Aquest ‘ara no toca’ de Catalunya Sí que es Pot

A vegades el respecte meticulós de la forma o de la lletra estricta de la llei poden acabar semblant més importants que l’objectiu final i així, per excés de formalisme, poden portar al fracàs. En donaré un breu exemple extret de la història de França. És poc sabut que, el 1875, la monarquia francesa va estar a punt de ser restablerta. Era cinc anys després de l’abdicació forçada de Napoleó III, cinc anys de república, sense constitució, considerada com a pur règim de transició i gestionada per una majoria absoluta de diputats monàrquics. Aquests, fins llavors dividits, havien aconseguit d’unir-se per acordar que un tal Henri d’Artois, descendent de Lluís XV, seria coronat rei. La premsa ho havia anunciat, els articulistes afirmaven que aquest canvi de règim portaria estabilitat política, la majoria de polítics hi eren favorables. Què va fallar? Henri d’Artois i els diputats més zelosament monàrquics van mostrar-se massa preocupats per la redacció dels textos legals, el protocol institucional i el calendari i van perdre de vista que el seu objectiu principal era el restabliment de la monarquia. Van perdre temps. Tant de temps que els republicans van gosar emprendre un contraatac i uns quants diputats monàrquics, fastiguejats pel llepafilisme legal del futur rei, van canviar de camp.

Certament, hi ha pocs punts comuns entre monàrquics francesos del 1875 i eco-socialistes catalans del 2015, però podrien coincidir en el fet de fracassar en l’objectiu. No parlo aquí dels federalistes sincers d’ICV-EUiA i, de manera més general, de Catalunya Sí que es Pot, i menys encara dels federalistes de cartolina (aquells del ‘Qui dia passa Espanya empeny’), parlo dels independentistes. Dels electors independentistes i dels futurs diputats independentistes de Catalunya Sí que es Pot. Els que desitgen la independència de Catalunya però que pensen que només és correcte i factible d’obtenir-la a través d’un referèndum pactat amb l’estat. Els que pensen que una majoria diferent a les corts espanyoles donaria l’oportunitat als catalans de decidir, talment ho van fer els escocesos. Ja s’ha explicat prou que aquesta actitud no es recolza en cap guió creïble: no existeix cap possible articulació parlamentària espanyola que pugui fer pensar que algun dia s’acordarà aquest referèndum. Fins i tot si Podem obtingués la majoria absoluta d’escons –cosa, com se sap, molt improbable, tirant a impossible, si més no d’aquí al 2019–, absolutament res no garantiria que els seus diputats acordessin el referèndum. Podem és un conglomerat de sensibilitats diferents pel que fa a la qüestió catalana, en què els partidaris de la línia dura espanyolista, majoritaris, impedirien qualsevol avenç. O sigui que entestar-se a reclamar de nou el referèndum que ja va ser reclamat i refusat el 8 d’abril de 2014 i negar-se a acceptar un altre procediment per arribar a la independència pot ser, clarament, el mitjà més segur per a impedir la independència. És oblidar l’objectiu final en nom de la manera d’aconseguir-lo, com ho van fer aquells que haurien pogut restablir molt fàcilment la monarquia a França.

És sabut que un dels motius al·legats per alguns militants d’aquesta coalició per negar-se a afegir-se a Junts pel Sí i a la CUP per procedir a una proclamació d’independència a través del parlament és la presència d’Artur Mas. A vegades acceptar aliats en nom d’un objectiu superior demana més abnegació que combatre els seus adversaris. En tot cas, no deixa de sorprendre’m que alguns independentistes estiguin tan obsessionats a no barrejar-se de cap manera amb Artur Mas que sembla que posin la llibertat de Catalunya en un segon pla. I que, fent això, es trobin fent un tros de camí amb els més foscos unionistes. Em sorprèn i m’entristeix perquè Catalunya Sí que es Pot representa una sensibilitat política en molts aspectes necessària. I per això trobo desconcertant de veure com aquesta llista, amb Iniciativa i Esquerra Unida al bell mig, ha fet seu aquell penós lema pujolista: ‘Ara no toca’.