La CUP: final de curs

Arriba el final de curs i toca repassar què s’ha fet durant aquests darrers nou mesos. Després d’un primer trimestre aprovat in extremis, arribem al juny amb un suspens evident. No tant per la qüestió pressupostària, que és important però no cabdal, sinó perquè no s’ha complert el gran objectiu del curs: avançar cap a la independència mentre ampliem la majoria social. Sembla evident que no s’ha fet ni l’una cosa ni l’altra, sinó tot al contrari. De motius, n’hi ha molts, i  arribem a final de curs en condicions pitjors que al setembre.

D’una banda, trobem una majoria independentista al parlament esberlada i desorientada, pendent d’una qüestió de (des)confiança. D’una altra banda, aquest curs també ha servit per a veure créixer, sobre el terreny adobat per la desorientació, la nova tercera via de la nova política. La nova política a Catalunya que proposa el vell full de ruta de Duran i Lleida i de Pujol, d’Iceta i de l’autonomisme en general: guanyem-nos els favors i les carícies de l’estat perquè així hi estarem més còmodes. Nova política patriòtica (espanyola). L’error de l’immobilisme independentista és especialment greu perquè durant tot aquest curs hem tingut un estat en funcions, fort com sempre, però abocat a una batalla política espectacular. Lluny d’aprofitar la batalla interna de l’enemic, els hem regalat temps i tranquil·litat, cosa que aprofundeix l’error.

Hom és lliure d’atribuir tots els mals a la CUP, l’organització més petita de l’independentisme i amb una posició aritmèticament estratègica, però carregar tots els neulers a la CUP podria fer perdre una mica la perspectiva general. Aquest error, a parer meu, respon al fet de centrar-ho tot en un únic front: el parlamentari-institucional. És evident que aquest espai, la Ciutadella i els partits, té una posició importantíssima en aquest procés. Però no podem oblidar qui ha convertit el parlament en independentista: la forta mobilització popular. Aquest és el front més important, aquest és el front que donarà les garanties i les condicions perquè els setanta-dos homes i dones que tenim a la Ciutadella no es despistin ni es desviïn. D’això se’n parla molt poc, potser perquè sempre serà més fàcil de centrar-ho tot en un pressupost i uns partits, tots, que no han fet la seva feina. Cal, doncs, aixecar la mirada i observar la partida globalment: els partits són peça important, però no ho són tot i en moments com l’actual, amb un curs polític nefast per a les aspiracions de ruptura amb l’estat, cal persistir més en aquesta mobilització que ara ens manca més que mai.

Pel que fa a la CUP, sembla evident que alguna cosa no ha fet bé. Si el primer trimestre del curs 2015-2016 ja va escalfar el nucli arribant a una solució estrambòtica in extremis, el debat pressupostari ha acabat de posar sobre de la taula un problema que fa temps que arrosseguem i que no hem sabut resoldre. Miraré d’explicar-lo de la manera més freda possible i amb l’afany de contribuir a un debat que necessita una resposta. La CUP sempre ha tingut dificultats a l’hora d’entendre què va començar a passar en aquest país el 2006 (per posar una data simbòlica, la de l’estatut retallat). Aleshores poca gent podia preveure que les coses avançaven cap a la substitució d’una majoria històrica autonomista en favor d’una majoria que ja donava l’estat de les autonomies per amortitzat i enterrat. A nosaltres, hereus dels qui ja havien impugnat el pacte constitucional del 78 i la refundació de l’Espanya franquista, també ens costava d’entendre què passava. Fa deu anys no estàvem preparats per a la majoria independentista que s’anava gestant en aquell moment i que arriba al clímax el 27-S passat. La PDD ja ens va crear uns quants problemes i vam driblar com vam poder les seves dues grans mobilitzacions i línies reivindicatives: la del dret de decidir d’una part dels Països Catalans i la denúncia del dèficit colonial d’infrastructures. Després de la PDD, trobem les consultes independentistes que signifiquen un pas més (segurament un dels més importants) del sacseig polític que ha viscut aquest tros de país durant aquest cicle d’acumulació de forces independentistes. Allò, en conjunt, també ens va costar d’entendre i de situar en la nostra estratègia de desplegament d’una unitat popular que anava creixent a ritme lent però sense pausa. Del 2009 al 2011 es fan les famoses 555 consultes populars i, més important encara, es genera un pòsit d’autoorganització popular que permet de continuar acumulant forces independentistes i començar a marcar el debat públic a Catalunya. Més enllà d’algunes implicacions destacables de la CUP i de la paradoxa de ser cofundadors d’aquest moviment nascut a Arenys de Munt, a la CUP li torna a costar de comprendre què significava tot allò que passava davant els nostres morros (estalviarem al públic lector algunes anècdotes d’aquell 13 de setembre de 2009 a la riera d’Arenys).

Continuem i passem pantalla: tocava anar consolidant tots els avenços fets durant aquells cinc primers anys i es posa la primera pedra d’allò que després seria l’ANC: la Conferència per l’Estat propi del 2011. Allò marca l’inici del procés públic de creació de l’ANC, que s’allargarà fins a l’abril del 2012, i que és el tret de sortida de les Marxes per la Independència durant tot aquell estiu. 400 marxes en pobles, ciutats i comarques són la prèvia de la primera gran manifestació explícitament independentista i que, ara sí, esbotza la conjuntura autonomista i fa que es convoquin eleccions. Recordem que aquell estiu encara es demanava allò del pacte fiscal, amb el suport de la transversalitat trilateral de CiU, ERC i ICV. Aquella demanda frustrada marca un punt d’inflexió i l’independentisme entra amb força a la Ciutadella: ERC i CUP sumen 24 diputats i una majoria del parlament reclama el referèndum acordat amb l’estat, que també fracassarà i ens portarà al 9-N unilateral en forma de procés participatiu.

Mentrestant, la CUP mirava de gestionar les seves contradiccions entre les moquetes del parlament i una creixent força al territori que irromp amb força a les municipals de 2015. Però la gran incògnita persistia: tot això que passa és de debò? És una entabanada convergent amanida per les famoses ‘tietes’? És pujolisme versió 2.0? Moltes preguntes que, a cada pas que calia fer, anaven repetint-se. A cada pas, els mateixos vectors del debat, de vegades públics i de vegades en privat, que es resumeix en dues maneres d’entendre el procés: o l’enganyifa de CDC o l’oportunitat d’un poble que s’ha mobilitzat i ha pres consciència. Entenem que tot aquest moviment ens permet, malgrat totes les contradiccions, avançar cap a la independència o que el moviment és alguna cosa epidèrmica i que no hi ha condicions per a avançar cap a la ruptura amb l’estat?

En el fons, el debat és aquest. Dimecres passat Puigdemont, emprenyat, ens va donar l’oportunitat de clarificar-nos i de ser sincers amb el nostre poble. Totes dues posicions són ben legítimes i totes dues tenen conseqüències. Ara, allargar el ‘putaramonetisme’, el ‘sí però no’, no té sentit. O juguem fort a favor d’aquesta via, la via d’un procés unilateral cap a la independència amb tots els riscos, o no hi juguem fort, també amb tots els riscos. Per a aquells que legítimament no veuen condicions per a avançar cap a la ruptura amb l’estat, amb qualsevol pretext n’hi haurà prou per a aixecar infinitat de suspicàcies envers les intencions de Junts pel Sí. Però uns altres defensem que, objectivament, el procés ha afeblit la dreta catalana i s’ha obtingut una correlació de forces millor en l’eix esquerra-dreta, a la vegada que s’aconseguia, per primera vegada a la història, una majoria parlamentaria independentista; els qui creiem això encararem els debats i les controvèrsies amb els altres independentistes de manera constructiva i mirant d’eixamplar aquest independentisme que, entre tots, hem construït. Òbviament, el virus de l’autonomisme no és pas mort del tot i cal restar amatents a tots aquells que se n’han encomanat. Però, fins que no ens aclarim, qualsevol pressupost, qualsevol contenidor cremat, qualsevol cop de porra o qualsevol fet del dia a dia continuarà posant en alerta nacional tant la unitat d’acció com el programa a desplegar.

Tenim temps i –penso– tenim les ganes i l’oportunitat d’esmenar un curs nefast i que ha regalat grans somriures als qui defensen la unitat d’Espanya i la seva monarquia. Tenim temps, doncs, de convertir aquests somriures mofetes en mirades de preocupació cap al ‘Noreste peninsular’, sempre que no ens arronsem davant el poder coercitiu de l’estat ni tinguem por de la nostra estètica ni de les contradiccions pròpies.

Marc Sallas. Militant de la CUP i de Guanyem Badalona i membre de Poble Lliure.