentiments (tot sovint contradictoris) s’imposa al raciocini, és allò de: “quant les emocions entren per la porta, la raó escapa per la finestra”. I els nostres dirigents també son essers humans.

El nostre president, Puigdemont, va dir al inici, més o menys textualment o en sentit figurat, que ja no era moment de febleses, que calien valenties per als temps que vindrien, que es fessin a l’idea els dirigents o que s’apartessin, si algun no s’hi veia amb prou cor; que no serien temps per a porucs. I fins ara, el mateix Puigdemont i alguns altres, no ens han decebut.

Amb tot, crec que hem d’ajudar i fins i tot, “estimular” als nostres dirigents (als que decideixin seguir amb el coratge que requereix el cas) a prendre les decisions valentes necessàries, i fer-los notar, amb bones maneres, però, també amb fermesa, que els exigim fortalesa d’ànim. I que nosaltres, molts, estem amb ells i disposats a recolzar-los, en tot el que calgui, que no els deixarem sols.

Ja no estem en la primeres fases de festives manifestacions diumengeres; també vàlides, es clar; ara ja estem en segones o terceres fases, poca broma. I cal que tots hi ajudem en la mesura de les possibilitats de cadascú. Ja anem enfilats directes a l’objectiu, el tenim molt a prop, nois i noies, “amunt i crits”.

Un xic de calma comentaristes ! Com més ens apropem a les dates creix la tensió i s’expresa en picabaralles… Blindem-nos del soroll. Els polítics independentistes es troben davant d’una certesa: la repressió implacable sobre qui es mogui en direcció a possibilitar el referèndum. I d’altra banda es troben en l’enorme incertesa de com imposar la nova legalitat, de fer rutllar les lleis de desconnexió i que aquestes deixin sense efecte les inhabilitacions, de quin suport tindran de la societat civil (de moment encara sense manifestar-se al carrer)… Ell també tenen por són humans. Exigir-los unitat a raig. La CUP que es redimeixi de votar la reprovació del director de TV3 només per la seva ideològia, encarregant-se de posar les urnes el dia D, demostrant que són la nostra força de xoc. Desobediència a raig companys.

Em sap molt de greu que molts es puguin creure aquest ‘rumors’ i puguin donar crèdit a aquest tipus d’informació.
Si un petit rumor exposat en un article per tres periodistes ha de provocar aquest enrenou, potser significa que no estem preparats els independentistes per assolir l’objectiu. 🙁
Llegir els comentaris del diari (més de 140) fan agafar ganes de plegar, i que fins hi tot VilaWeb se’n faci reso em fa molta pena.
Jo no penso fer-ne cas de cap dels rumors que ens intenten dividir i enfrontar.
El Govern, i Junts pel Sí tenen tota la meva confiança i el meu suport !!!

Tornan a sortir els interessos de partit, el PDeCat, vol que ERC es mulli més i que també tingui inhabilitats i si es Junqueres en vistes a unas futures eleccións, doncs millor que millor donat que tot diu que guanyaria ERC, ERC per la seva part vol que tots agafin responsabilitat firmant junts en aquests darrers passos, i entre els interessos dels uns i els dels altres, es fan caqueta i no tenen valor per proclamar una DUI com el poble que els ha votat demana, oblidant Catalunya i posant per davant les seves pors o interessos de partit. Ja estem farts, ja s’ens acaba la paciencia, si fan figa, seran responsables, de la possible violencia dels frustrats sense poder politic que pugui venir després, perquè som molts que a aquestes alçades, no farem ni un pas enrere, no ens fa por si no hi hagués altre camí, un altre 1714,…..prou viure agonelláts, humiliats, vexats, i expoliats,….Quant Munte a desautoritzat en public a Rovira, a comes un greu error, tant com Rovira dient lo que correspon al govern….i per aquest camí, no anem be, i això acabarà com el rosari de l’Aurora….l’exercit” del poble necessita “Comandants” valents, amb coratge, bons estrategues, i si com sembla no en tenim, o els que tenim se els desautoritza en public, vol dir que quelcom grinyola…..estiguem preparats el poble, perquè caldrà tornar de posar “ferms”, als polítics a qui varem votar….

Bé, a aquestes alçades de la pel·lícula, que a Madrid repiquin les campanes, no ens ha de fer patir. Que els diferens grups que han apostat per aquesta República Catalana diguin la seva, tampoc. Si són els aturats o si són un altre cop els voluntaris els que están a les taules, amb aixó ja hi poden comtar. Si cal podem recollir aportacions per a les urnes.
Aixó els nostres polítics ja ho saben. El futur govern i el President de la República Catalana ja el deciderem posteriorment.
Per tant que no deixin de repicar les campanes de “Madrid” que el nostre destí el triem nosaltres, els ciutadans, i ja l’ hem decidit fa una estona llarga.
“President convoqui” que vindrem amb les urnes sota el braç si cal.

Tots els partits han actuat amb partidisme. Qui en senyali un de sol s’equivoca.
Cap ha volgut engrescar-nos amb propostes per la vida en llibertat de Catalunya. Només volen parlar d’un gris referèndum com si no hi hagués futur amb llibertat.
Insisteixo: tant partidisme hi ha a la CUP com a ERC i PDeCAT i els Comuns.
Sembla que no vegin que estem en un punt únic i especial en el qual mai Catalunya no havia arribat.

Parlant només de Referèndum i amb conflictes interns no es pot guanyar.
¿Es posaran les piles després de les paraules de Jordi Sànchez?

A tots els independentistes que són membres de partits polítics, de qualsevol filiació (“demòcrates”,”demòcrates europeus”,ERC, porcions més o menys grans dels aglomerats de la CUP i del futur “partit de la Colau”) els recomano de tot cor (vull dir també amb tota la raó) la lectura de l’Assaig sobre la lucidesa de José Saramago (edicions 62) i els dos breus llibrets de poques pàgines i elevat potencial crític de Carlo M. Cipolla (Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana, segona part del seu llibret Allegro ma non troppo) i de Simone Weil (la filòsofa i activista jueva morta el 1943) la seva “Note sur la suppréssion générale des partis politiques” del mateix 1943 i que forma part dels seus “Escrits de Londres”. Estem farts de comprovar cada dia que passa que la independència de Catalunya és massa important per deixar-la en mans de polítics sectaris i/o incapaços i/o estúpids i/o “creients”, en el sentit polític general expressat per Carl Hoffer en el seu llibre “El veritable creient”. I als independentistes independents, lliurepensadors sense carnet doctrinal, també ens farà profit, i molt, la seva (re-)lectura en aquests moments crítics. Tant per conèixer a fons i tractar de superar les nostres debilitats essencials com per no cometre més “errors no forçats”, i sovint no prou reconeguts, que ens poden dur a patir un “escac” o un “match-ball” en qualsevol moment. (text i comentari 06/11/2015 14:39 d’hemeroteca a consultar: http://www.ara.cat/opinio/Adeu-Artur-Mas-teva-vida_0_1462653770.html)