01.01.2017 - 22:00
Si considerem que l’any 2017 podria ser el més important de la història de Catalunya i que, per tant, passarem un any, com a catalans, legítimament autocentrats, pot ser raonable d’aprofitar aquesta primera crònica de l’any per parlar d’un poble que viu molt lluny d’aquí.
És un poble que voldria poder votar en un referèndum sobre la seva independència, però des de la capital de l’estat els diuen que és impossible. Els ho diuen amb arguments constitucionals i amb violència, és a dir, amb militars, policies, detencions arbitràries i també tortures, violacions i assassinats. La capital és Djakarta, l’estat és Indonèsia i el territori, la Papuàsia Occidental. I quan, gairebé per atzar, algun periodista europeu en parli, podeu estar segurs que utilitzarà, al títol o al text, l’expressió ‘guerra oblidada’ per referir-s’hi. Una guerra que aquestes últims cinquanta anys sembla que ha fet al voltant de dues-centes mil víctimes, majoritàriament civils.
L’illa de Nova Guinea, partida per una d’aquestes línies rectes de les quals els colonitzadors semblaven tenir el secret (antigament neerlandesa a l’oest, britànica a l’est), és el territori lingüísticament més ric del món. Els deu milions d’habitants hi parlen unes vuit-centes cinquanta llengües autòctones… Però, curiosament, no és la part occidental d’aquest tresor lingüístic sense parió que interessa el poder indonesi, sinó l’or, el coure, el níquel, el cobalt i el petroli del subsol. I si la part oriental va accedir a la independència el 1975 amb el nom de Papuàsia Nova Guinea, la part occidental va ser ocupada el 1961 per l’exèrcit indonesi, pocs mesos després de la retirada dels neerlandesos. Per legitimar vagament la seva sobirania als ulls mandrosos de la comunitat internacional, el poder indonesi va organitzar una mena de plebiscit a punta de pistola en què un miler de caps de tribu van haver d’aprovar l’annexió.
Des de llavors, l’estat ha organitzat el desplaçament de poblacions, seguint el model del que fa la Xina amb el Tibet, de manera que avui un terç dels habitants d’aquest territori ja no són papús. L’objectiu final, amb tota evidència, és reduir els habitants originals a ser residuals al seu propi territori. Els papús, a més, són víctimes d’un racisme ordinari bastant generalitzat, gairebé un racisme d’estat, per la qual cosa no semblen despertar gaires complicitats en la resta d’Indonèsia. El Moviment Papuàsia Lliure, creat el 1965 i responsable d’atacs contra interessos econòmics indonesis però també contra turistes occidentals, ha estat inscrit pel Departament d’Estat dels Estats Units a la llista d’organitzacions terroristes. Avui, però, el moviment independentista concentra les reivindicacions en l’organització d’un referèndum d’autodeterminació, i així intenta seguir els passos del Timor Oriental, que va esdevenir independent el 2002, després d’una separació de fet d’Indonèsia el 1999 i d’un referèndum que va es va fer aquell mateix any.
Tal com s’havia fet al Timor Oriental, els independentistes papús reclamen, a les seves banderoles, ‘un referèndum amb observadors internacionals’. I mentre el món els ignora acumulen proves fotogràfiques dels maltractaments, de les exaccions i de les humiliacions que l’exèrcit i la policia indonesis els infligeix. Algunes d’aquestes fotografies, a vegades molt dures, es poden veure al compte de Twitter Free West Papua. També s’hi veuen imatges de mostres de solidaritat i fraternitat d’arreu del món. Bé, no ben bé d’arreu del món, essencialment d’Àsia i Oceania. Es nota molt que Europa no sap gairebé res de la gent d’aquest tros d’illa que vol votar per no ser anihilada. Bon any nou, doncs, si és possible, als papús que, l’un dia darrere l’altre, intenten resistir a gent ufana i superba vinguda de ponent.
