La millor de tots nosaltres

Escric sota un impacte emocional molt gran i amb molta tristesa. La Muriel Casals era una dona excepcional. L’hem estimat com a amiga, companya de lluita i de camí, com a mare, com a germana. Ens ha donat a tots força en els moments difícils, esperança en temps d’incertesa, companyia en moments de soledat, joia en els moments d’alegria. No es fàcil posar aquests sentiments per escrit.

La vaig conèixer bastant a fons i hi vaig tenir un contacte molt directe. De totes les persones que han participat en aquest gran procés polític català des de posicions de lideratge, la Muriel ha estat la millor de tots nosaltres. En molts sentits. Perquè ha estat una dona intel·ligent, molt ferma, i d’actituds molt nobles. De les virtuts que té la política, que n’hi ha moltes, però també de les seves misèries, que també en té, he de dir que la Muriel acumulava totes les virtuts i cap de les misèries. I això és gairebé excepcional. Gairebé no té semblança amb cap altre de nosaltres, i m’hi incloc. El procés sense la seva figura no s’entendria.

Mereix un gran homenatge com a persona excepcional i fantàstica que era, que ha estat decisiva en aquests darrers anys a Catalunya. S’ha fet estimar, i molt, per part de molta gent, estiguessin d’acord o no amb les seves idees. Una dona d’energia positiva, de concòrdia, i una persona que va saber captar bé l’anhel d’una part majoritària de la societat catalana.

La Muriel va ser decisiva en moments decisius, i molt delicats. Quan semblava que tot se n’anava en orris, s’alçava la veu serena i positiva, enèrgica quan calia, ferma, de la Muriel. Sempre va ajudar a desencallar aquells moments difícils. En sóc testimoni directe. Ho he viscut en moltes ocasions en aquests anys, en moments molt delicats i decisius, just abans de la consulta del 9 de novembre de 2014, el 9-N; o quan es negociava la formació del que va acabar sent Junts pel Sí. En aquells moments, la Muriel sempre hi era, i sempre hi era per a bé. Les coses que havia de fer les feia amb gran serenitat i discreció. Això feia que la seva veu s’acabés imposant. No tenia arestes, era transparent, però tenia caràcter i la fermesa de les seves conviccions era molt gran. No era una persona amorfa. Entenia que el seu exemple era alliçonador des de molts punts de vista i actuava en conseqüència. Això li donava autoritat. La seva intel·ligència traspuava en els moments decisius, per facilitar acords.

Ella i la Carme Forcadell van representar l’esperit de mobilització de les entitats civils que van vehicular una veu d’una part significativa del poble català. I va saber engrescar la gent, que reclamaven que els polítics es posessin al costat dels seus anhels. Van ajudar a fer que els actors polítics ens poséssim a l’altura de la reclamació històrica.

Amb la Muriel vam arribar a tenir una relació molt estreta. La coneixia de feia molts anys, però va ser en aquests últims tres o quatre que hi vam trenar una relació especial, propera, tant la meva dona, l’Helena, com jo mateix. Tot i que era una persona molt discreta, jo sabia que hi podia comptar amb tot i per a tot. Absolutament, sense escletxes, sense fissures, sense renúncies. La Muriel tenia els objectius molt clars. Estava decidida a tirar endavant. Sempre que va caldre, ella era allà, al costat, ajudant, desencallant temes, donant la seva opinió i ajudant a fer que les coses anessin millor. Amb fermesa, intel·ligència i noblesa.

Com es va dir de Robert Kennedy, la Muriel no necessita que la idealitzem, o que l’engrandim en la mort més enllà del que va ser en vida: senzillament com una persona bona i decent, que va veure injustícia i va intentar esmenar-la; va veure patiment i va intentar alleujar-lo; va veure domini i va intentar alliberar-lo.

Trobarem a faltar la Muriel. Especialment quan apareguin entrebancs. Jo la trobaré a faltar molt especialment. La recordaré sempre. Crec que avui, més que un comiat, hem de tenir-ne aquest record viu, permanent. Perquè la Muriel ha deixat moltes petjades en aquest país, i molt bones. El millor homenatge que li podem fer és continuar el camí seguint les seves petjades, que ella va deixar ben marcades per a nosaltres.