Belén Murillo (ANC Madrid): ‘Els catalans han de deixar de fer pedagogia’

Belén Murillo (Madrid, 1974), politòloga de formació, squerrs la cara de l’independentisme a la capital d’Espanya, fora del congrés i el senat. El 2013, en la cadena humana per la independència organitzada al parc del Retiro, es va fer coneguda com a impulsora del col·lectiu Madrilenys pel Dret de Decidir. Actualment continua vinculada a la causa com a coordinadora de l’ANC Madrid i com a membre del secretariat nacional.

També ha viscut a l’Equador, on va coordinar l’assemblea exterior de l’ANC i va ser membre de la junta directiva del Casal Català de Quito. Així mateix, ha estat secretària del Consell d’Assemblees Exteriors de l’ANC (CAEC) durant un any. Per la defensa i projecció de Catalunya, l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) li lliurarà aquesta tardor el premi Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga i Trullols.

Parlem amb ella sobre com veu Madrid l’independentisme i sobre els aliats que hi té el procés. I també sobre el seu bloc de VilaWeb –Boira de Madrid.cat–, on parla de política i de ‘l’altre Madrid’, que defineix així: ‘La ciutat tolerant, oberta i comprensiva amb els drets dels catalans.’

—Parleu sempre de l’existència d’un altre Madrid, més obert i democràtic. Els catalans hauríem de trencar algun tòpic?
—Els catalans han de deixar de fer pedagogia. No s’ha de convèncer Espanya, perquè no es tracta que t’estimin, sinó que et respectin i et tractin de tu a tu. Fa molts anys que es prova i l’estat continua tancat en la seva trinxera. Crec que potser fa falta una mica de pedagogia a la inversa. Però això no és feina dels catalans com a societat: l’han de fer els altaveus pertinents, com l’ANC Madrid o més entitats. Perquè hi ha un altre Madrid, fins i tot una altra Castella, amb unes maneres de fer diferents. Tolerant, obert i comprensiu amb els drets dels catalans. Per això, com a madrilenya, m’empipo quan algú ens posa a tots dins el mateix sac. Aquí hi ha moltíssims demòcrates. I el Madrid del ‘no passaran’, jo encara el reivindico. Potser ha quedat molt diluït per interessos polítics, però l’ànima encara hi és.

—L’essència del Madrid revolucionari.
—Pensa que a mi, com a madrilenya, m’interessa molt que després de la independència Espanya sigui una altra cosa. No vull que sigui un país on el congrés condecora un terrorista d’estat com Martín Villa. Desitjo que faci passos ferms com Catalunya cap a la tercera república. Com ara declarar nuls tots els judicis del franquisme. Espero que la independència ens serveixi de catarsi per a renéixer com estat. En aquesta reinvenció, Catalunya podria ser un exemple magnífic.

—Imatges com els aldarulls en les conferències de Mas i Puigdemont poden fer ombra a uns altres sectors?
—És possible, però són sempre els mateixos. Ja sabem qui són, amb noms i cognoms. Són quatre gats. La majoria de la gent que no està d’acord amb l’independentisme no surt al carrer a cridar ni a insultar. El dia de Mas eren, a tot estirar, molt vint persones. El dia de Puigdemont eren uns quants més, però l’assistència a ambdós actes va superar amb escreix el nombre d’ultres. La fotografia que cridava l’atenció era la de fora, ho entenc, però no és la imatge de Madrid. Aquí s’han fet un munt de coses sobre Catalunya. El centre Blanquerna, per exemple, té una programació diària, moltes vegades amb temes relacionats amb el procés, i no passa absolutament res.

—En la política institucional s’han vist gests cap a l’independentisme. Carmena va rebre Homs durant el judici al Suprem. Els Anticapitalistes de Podem, dirigits per un madrileny, Miguel Urbán, han donat suport al referèndum unilateral. Pot créixer, això?
—A mi em va fer molt feliç que el dia de la declaració d’Homs, l’ajuntament no ens posés cap impediment i col·laborés de bona fe per permetre la mobilització de suport. Jo he assistit a actes de Carmena, com una presentació d’un llibre de Montserrat Roig, i sempre m’ha semblat que parlava de Catalunya en termes de fraternitat ben entesa. Si surten al carrer milions de persones, potser la millor cosa que es pot fer és escoltar-los. Ara, crec que el suport hauria d’anar més enllà. No haurien de ser només els Anticapitalistes o les Marxes de la Dignitat. Tots aquells que es diuen demòcrates i creuen en la llibertat i els drets dels pobles haurien de fer costat a Catalunya. Un factor que aplega suport i solidaritat és la judicialització de la política i la persecució de càrrecs electes pel fet de posar urnes. Això, tots els partits de l’esquerra moderada, deixant de banda alguns sectors del PSOE, ho consideren una cosa kafkiana i inassumible.

—El flirteig amb l’independentisme d’alguns sectors de Podem li pot passar factura?
—Aquí la independència no és el pa de cada dia i tampoc no crec que en el seu espai polític això pugui restar-los força. A més, el partit i les seves confluències juguen molt amb el missatge dels discursos. I sempre volen satisfer tothom. Si ho aconsegueixen, ja és una altra cosa. Però és interessant de veure que tenen portaveus diferents per a dirigir-se a sectors concrets. Per exemple, en la qüestió independentista, per afinitats, els comuns tenen gent com Jaume Asens, que em sembla un independentista convençut.

—Madrid sempre ha tingut una escena cultural i intel·lectual amb molta consciència política. En el cas català no us sembla que fan l’orni?
—El món intel·lectual i cultural ha ben desaparegut. Hi ha algunes veus que sí que s’han significat, com ara Suso de Toro, Ramón Cotarelo… Fins i tot Iñaki Gabilondo alguna vegada s’ha mostrat molt respectuós amb el procés. També hi ha referents no tan mediàtics, com el filòsof José Luis Villacañas, l’actor Juan Diego i el lingüista Moreno Cabrera. Però tota aquella gent tan mediàtica –els Bardem, Ana Belén, Víctor Manuel, etcètera–, que s’han manifestat a favor d’unes altres causes, amb Catalunya no ho fa. Per què? Perquè el Sàhara o el Kurdistan són molt lluny i no et toquen. Catalunya és aquí al costat i se senten com atacats o amenaçats. A més, els qui treballen en el món cultural han de vendre llibres i omplir teatres. I el públic pot passar factura, com li va passar a la Shakira, tot i que mou masses. Molts també resten a l’expectativa, pendents de què passa. Una volta hi hagi fets consumats ja es manifestaran.

—Parlem de fets consumats. Si l’estat passés de la ratlla amb la repressió, hi hauria un moviment de solidaritat a Madrid?
—Jo vull creure que sí. Vull confiar en la meva gent, perquè l’ús de la violència no s’acceptarà mai. A part els quatre tarats que reclamen violència i encara diuen que Barcelona s’ha de bombardar de tant en tant, com Peces-Barba. Aquí s’admira la capacitat de mobilització de manera pacífica. Això que se’n diu la revolució dels somriures. Les manifestacions de l’11-S els han desmuntats i els han deixats sense arguments.

—El missatge de la Generalitat, amb actes com el de Puigdemont, ha arribat?
—Desquadra la insistència del govern de voler-se explicar i esgotar totes les vies per a pactar un referèndum. Trenca els esquemes. No estan acostumats que un moviment que s’ha volgut silenciar per vies poc democràtiques i per mitjà de la repressió, continuï ferm. Aquesta mena de resistència cívica, una mica com Gandhi, trenca molts esquemes. Sobretot en un estat avesat a la confrontació directa i a la submissió del reprimit.

—El govern espanyol ha passat de la presumpta operació diàleg a la teoria del cop d’estat. Aquest relat fa forat?
—La gent no se l’empassa. Són paraules molt fortes. S’han fet cops d’estat i no van ser pas amb urnes. La imatge de les urnes és molt difícil de rebatre a Madrid. De cop i volta la política, gràcies a Catalunya, s’ha recordat de la constitució. Un text que no garanteix la majoria de drets socials i que gran part de la població espanyola no ha votat. El govern diu que és l’única eina que ens salvarà de les bestieses que volen fer els catalans –un cop d’estat amb urnes–, però aquesta eina per a desactivar l’independentisme té tares. Només s’ha retocat per a detalls de la monarquia i el deute, però no pas per al bé de la gent. I tanmateix la reivindiquen com la cola que enganxa els espanyols. Podríem dir que fa quaranta anys que vivim en una dictadura constitucional on no s’ha mogut res.

—Tardà, Rufián, Campuzano són les cares de l’independentisme al congrés. Vós en sou la cara als carrers de Madrid.
—Molt abans de l’existència de l’ANC Madrid, quan era regidora d’Izquierda Unida [a San Fernando de Henares] ja m’havia involucrat en moviments alternatius que defensen els drets dels pobles: saharians, bascos, andalusos… Però, arran d’una tesina doctoral sobre música i cultura catalanes, em vaig aproximar al catalanisme per comprendre’l des de dins. Per això col·laboro anualment amb la Universitat Catalana d’Estiu i també ho he fet amb la Comissió de la Dignitat. No sé si sóc la cara de l’independentisme del carrer, però és una causa que defenso des de fa molt temps. Primer amb Madrilenys pel Dret de Decidir i ara amb l’ANC. I pel camí he col·laborat amb col·lectius com Izquierda Castellana o Yesca, que des del nacionalisme castellà o, més ben dit, des del castellanisme, entenen el dret dels pobles d’autodeterminar-se.

—Si us parlo de federalisme, què em contesteu?
—Jo he defensat molt de temps el federalisme ben entès, no aquesta cosa descafeïnada que es reivindica ara. El federalisme implica que els pobles s’han de determinar. I una volta independents, han de decidir si es volen federar. Però ha de ser entre subjectes iguals. No et pots federar sense haver-te autodeterminat. No té sentit.

—La vostra aproximació a Catalunya va fer que obríssiu un bloc a VilaWeb.
—Sí, ara deu fer uns vuit anys. Ha estat part del procés d’involucrar-me amb Catalunya. Volia donar veu a aquest Madrid que us comprèn. Al principi es deia ‘Só de Madrid.cat’. Això de ‘so’ feia referència a la música, en homenatge a la Nova Cançó; però ho vaig escriure amb accent perquè vol dir ‘sóc’ en català antic. Però ara s’ha emboirat i s’anomena ‘Boira de Madrid.cat’.

—Darrerament escriviu poc.
—És un retret? [Riu.]

—No, són ganes de llegir-vos.
—Crec que l’última entrada de contingut polític va ser arran de la mort de la Muriel. I després n’he fet més d’això que jo n’anomeno ‘escapisme’. Coses més prosaiques, vaja. L’actualitzo poc, i de fet en vam parlar molt a la trobada de blocaires a Otos, que ara el Twitter i més xarxes ho han condicionat tota a la immediatesa. A l’impacte ràpid amb un missatge curt. I en aquest món de bojos costa molt seure i escriure amb temps com feia abans. No us preocupeu, que escriuré aviat. Vaig posant fil a l’agulla.