‘Atemptar a Europa ja forma part de l’estratègia diària d’Estat Islàmic’

L’arabista Jordi Llaonart (@arabislamblog) coneix amb profunditat els conflictes del món àrab. Darrerament és molt sol·licitat, arran del protagonisme creixent d’Estat Islàmic. En una entrevista a VilaWeb després dels atemptats de París ja va predir que les accions sobre Europa no s’aturarien pas i els atacs a Brussel·les ho han confirmat. L’entrevistem perquè ens exposi la seva visió sobre l’atemptat, sobre el barri de Molenbeek i els motius que porten molts islàmics europeus a seguir les doctrines d’Estat Islàmic. Creu que la integració és una de les principals arrels del problema i recomana que siguin les comunitats islàmiques que defensen la convivència les que encapçalin el camí cap a la solució.

—Després dels atemptats de París ja vàreu dir que Estat Islàmic no s’aturaria.
—És clar, l’estratègia inicial d’Estat Islàmic era crear estructures d’estat. Ells volien crear un estat i, de fet, ja intentaven portar recursos econòmics i humans cap allà. Un cop ja han passat a la fase d’atemptar a Europa, fet que s’ha repetit, ara sí que forma part de la seva estratègia diària. Tot apunta que a Síria aniran perdent terreny. Per això no crec que deixin d’actuar aquí. Tret que es quedessin sense recursos, siguin empresonats tots o trobin un nou lloc on dedicar tots els recursos. Però en principi aquest altre lloc no hi és, perquè són a l’Irac i aquí a Europa.

—És difícil de saber, però creieu que aquest atemptat és una represàlia per la detenció de Salah Abdeslam?
—Podria ser. Tots són hipòtesis i especulacions. Això ho sabran els policies quan hagin investigat. A nosaltres ens interessa d’entendre el context i els detalls més tècnics els deixem a la policia. Però quan Estat Islàmic va començar a recular a Síria va decidir d’atemptar a Europa perquè ja tenien una xarxa preparada quan les circumstàncies fossin adients. Ara, això no vol dir que aquest atemptat l’hagin planejat expressament després de la detenció. Podria ser que ho tinguessin preparat per si de cas els convenia fer-lo, i ara els ha anat bé; pot ser casual o pot ser realment la causa, que a partir de la detenció han actuat. Però si una cosa és clara és que això ja ho tenien preparat.

—Parleu de les xarxes que té Estat Islàmic a Europa. Després dels atemptats de París es va parlar molt dels suburbis (les ‘banlieues’) i que és allà on es recluten gihadistes. Aquests dies ha aparegut el nom de Moleenbeek. Què podeu explicar-ne, d’aquest barri?
—No el conec personalment, el barri, però amb dades i informació ens podem fer una idea de quin ambient hi ha, en aquests barris. Són barris de perifèria on tenen tots els problemes de qualsevol ciutat, però multiplicats. La desocupació, el fracàs escolar, l’economia… I, a més a més, tenen un altre problema que no tenen alguns altres barris, que és el problema de la identitat i la integració. És molt fàcil que la joventut que viu en aquests barris, a partir de fets reals com el fracàs escolar o la discriminació racial que hagi pogut viure alguna vegada, assumeixi qualsevol missatge demagògic. La demagògia pot inflar qualsevol fet i anècdota fins a convertir-ho en un discurs articulat que fa que hi hagi gent que se senti atreta per grups que es dediquen a matar persones.

—…
—Si us hi fixeu, divendres, quan la policia va tallar els carrers de Molenbeek per detenir el terrorista més buscat de tot Europa [Salah Abdesalam], els veïns del barri s’enfrontaven a la policia. Encara que a ells el terrorista també els pot causar mal perquè, entre més coses, dispara a matar gent que està asseguda a una cafeteria i posa bombes al tren. És això que s’ha de combatre. Sempre diem de lluitar contra aquells que agafen les armes, però, en general, en aquests barris, hi ha un ambient hostil a l’autoritat que no podem permetre. Salah Abdeslam era a casa de la mare d’un amic. Aquesta senyora sabia qui hi tenia, a casa, i segurament molts veïns també ho sabien.

—Pel que dieu l’arrel del problema és la integració.
—És que s’hi barregen tantes coses… En la comunitat islàmica, i especialment en l’àrab, hi conflueixen circumstàncies que en algunes altres comunitats no hi són. Els xinesos i els africans poden formar comunitats però no tenen aquest rebuig a l’autoritat. El rebuig islàmic es basa en la queixa política, en la queixa de tot allò que representa el colonialisme i Europa de manera barrejada. Aquest sentiment és molt estès en aquests barris. I la manera de combatre-hi no és que hi anem nosaltres a explicar totes les coses bones que tenen Europa i Occident, sinó que hem de donar suport a les entitats islàmiques. Ells volen conviure i que entre tots anem endavant, com a societat unida. Vull dir que nosaltres podem posar policia, però no podem convèncer ni el terrorista ni aquells veïns que es queixen per tot quan veuen un policia. Això ho han de fer les entitats islàmiques, que són les que viuen allà, formen part d’aquella comunitat i hi ha una complicitat entre la comunitat que explica un discurs i la gent que el pot rebre. Si no hi ha aquesta complicitat, no escoltaran mai la publicitat que es faci des de l’administració.

—En l’última entrevista dèieu que la manera d’eradicar Estat Islàmic era la intervenció militar a Síria. Continua essent l’única sortida?
—Jo sóc poc optimista, no perquè no cregui que no es puguin fer coses, sinó perquè per a solucionar un problema com el d’ara, és a dir, els atemptats a Europa que tenen relació amb Síria, s’han de resoldre molts problemes alhora. I s’ha de fer paral·lelament perquè si tens quatre problemes i en soluciones tres i en deixes un de pendent, d’aquí a un temps tornaràs a tenir quatre problemes. Les quatre coses que s’han de solucionar paral·lelament són: vèncer militarment Estat Islàmic; trencar les estructures d’estat que ha creat a Síria, i això també s’ha de fer militarment; lluitar perquè no hi hagi països islàmics inestables, cosa molt difícil, perquè si hi ha països inestables i hi ha gent que pensa així, sempre tindran tendència a anar-hi per arrelar, formar els seus grups i crear califats islàmics. I la quarta cosa, la més difícil de combatre, és la ideologia que articula tot això. I això és molt difícil perquè aquí s’ha de fer una feina i als països islàmics se n’ha de fer una altra. I les autoritats dels països islàmics no col·laboren gaire.

—Aquesta ideologia que dieu que cal combatre és el salafisme?
—Però no el salafisme per si, que no és pas dolent: és una visió de l’Islam clàssica i conservadora. No és dolent ser conservador. El problema és quan aquesta gent que té aquesta visió tan conservadora és molt a prop de grups violents. Hi ha països islàmics inestables que permeten grups que arrelen i s’organitzen. El problema arriba quan això es barreja amb una base ideològica com el salafisme.