Ara que tot s’accelerarà

Sembla que ha arribat el moment d’anar per feina i de posar en pràctica tot allò que estic segur que s’ha anat preparant al llarg de molt i molt de temps. I també és el moment de la calma; ara cal, com diu l’editorial, fer les coses bé, amb serenitat. No cometre errades. Tot anirà de pressa i a l’altre bàndol hi ha més histèria que altra cosa. Cal negociar suports polítics ferms i esperar el moment. Molt important actuar amb unitat. Les pífies, per a l’altre bàndol. Com el numeret de les estelades d’abans d’ahir. I la gent, preparada, que segur que caldrà eixir a donar suport. Però ja s’han cremat els ponts i la perspectiva és molt bona. I només resten 124 dies, per al final de setembre.

Benvolguts amics, amigues i director. Tot plegat forma part d’un guió més que anunciat, el de les ofertes de diàleg i el seu rebuig, la insistència a mantenir, fins al darrer moment, la calma davant la frustració d’anys i segles. El temps és inexorable i, malgrat tot l’entorn a qui confiem accions de camí cap a la decisió final, aquesta no és defugible a nivell personal. Un amic etern m’ha fet arribar aquestes consideracions poètiques: …. si, t’hauràs de definir, malgrat anys d’ambigüitat, de fer la viu viu d’amagat, arrapat a veure-les venir. Quatre mesos a rosegar dubtes, incerteses, pors. Desassossecs als cors / per vegades d’ensopegar. Ara, alçats, pels segles de dominis consumats, d’oblits reconsagrats, esbandirem les boires. A les urnes s’arribarà, si / amb anhels i dubtes, si / però sense caretes, si?, i .. t’hauràs de definir, si! (mercès Pep) i, doncs això. Serem nosaltres, un a un davant la història.

Comencem el escalfament per les proves que vindran. Unes proves que seran dures, no en dubteu, però amb unitat i intel·ligència les anirem passant totes amb bona nota. Ara és el moment de donar suport al govern català i al Parlament i estar atents a totes les cites i acords que aniran sortint i participar-hi entusiàsticament.

És cert que ara estem més a prop del cim que mai no ho hem estat però cal arribar fins a dalt de tot i deixar que la pilota del procés vagi caient i escampant-se arreu fins aconseguir el nostres objectius: la llibertat de la nostra nació.

Per aquesta raó no cal perdre el nord i començar a fer demandes i exigències fora de lloc al govern català quan tot plegats sabem que serà ell i no més ell qui haurà de crear tota la infraestructura necessària per poder fer un referèndum d’autodeterminació en condicions. El que sí que ha de fer la societat civil sobiranista organitzada, és treballar d’acord i aconseguir les mobilitzacions multitudinàries que siguin necessàries, quan calgui i durant el temps que calgui. Si algú s’ha posar nerviós que sigui el govern central i els partits unionistes d’aquí dient les bestieses que diuen cada vegada que obren la boca. I nosaltres ni cas, fent la nostra tasca alliberadora i el nostre compromís personal i comunitari.

No podem deixar passar aquest moment i hem de convertir en la data del plebiscit en històrica i guanyadora perquè aquesta sempre ha estat la voluntat de tots els pobles de tot el món, també la de Catalunya, que volen viure en llibertat, feliços i en pau. I el partits que encara dubten, que s’espavilin, no sigui que la història els passi per sobre i els deixi al marge.

Ara com ara, un dels errors greus que es pot cometre és la precipitació. El govern i la societat tenen un ritme marcat i tot es fa en funció del que s’ha pensat i s’ha imaginat per a cada moment. Això és dur la iniciativa.
És cert que un estat tan espanyolament tancat a qualsevol diàleg i tan espanyolament espanyol pot maquinar la bestiesa més inesperable i precipitar-tot tot. En aquest supòsit el govern català podria caure en una dinámica no prevista que generara respostes ingènues i poc meditades.
De manera que ull viu, el cor calent i el cap fred.
Ara cal preveure quines mesures pot prendre l’estat i què fer en cada supòsit, per exemple, què fer si l’estat suspén el govern català i en nomena un altre a dit, o què es té previst si l’estat agafa el comandament dels mossos. I, sobretot, què fer l’endemà del Referèndum en què ha guanyat el sí a l’estat independent.
Compartesc la idea que l’estat és un sac de nervis perquè no pot aturar el procés, però seria un error de dimensions inimaginables minimitzar el poder de l’estat, menystenir-lo per la seua fins ara única resposta, no considerar que l’animal ferit i acorralat és capaç de qualsevol barbaritat.
Des de la Nova Planta Catalunya no ha tingut mai la indepedència tan a tocar com ara, alerta, no ho espatllem en la recta final cap al Referèndum, perquè el problema de debò començarà després del Referèndum, i cal arribar-hi amb les forces i la il·lusió ben senceres.

Qui domine el tempo guanyarà la partida. A ells els cal augmentar els crits fuetejats per a la curtesa de temps.

A nosaltres només hem de mantindre l’esfèrica en el nostre poder i marejar-los d’allò més.

Si férem un símil futbolístic diríem que en el minut 90 sabem que llançarem un penal. Podem errar el llançament o encertar-la marcant l’1 a 0. I s’acaba el partit.
I comencem l’any que ve en una categoria superior.

Sabem que el porter contrari és cec i curt de gambals, que l’estadística anuncia que tenim un 80 % d’encertar i marcar.

Per una altra banda l’enemic, (deixem-nos d’eufemismes d’adversaris …perquè la diatriba és “o ells o nosaltres”).

El nostre enemic juga diversos partits alhora tot i que, aquest és el que el fa descendir de categoria.

En eixos altres partits juguem contra ell balears i valencians, tot influint-hi en el desenllaç del Principat.

Per tant, cal centrar-nos en dos plans:

1. En la tranquil·litat del parlament de la Ciutadella i la tasca secreta del Govern de la Generalitat d’Amunt.
2. I els balears i valencians des de les Institucions com Generalitat d’Avall, Consell Interinsular, etc. i dels càrrecs electes, el màxim de desconcert entre el personal del regne d’España, l’enemic de tots tres països, com és fer botar el partit més corrupte d’Europa, els seus tribunals judicials i tots aquells que viuen de mamar-li-la al poder colonial que subjuga tota la nostra societat.
3. Com digué el gran Joan Ballester i Canals: “Entre TOTS ho hem de fer TOT”…. i ara és l’hora de la nostra LLIBERTAT.
4. Òbviament aquest ajut ha de quedar clar que té TORNA, quan les Repúbliques balear i Valenciana ens arribe el torn de fundar-les.

Certament, és previsible que ara les ‘jugades’ de la immensa ‘partida d’escacs’ que estan jugant l’independentisme i les institucions espanyoles siguin cada vegada més agosarades i definitives, després d’anys de moviments exploratoris i de posicionaments i reposicionaments de ‘peces’ i d’argumentacions reiterades i reiteratives que han esgotat a bona part del personal. Però també hem de tenir clar que comportarà passar de les paraules a les accions, i que els riscos de prendre mal són molt grans. Per això pot ser el moment de recuperar de ple dret un instrument actualment aparcat, la llista sense president, encara que només sigui com a amenaça. Perquè si aconsegueixen impedir el referèndum, han de saber que posar en marxa aquesta llista convertirà unes autonòmiques normals en un referèndum que l’estat no podrà aturar sense perdre definitivament la qualitat de ‘democràcia’, perquè concentrarà tota la pressió en un sol punt i protegirà políticament i jurídicament tot el procés: la llista sense president com a garantia de transició http://bit.ly/2dV2izr

Suposo i espero que VW selecciona els comentaris dels lectors, perquè aqui no veig els desgraciats “diàlecs” que llegeixo en d’altes diaris, en els que predomina el cor calent i el cervell bullint . Hem d’esperar-ne alguna de grossa per part del govern del PP; es evident que no s’empassaran una píndola que s’ha fet tan gossa que no passa per la gargamella tant tibada del Sr Rajoy. Hi ha qui creu que quant mes grossa la fagin, millor. Jo no ho se. Només se que hem de continuar ramenant el sidral que em organitzat.

Sé d’un curt de gambals que s’ha embolicat no volent parlar amb ningú que no pensi com ell desde fa anys. Que només te al cap que ha de destruir Catalunya i que no para de dir que “mientras yo sea presidente del gobierno, no se va a hacer ningún referéndum”, frase en la que clarament el subconscient l’està traint. Sap que els poders econòmics d’aquest país estan a punt de botar-lo, i esta histèric perquè no pot abatre el procés, que és la única cosa que el podria salvar.
Compte amb aquesta frase. Pot ser que la darrera jugada sigui la de canviar el monstre per un altre però disfressat de xai, que intenti donar arguments als unionistes per a pactar un estatut que ara ja no volem de cap manera i portar-nos a una segona transició de mentides i traïcions com la primera. Hem de fer caps i mànigues per mantenir el corrupte al poder. Ens ha anat de conya i hem de deixar que es foti de peus a la galleda fins al final.

Diverses qüestions, un xic inconnexes, però relacionades:

1 – Reitero que tinguem confiança en els nostres dirigents en que per les dades que disposen i el seu bon saber, entendre i fer, i amb el domini dels ‘tempos’ faran el que més calgui. I ja sabem que el seu afany d’independència de Catalunya es absolut.

2 – M’han cridat l’atenció les declaracions del Rivera; ara demana que es posin les urnes (tot suposant que guanyarien ells). Ja no diu que el referèndum no es farà; curiós, oi?

3 – En Rajoy diu que mentre ell sigui president no hi haurà referèndum; i te raó: actualment, Catalunya forma part d’Espanya i es clar que el seu president ho es també del grup dels dos estats; però al desvincular-se Catalunya ja podrà dir que ell no te res a veure amb el independitzat (el que no es consola…)

4 – La llei de transitorietat es la base més important de tot (independència, de fet); del referèndum en podem prescindir (si més no, de moment), però no d’aquesta llei, que ha de ser primer, i no es un detall menor, crec jo. I tot seguit en minuts, hores, dies, setmanes, mesos o posposar ‘sine die’, segons convingui, el referèndum. Es pot ja senyalar la data i pregunta prèviament; que no compromet a res si no es fa després la convocatòria signada i publicada en el diari oficial del parlament.

5 – He deixat pel final el que crec que amoïna a més gent; que l’estat ens en faci, o intenti, alguna de ‘grossa’. La solució la tenim a l’abast i es molt senzilla, sense pràcticament cap risc per a ningú: Mobilitzacions pacifiques, però amb fermesa de centenars de milers de persones amb ànim d’ocupar, solament amb la presencia, tot el que calgui del nostre territori;

Es la nostra casa! No ho oblideu!

Posem-nos això ben bé al cap i ho tenim tot guanyat.

Sr Partal, m’agrada molt llegir vilaweb i els seus editorials.

Una pregunta, perquè considcera agressiva la concentració contra el bisbe Novell? Els lemes dels que ha informat Vilaweb no han estat en cap cas insults. No s’ha cridat contra el sentiment rteligiós ni contra Déu en cap moment, no s’ha entrara a l’esglèsia ni interromput les confirmacions que es duien a terme a l’interior. Els manifestants no han volgut impedir ni menyspreat a les persones que han pregat dabvant d’ells, no s’han llançat objectes al Sr. Bisbe. No tenen dret els manifestants a cridar que volen una rectificació i contra l’homofòbia? Ho havien de fer amb menys decibelis? I que consti, soc cristià i un catòlic precticant que pensa que Déu també acull als seus fills homesexuals.