17.07.2017 - 22:00
|
Actualització: 18.07.2017 - 02:04
La dimissió d’Albert Batlle al capdavant dels Mossos i la seua substitució per Pere Soler ha propiciat una campanya d’intoxicació, paradigmàtica del pla mestre de la Moncloa. De sobte, els Mossos estan preocupats perquè els canvien el director. De sobte, canviar un ministre, digueu-li conseller, no és un acte polític del president sinó una porga. De sobte, el director dels Mossos d’Esquadra no ha de tenir cap ideologia, com si no fos un càrrec públic.
La incoherència, o el cinisme, amb què l’unionisme es comporta aquestes setmanes és tan descarat que no cal perdre-hi ni un sol minut. Però, en aquest cas concret, hi ha un detall afegit que crec que mereix una reflexió, sobretot per saber quin terreny trepitgem.
La Moncloa sap que no té eines legals per a aturar el procés i que té molt poc marge polític per a moure-s’hi. Fins al primer d’octubre, ho ha de fiar tot a la repressió del Tribunal Constitucional, a veure si funciona. Però també té una esperança secreta: la de laminar el suport social a la independència presentant l’independentisme com un moviment com més va més radicalitzat, que perd la seua ala més moderada.
A la Moncloa, pensen que si aconsegueixen de presentar el nucli dirigent del govern com uns radicals, això faria que l’independentisme perdés el suport de la seua corona menys convençuda. Per això retraten Carles Puigdemont com un personatge molt pitjor que Maduro, ETA i al-Qaeda combinades. Per això no esmenten Quim Forn sense repetir de seguida que és un radical perillós. Per això, encara sense saber qui és Pere Soler, ja el desqualifiquen. Per això insisteixen, una vegada i una altra, que aquest govern no representa el PDECat sinó que és captiu de la CUP i d’ERC. Sempre amb la mateixa idea: a veure si desenganxen els moderats del nucli central del moviment.
De moment, no ho aconsegueixen. Ells poden intentar el que vulguen però aquest és encara un país de mida decent i tots ens coneixem una mica. Per això, segons quines caricatures, simplement no tenen cap credibilitat. És molt important, però, que tots entenguem, i interioritzem, que el PDECat, les setmanes vinents, serà assetjat des de tots els fronts per provocar-ne una trencadissa, per intentar presentar davant l’opinió pública qualsevol discrepància interna com la prova que els moderats ja no poden continuar més temps dins el moviment independentista.
Estic segur que Artur Mas, particularment, serà sotmès a una pressió extrema, en la qual no és de descartar una intensa campanya d’atacs personals, que segurament arribarà al cim si es publica la sentència del cas Palau. El seu posicionament al costat del govern, li’l voldran fer pagar, conscients que la credibilitat de la tesi de la radicalització del govern és nul·la, si algú com ell es manté en el seu lloc.
Que el PDECat aguante l’envestida, doncs, és molt important. Però també ho és que les inscripcions de l’Onze de Setembre s’enfilen ràpidament, perquè fan visible un espai plural i integrador, que és central en la societat catalana. En aquest sentit, i com cada any, la manifestació és una ocasió única per a demostrar al país i al món que som majoritaris, que som plurals i diferents i que ens uneix la voluntat de compartir el naixement de la república catalana però sempre des del respecte a les diferències internes. A les de tots.
