05.10.2015 - 06:00
Fa una setmana de les eleccions del 27-S i, tot i l’estancament en la negociació per a formar govern, hi ha moviments clars que comencen a intuir-se, sobretot a l’àmbit internacional. No hi ha cap més remei. L’establiment d’un període màxim de divuit mesos per a proclamar la independència obliga els actors internacionals, principalment Europa, a prendre’s el cas català amb un altre aire. Ara el rellotge ja compta cap arrere i no hi ha temps a perdre.
A tot el món la lectura més generalitzada de les eleccions és doble. Per una banda, excepte els partits i els mitjans espanyols, tothom reconeix que és una victòria impressionant de l’independentisme català. Però, per una altra, el fet de no haver arribat al 50% del vot popular és una raó per a argumentar que cal un referèndum vinculant i acordat que definitivament aclaresca què pensa la població. Ens pot agradar o no, però és això que més se sent arreu. Fins i tot Alex Salmond, que durant la campanya del seu referèndum ens va tractar gairebé d’empestats, ara va i s’apunta a donar-nos lliçons en aquest aspecte.
Avís: que la comunitat internacional propose o impose un referèndum vinculat és una hipòtesi que no ens hauria d’espantar gens i que no és cap renúncia a res. Si ve de fora i sobretot si la implementació del resultat la garanteix la Unió Europea seria una magnífica notícia perquè, encara que ens puga fer mandra fer-ne un altre, aquest ens garantiria una eixida ràpida i senzilla com a estat independent. Dit això nosaltres no hem de fer cap pas per demanar-lo. Només hem de pensar què faríem si ens el demanen.
Que és probablement el que passarà. La demanda internacional d’un referèndum oficial i vinculant creixerà i serà una constant aquests mesos vinents, especialment quan s’acoste el final del període transitori. Té una lògica molt evident i per explicar-la repetiré una dada que ha de quedar marcada en el cap de tothom: el referèndum d’Escòcia es va convocar perquè l’SNP havia guanyat amb el 44% dels vots i el primer referèndum quebequès perquè el Partit Quebequès havia guanyat amb el 41%. Ací hem obtingut el 48%. I no hi ha cap altre cas comparable. En el món democràtic hi ha, doncs, uns precedents molt clars sobre què cal fer en un cas com aquest i com cal reaccionar a un vot com el nostre. I això significa que hi haurà pressió intensa sobre Espanya perquè accepte fer el que van fer el Regne Unit i el Canadà, perquè els estats que ens envolten volen evitar un conflicte diplomàtic i constitucional, per damunt de tot.
Cosa que nosaltres també la volem, amb la sola diferència que ja no farem qualsevol cosa per evitar-lo. Tothom sap que si fos possible de proclamar la república catalana d’acord amb Espanya seria molt millor que una declaració unilateral. Però la qüestió és si hi ha cap possibilitat que Espanya accepte fer un referèndum com aquest: clar, legal i vinculant siga quin siga el resultat. I ací és on el moviment internacional en favor del referèndum comença a posar-se interessant.
Perquè la pressió, de sobte, ha canviat de bàndol. Declaracions de polítics i juristes, editorials de diaris tan influents i diversos com els de Le Figaro o The New York Times, presa de posició de partits polítics d’uns quants països… Hi ha una gran coincidència: arreu la novetat és que l’acusat d’impedir una solució negociada al tema català és l’estat espanyol.
Madrid confia en un argument que s’esmicola: que la constitució no ho permet. Però això és un argument incomprensible en l’escena internacional perquè posa la llei per davant de la democràcia. Per això si el nou govern i parlament catalans no afluixen, i no ho haurien de fer de cap manera, la pressió creixerà més i més sobre l’estat espanyol. I ens trobarem en una situació que té també un precedent molt important: Brijuni.
Brijuni (més conegut com Brioni en italià) és un conjunt d’illes d’Ístria que són un gran reflex del que ha estat Europa. Van ser venecianes i austro-hongareses, van passar a les mans d’Itàlia i després a la Iugoslàvia de Tito, que hi va instal·lar el seu paradís d’estiu. Avui són part de Croàcia i feren un paper determinant en el procés d’independència, un paper que ens convé de saber perquè pot ser un precedent remarcable.
Eslovènia i Croàcia van proclamar unilateralment la independència de Iugoslàvia el 25 de juny de 1991, una independència que la Comunitat Europea es va negar en rodó a reconèixer. Pocs dies després, el 7 de juliol, i a fi d’evitar-la, la Comunitat Europea es va reunir a Brijuni amb els governs d’Eslovènia, Croàcia i Iugoslàvia per mirar de trobar una solució al conflicte. El resultat va ser un acord que preveia que els dos nous estats congelaven la independència temporalment i, en canvi, la Comunitat Europea es comprometia a forçar Iugoslàvia a cercar un nou acord federal que inclogués algunes de les demandes que presentaven Eslovènia i Croàcia des de feia anys. Vosaltres no us feu independents i nosaltres farem que Iugoslàvia abandone la seua posició de dir no a tot.
Per no fer-ho llarg m’estalvie les peripècies, molt interessants, que van passar aquelles dies i vaig a la conclusió. El 15 de gener de 1992, set mesos després, la Comunitat Europea va decidir de reconèixer definitivament la independència d’Eslovènia i Croàcia. Fou després de constatar que el govern iugoslau no tenia intenció de trobar cap solució negociada al conflicte i que totes les propostes que feien les dues noves repúbliques i la comunitat internacional topaven amb el mateix mur: la constitució iugoslava no ho permet. Allò que Europa no volia al juny de cap manera va ser l’opció triada al gener. Impressionada, Europa, per la decisió i la fermesa en favor de la independència dels eslovens i croats i enutjats, tots, per la intransigència del govern iugoslau.
Doncs bé, tinc la sensació que, després del 27-S, el perfil de Brijuni ha aparegut en l’horitzó i que la inquietud internacional per l’actitud espanyola ha pujat molts graus. Creixen de forma molt clara els partidaris d’exigir a Espanya que convoque un referèndum vinculant a Catalunya, com el d’Escòcia i Quebec i aquesta és una bona notícia per a nosaltres. Perquè Espanya no ho farà això, no ho acceptarà per més pressió internacional que tinga, i si nosaltres continuem el camí marcat dels divuit mesos hi haurà un moment en el qual la pregunta estarà sobre la taula de la comunitat internacional: qui és qui fa impossible una solució lògica i democràtica al problema català? Una pregunta que, com en el cas d’Eslovènia i Croàcia serà impossible que no tinga conseqüències favorables per a nosaltres.
PS. Per cert que no em puc estalviar una anècdota geogràfica: Brijuni obre per dalt una mar Adriàtica que per baix la tanquen Lèucada, Cefalònia …i Ítaca. Ep! només és una casualitat.
