03.09.2022 - 21:50
Irene Polo (1909-1942) va ser una de les grandíssimes periodistes de l’època de la República a Catalunya, al costat d’unes altres com ara Anna Maria Martínez-Sagi i Mercè Rodoreda mateixa. Però la història de Polo és tenyida de dramatisme, perquè quan tan sols tenia trenta-tres anys es va llevar la vida. Fou a l’Argentina, ja a l’exili. Aleshores, algunes veus van fer córrer que el suïcidi era fruit del seu amor no correspost per l’actriu Margarida Xirgu, que també era exiliada, però a l’Uruguai.
Els anys americans d’Irene Polo, de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, que publica Cal Carré, inclou disset cartes que la periodista va escriure de l’exili estant, del 1940 al 1942, al pintor Miquel Villà, que també va viure a l’Argentina. Les cartes són seguides per tres texts d’Irene Polo que encara no s’havien publicat en cap recull: un retrat de Miquel Villà, una carta oberta a Margarida Xirgu i una conferència sobre Salvat-Papasseit. Per acabar de comprendre la importància i l’actualitat de la figura de Polo s’inclouen tres articles sobre ella escrits a l’època: un retrat de José Pomés, un article-oda de Francesc Madrid i una entrevista publicada al diari La Tribuna de Rosario.
Al postfaci, les curadores de l’obra fan un retrat de la vida d’Irene Polo a l’exili argentí i destapen qui va ser la Judith, que Polo esmenta a les cartes a Villà. El volum, doncs, aporta informació nova i molt valuosa que canvia el relat i el paper de Margarida Xirgu en el final d’Irene Polo. El volum arribarà a les llibreries el 7 de setembre.
Llegiu l’article-oda que Francesc Madrid va dedicar a Irene Polo, que forma part del volum.
L’editora de Cal Carré, Antònia Carré-Pons, ens parla d’Irene Polo i del valor documental del llibre:
“Irene Polo és una pionera del periodisme. Francesc Madrid, el periodista contemporani, la defineix així: ‘És una catalana nova! La dona catalana que amb una ploma a la mà, amb un esperit obert, va pel món i amb el cap ben alt diu la seva veritat i es guanya la vida.’ És una bona definició. Sense cap dubte, Irene Polo va ser una dona moderna, cosmopolita, valenta, reivindicativa, lesbiana, aventurera, optimista i fascinant que encara cal reivindicar.
Nascuda a Barcelona l’any de la Setmana Tràgica, Irene Polo Roig (1909-1942) va ser la filla gran d’Antonio Polo, guàrdia civil, i de Francesca Roig. De ben joveneta es va haver de posar a treballar en una oficina, però aviat va fer el salt al periodisme. Autodidacta, intel·ligent i espavilada, va publicar entrevistes i reportatges sobretot als diaris d’esquerres més rellevants del moment, que li van fer guanyar el respecte i l’admiració del públic i dels companys de professió. Tenia vint-i-un anys quan va signar el primer. El viatge a Sud-amèrica, el 1936, amb la companyia de teatre de Margarida Xirgu, l’exili i el suïcidi a Buenos Aires, el 1942, quan encara no havia complert els trenta-tres, van tenyir de dramatisme els seus darrers anys de vida, amb alguna notícia espúria que va córrer força: que s’havia suïcidat per culpa de l’amor no correspost de Margarida Xirgu.
Cal Carré publica un ‘menut’ dedicat als anys americans d’Irene Polo, que corrobora la falsedat de la notícia. El volum és obra de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, les autores de l’emblemàtic Irene Polo. La fascinació del periodisme, que van publicar els Quaderns Crema l’any 2003 i que va fer conèixer al públic lector la grandesa de l’obra de la periodista i reportera. Cal Carré només publica clàssics i Irene Polo és una clàssica del periodisme, una de les més grans.
En aquest volum de Cal Carré es recullen disset cartes que Irene Polo va escriure des de Buenos Aires al seu amic i pintor Miquel Villà, que Gabriel Ferrater considerava ‘un dels pintors catalans més autèntics’. Les cartes que Irene Polo escriu a Miquel Villà els anys 1940 i 1942 són un testimoni inèdit i vivíssim d’aquells anys tèrbols, tant per al món –‘la guerra serà cada dia més ampla i més caragolada’, escriu– com per a la seva aventura vital particular. El volum inclou tres textos escrits per ella (un dedicat a Miquel Villà, l’altre a Joan Salvat-Papasseit i l’altre a Margarida Xirgu) i tres articles dedicats a la seva figura. El postfaci de Santa-Maria i Tur és la clau de volta de tot plegat: ens explica l’aventura americana i ens aclareix els enigmes dels seus últims anys. ¿Qui era la Judith que Polo esmenta a les cartes?”
Antònia Carré-Pons
