17.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 18.10.2016 - 09:34
El ministre espanyol d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, va originar ahir un altre dels seus incidents diplomàtics. En un acte públic es va atrevir a criticar Bèlgica, país soci de la Unió, perquè una part de les competències de política exterior d’aquell estat són a mans de les regions.
El motiu concret és que, la setmana passada, els parlaments de Valònia i de Brussel·les van decidir de vetar el Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i el Canadà (CETA) i això farà que no es puga aplicar. La irresponsabilitat i la ignorància del ministre espanyol és enorme i només la supera el seu atreviment, que el duu a qüestionar l’ordre constitucional belga. Això i la seua monumental incoherència.
Bèlgica aplica en política exterior dos principis clau. El primer és l’anomenat ‘In foro interno, in foro externo’. Segons aquest principi, els governs ‘regionals’ exerceixen les seues competències tant a l’interior com a l’exterior. I, per tant, no és que els governs ‘regionals’ tinguen el dret de fer política exterior, sinó que en tenen l’obligació, perquè la política exterior de Bèlgica en els afers que són competència exclusiva de Flandes, Valònia o Brussel·les la fan aquests tres governs i no pas l’estat belga.
L’estat els posa a disposició les ambaixades i tots els serveis diplomàtics necessaris, però no tan sols reconeixent sempre que Valònia i Flandes poden signar tractats internacionals o mantenir relacions bilaterals, sinó també defensant el segon principi bàsic de la política exterior belga, que és el de la igualtat dels governs. Margallo es tornarà boig quan ho sàpiga, però és que, quant a política exterior, a Bèlgica no hi ha jerarquia i les institucions federals, valones i flamenques treballen en peu d’igualtat, exactament al mateix nivell totes tres. El govern federal simplement no pot imposar res als regionals ni tan sols dirigir la política exterior, que ha d’anar coordinada per força i sempre.
(Per cert, que aquest hauria pogut ser un model interessant per a una altra Espanya, però aquesta altra Espanya ja sabem que no existirà mai).
Atacant aquesta forma de govern, Margallo és molt incoherent i atrevit perquè és evident que ell no admetria que ningú qüestionàs l’ordre constitucional espanyol com ell s’atreveix a fer-ho amb el belga. Però no únicament per això. Més enllà dels processos d’independència i tot, és incontestable que en el món d’avui els estats ja no poden tenir el monopoli de les relacions exteriors. I n’hi ha un munt de casos i exemples interessants. Estats que concedeixen a unes parts d’aquests estats el dret de conduir les pròpies relacions internacionals.
Però és que resulta –i aquesta és la incoherència suprema de Margallo, i el ridícul també– que el ministre Margallo, al mateix temps que critica Bèlgica, manté relacions diplomàtiques directes amb les illes Cook, per a posar un exemple. Concretament, des del 29 de gener del 1998. La pregunta és si Margallo ignora que les illes Cook són un territori associat a Nova Zelanda que, per la mateixa raó que Valònia i Flandes, té el dret de mantenir relacions bilaterals amb qui vulga, o si simplement està tan encegat que ja no és capaç ni de mirar les llistes del seu ministeri.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
