Bones notícies des de Venècia: la pressió, tota, sobre Rajoy

Re4conec que Vicent Partal té la virtut de veure-hi sempre el costat positiu de les situacions jo més aviat hi veie un no voler-se mullar remeten a la legislació vigent. Tant de bó tingui raó VP. De totes maneres crec que hem d’anar fent via amb tots els preparatius de les noves lleis, conseguir el finançament pels primers messos o parell d’anys de conflicte amb l’estat espanyol i sobretot prendre consciència de que només depén de nosaltres, de la fermesa, determinació i el coratge per quan sigui el moment desconnectar del tot i plantar cara pacíficament a les mesures del govern espànyol.
Ens hi juguem la supervivència de l nostre païs, cultura i d’una vida en dignitat dels nostres fills i nets.

I ara em venen a la ment les paraules textuals d’en Rajoy (i escrites negre sobre blanc): “No puc ni vull autoritzar el referèndum”. Si a la “sacrosanta” Constitució espanyola quant els ha convingut li han fet canvis en qüestió de unes poques hores, el que ens queda ben a la vista de tothom és el: “no vull”, de Rajoy. I potser a la U.E. li diran: Sí, que has de voler, i voldràs, Rajoy, y tant que sí, si voleu que la “molt democràtica” Espanya continuï formant part de la U.E.

Si el estado ezpañol no està en mans d’una colla de vividors paranoics que la por a pel seu propi futur els fa comportar contra dret i de manera irracional, la cosa té solució. Només cal que hi hagi un acord entre els qui correspongui que obliguin a Rayoy, i als seus subalterns més fanàtics a que donguin un pas al costat. L’opinió del gobierno, o del PP o de qui sigui, no té les atribucions adequades per imposar la interprettació de la constitució que a ells els convé. Sense la pressió del ejecutivo que és el que s’imposa, El Tribunal Constitucional (que no son tontos), serà molt més flexible, dialogant i lliure com per acceptar la confecció d’un equip de juristes significats i independents que puguin avalar interpretacions menys condicionades de la constitució, i si correspón, canviar el criteri interessat que reproba el referèndum. No caldràn tancs, no s’embrutarà més el prestigi d’España i s’avançarà més de 1000 kms. en direcció a la democràcia

Ningú havia sentit mai a parlar de la Comissió de Venècia.
Un dia en vaig sentir-ne a parlar a la Paluzzie en una xarrada d’aquelles eròtico-festives tipus santividal per animar al personal, i vàrem pensar: què s’empatolla ara aquesta?

És insensat introduir en un assumpte tan complicat com fer un referèndum “per pilotes” un element estrany que no controles i se’t pot girar en contra.
Doncs voilà, ara correm-hi tots a veure si li trobem un vuitè o desè sentit. Dobleguem-ho com si fos una branca de bonsai o una escultura abstracte que no es sap acabar, però es presenta com obra d’art.

Absurd, insensat i destrempant. Per molt bona voluntat en justificar-ho, Vicent, ha estat una gran cagada. Ara el mal ja està fet, no en parlem més!

Està molt clar que la pressió es trasllada cap al poder de Madrid. I allà, el veritable problema que tenen és que segurament ni saben de què va, tot plegat. Però, a més a més, encara viuen en aquella ficció de la “gran nación” super-poderosa i que no necessita de ningú. I, per tant, no volen que es puga plantejar la possibilitat d’un referèndum. “Se n’aniria tothom, si es pogués fer això”, va declarar fa un temps un polític d’allà de qui no en recorde el nom. Ells mateixos. Mentre, el govern de la Generalitat, continua avançant cap al final del plaç. I aquest es va escurçant. Per al final de setembre, 119 dies, només.

Benvolgut Vicent,

En desacord amb un detall del teu editorial: El cas és que la constitució espanyola sí que permet fer un referèndum d’independència, si es volgués, que tindria caràcter consultiu per conèixer l’opinió dels ciutadans de Catalunya. És per això que, igual que els referèndums dels Estatuts (que són vinculants) el cos de població consultat és l’afectat directament i no tot Espanya. Hi ha dubtes de si caldria esmenar la llei orgànica de referèndums per fer-ho, i no és el mateix modificar una llei orgànica que la constitució.

La prova que es podria fer és que si el resultat fos negatiu, no caldria tocar res de la constitució. Però no ho volen perquè, a part que fer el referèndum suposaria un reconeixement sense embuts de la substantivitat jurídica de Catalunya com a poble, si sortís Sí, estarien obligats (si actuessin amb bona fe) a negociar les modificacions constitucionals per permetre la secessió, tal com va dir el Tribunal Suprem del Canadà en la seva famosa referència de 1998 relativa al Quebec. També ho ha argumentat el Col·lectiu Praga.

Així, doncs, el problema del “no puedo ni quiero” de Rajoy no és el “no puedo”, que sí que es pot, és el “no quiero”. La resta és tot impostura.

A banda, un apunt sobre el Codi de Bones Pràctiques en matèria de Referèndums (que poso a disposició en traducció meva al català si el voleu). Es tracta simplement d’un cos de recomanacions genèriques als Estats. No és ni una llei ni un text revelat. És evident que en un context com el nostre, amb l’Estat en contra, exigir el compliment fil per randa de totes les “bones pràctiques” és impossible precisament per manca de col·laboració de l’Estat.

Corre per les xarxes un missatge de Whatsapp sobre fer el referèndum el 10 de setembre i, si a Madrid l’impedeixen, ser l’11 tots a davant del Parlament. Evidentment, d’oficial no en té res. Però del 10 de setembre a l’1 d’octubre hi van tres setmanes, i això és molt de temps sota el foc espanyol. Tot això, evidentment, si no s’ha de fer directament una DUI en algun moment determinat perquè Espanya no ens deixa cap més remei. Així que el missatge de la Comissió de Venècia és per a mi un tema menor.

Pot ser que deixem ja de donar-hi voltes a les coses per trovar una interpretaciò que ens vaigi be, perque sempre hi ha una altre sobre el mateix que ens va malament. Aquesta carta de la Comisió per la democràcia, la llei i ves a saber què més, desde Venècia és un exemple perfecte d’això. Quin valor te aquesta carta? Cap. Quina autoritat te aquesta Comisió? Cap. Hem avançat un mil.límetre adreçant-nos a la Comisió, respecte dels comuns? No, cap. Ens justifiquem constantment. Devant qui? Per què? Al final, només queda justificat el vencedor. Sempre. Aqui, a Venècia i arreu. Gastem esforços per vèncer i no per autocomplaer-nos.