Antònia Vicens: ‘El concepte de literatura femenina m’ofèn: la literatura no té sexe’

Antònia Vicens (Santanyí, 1941) va guanyar el premi Sant Jordi quan tenia només vint-i-sis anys.  Va ser la consolidació d’una llarga carrera literària començada una mica abans i que ha abastat cinquanta anys dedicada a la narrativa. El 2009 es va estrenar com a poetessa i fins ara ha publicat quatre llibres de poemes. El darrer, Tots els cavalls (Labreu), acaba de sortir. Amb aquest nou vessant, Vicens va abandonar un cert ostracisme a Mallorca i s’ha convertit en una de les veus poètiques més interessants d’aquests darrers anys, reconeguda per tots els poetes de tres generacions diferents. Fins al punt que ha estat l’encarregada de fer el poema per al Dia Mundial de la Poesia, que es llegirà avui a l’Arts Santa Mònica.

—Després d’una llarga trajectòria narrativa, de sobte, el 2009, us feu conèixer com a poetessa. Però això responia al fet que fins llavors havíeu fet poemes i no n’havíeu publicats, o tot va néixer de forma espontània?
—Us promet que això va ser així com us dic: el 3 d’agost de 2006 jo prenia el sol aquí defora mateix i Lovely em va passar per damunt. Era tota la meva vida que queia a trossos i el vers va ser el millor recipient, de fet l’únic, per poder recollir-los. Hi havia qui deia que això venia de lluny, però la meva conversió en poeta té una data ben concreta.

—I des de llavors heu publicat quatre llibres de poesia, però no n’heu publicat cap més de narrativa.
—És que jo just puc fer una cosa a la vegada i ara tenc el cap ple de poesia tot el dia. Lovely era el meu món real i físic i llavors li faltava la part espiritual, el món més oníric que va ser Sota el paraigua el crit. Llavors va venir Fred als ulls, on hi havia el meu subconscient. El vaig escriure acabada d’operar dels ulls, estava asseguda en aquest sofà i els versos em passaven per davant. És un poemari escrit des de la fosca. I vaig dir que ja no faria més poemes, que la poesia em maltractava perquè no em deixava ni dormir, però vaig somiar cavalls i em vaig embolicar en aquest darrer llibre.

—Una vegada us vaig sentir renyar un poeta: li dèieu que els poetes només llegien poetes i que els narradors llegien narrativa i poesia. Heu arribat ja al punt de llegir poesia i prou?
—Ara llegesc més poc perquè els ulls se’m cansen molt. I, al cap i a la fi, si la narrativa és bona, l’atmosfera sempre és poètica.

—Vàreu sorprendre tothom en els vostres recitals dient els poemes de cap…
—És que hi ha poemes que em queden gravats dins el cap, però jo no tenc gens de memòria. Penseu que avui creia que era dissabte i és divendres. Però hi ha poemes que no sé per què em queden gravats a dins i en els recitals són aquests els que dic.

—Quatre llibres de poemes i amb quatre editorials diferents, totes en col·leccions capdavanteres de poesia, excepte ‘La Balanguera’, de Moll, que ja ha plegat…
—I tenc molt bona amistat amb tots! Vaig voler publicar Lovely amb la Balanguera per sentimentalisme. Havia publicat el meu primer llibre, Banc de fusta, a l’editorial Moll el 1966 i em feia il·lusió tornar-hi. Després m’agrada molt la col·lecció ‘La Fosca’ de l’editorial Lleonard Muntaner, com a objecte. Vaig tenir la sort que en Toni Clapés va fer una crítica molt bona del llibre i li va interessar editar-me i a Labreu hi he arribat per una amiga comuna. Tenc amistat amb tots i tots m’han tractat molt bé. De manera que m’agradaria poder treballar amb tots.

—Siguem sincers, això de la poesia ha estat com una resurrecció…
—I tant que sí, però no us preocupeu, m’han enterrat i ressuscitat moltes de vegades, això són cicles de la vida.

—Però sembla com si les editorials grans, cercant saba nova constantment, hagin oblidat tot un seguit d’autors que per edat i trajectòria ara poden fer potser les seves millors novel·les…
—Mirau, a final dels anys seixanta i principi dels setanta vàrem irrompre tota una generació de jovençans que ens ho volíem menjar tot, i és natural que hi hagi gent jove que faci coses. A mi no em preocupa en absolut. Jo no estic atenta a res del món editorial, però sempre que he volgut publicar he trobat una editorial gran que malgrat estar vivint a Mallorca i un poc allunyada de tot m’ha volgut publicar. Jo no tenc res al calaix. Hi ha una novel·la que necessita que s’acabi d’escriure, però no en tenc ganes, perquè per a mi escriure és quelcom lligat a la llibertat i per tant ni tan sols sé si l’acabaré mai.

—Idò m’han dit que és molt bona i que va sobre la guerra de 1936-1939…
—No sé qui deu haver estat, però ja està bé així, el cercaré i li estiraré les orelles. És cert que per primera vegada xerr sobre la guerra, però més que des del vessant clàssic ho faig des de la part més psicològica i per ventura de com això afecta els fills i els néts, és com una malaltia. Tenia mumare aquí, asseguda a la llitera, i m’explicava històries i ho volia aprofitar perquè mai no havia escrit res amb les coses que em contava, però ara no en tenc ganes, uf, dues-centes pàgines una altra vegada, quina peresa. Em sent molt més lliure amb la poesia i mirau, tampoc no sé si n’escriuré més.

—Teniu molta connexió amb les generacions més joves, que us estimen i us reivindiquen i amb qui reciteu tot sovint…
—Sí, no sé què ha passat i n’estic molt contenta. Els poetes joves i els de mitjana edat se m’acosten amb molta il·lusió i empenta i això que la meva poesia ve de la meva experiència. Sempre em conviden a recitar amb gent més jove. Ara dilluns ho farem a la Beckett, tancant el festival Alcools amb en Joan Vigó i en Lluís Calvo, en un acte que servirà per a presentar el llibre nou.

—Amb motiu del Dia de la Poesia, que es farà dimarts, us van encarregar d’escriure el poema d’enguany. Com va anar?
—Em van telefonar de la Institució de les Lletres Catalanes i jo vaig estar ben contenta i a la vegada sorpresa. Jo faig vida apartada del món cultural, no em moc d’aquí. Vaig dir que sí i després va venir el vertigen, perquè en aquesta ocasió era jo qui havia d’anar al poema, era una altra manera d’escriure. I el que vaig  fer és una nota poètica autobiogràfica…

—El llegireu a l’Arts Santa Mònica, però a més en una biblioteca de Barcelona faran dansa amb la vostra poesia…
—Es fan coses de les quals no sé res i això m’encanta, que la meva poesia transcendeixi i vagi més enllà i es transformi en una altra cosa.

—Però això és possible perquè sempre explicau una història…
—És que hi ha una veu de narrador en el poema. Tots els cavalls comença amb personatges i acaba amb personatges, malgrat que jo vaig somiar els cavalls que eren de quatre colors i nomes vaig saber que aquests eren els colors dels cavalls de l’Apocalipsi, amb la qual cosa la mirada del poemari és terrible.

—La vostra poesia ha arribat a un nivell màxim de depuració. No emprau majúscules, no emprau comes, ni interrogants, només el vers retallat i els espais en blanc…
—El poema molt sovint me comanda i m’encongeix aquesta exigència de planificació, aquest cercar a dir sense dir, cercant les paraules quotidianes i recreant aquest ambient de misteri amb paraules humils. He estat cinquanta anys escrivint narrativa per arribar a aquesta depuració, quan diuen que és al revés, que normalment els joves comencen per la poesia i després fan el sal. Jo ho he fet al revés, en l’escriptura tot és difícil, tot és un aprenentatge.

—Tot i això, molts dels vostres companys més joves voldrien fer aquest pas, potser per poder tenir més opcions de guanyar-se la vida amb la literatura.
—Això és molt mal de fer escrivint en català. Ens hauríem de poder guanyar la vida, i ara mira, com a mínim tenim els actes remunerats, que no ho són gaire, però sempre cau alguna cosa. Abans no passava. Els professionals no hauríem de fer res sense cobrar, ni que sigui d’una manera simbòlica. Ara almenys ja no et diuen que facis res de franc, és a dir, que una mica s’ha avançat.

—De fet, aquesta ha estat una de les vostres lluites cada vegada que us han proposar un càrrec directiu, o bé al Pen Club o bé a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana…
—És que quan vaig dir que sí als càrrecs després de demanar-m’ho molt jo sabia que no havia de ser un ram de flors, vaig dir que sí i vaig mirar de posar-hi una mica de mà de metge. Pensau que l’AELC va néixer com a sindicat d’escriptors i jo m’hi vaig aplicar amb el màxim de responsabilitat i de coherència. Després va venir una època en què s’havia perdut una mica el senderi, però per sort ara les coses sembla que tornen a funcionar.

—Una coherència que us va dur a refusar una medalla d’or de la comunitat autònoma de les Illes Balears…
—Home, és que era el moment en què en Jaume Matas es presentava a les eleccions i la seva política cultural era secessionista amb la llengua, construïa autopistes, es feia la destrucció de paisatges. És clar que no volia anar a cercar res d’aquest senyor.

—Heu fet un llibre de converses amb Sebastià Portell, una raresa en les nostres latituds, on hi ha poc assaig i poques entrevistes amb autors…
—Va ser una proposta seva i de na Maria Muntaner per a la col·lecció Mallorquins en Diàleg, i jo no podia dir que no, tot i que no sabia quin interès podia tenir, perquè jo no he viatjat gaire, visc sempre aquí… En Sebastià venia un pic per setmana i jo oblidava que em feia una entrevista i parlàvem d’una manera molt natural. Crec que estaria molt bé que hi hagués més escriptors que tenguessin llibres com aquests.

—Vàreu guanyar el premi Sant Jordi a vint-i-sis anys. Va ser una sort o una condemna?
—Jo a vint-i-sis anys no sabia res del món literari i després de guanyar el premi tothom volia que quedàs a Barcelona. La Maria Aurèlia Capmany em cercava feina a diaris i a ràdios i revistes, però jo pensava i què serà de mi, quan podré escriure, i vaig tornar cap aquí, a Cala d’Or, on no hi havia cap ambient cultural. Si no hi era lliure escrivint, quan ho podria ser?

—Vàreu néixer a Santanyí, un poble relativament petit i allunyat de Palma, però que sorprenentment ha donat escriptors com en Bernat Vidal i Tomàs, vós mateixa, en Blai Bonet, n’Antoni Vidal Ferrando i ara per exemple en Pau Vadell… Teniu cap teoria sobre aquest fenomen?
—Tot s’explica per en Bernat Vidal i Tomàs, que va estudiar a Barcelona, va tenir contacte amb els escriptors de la generació del 27 i amb els autors catalans i que després tornà. Jo sense ell m’hauria ofegada i molts d’altres també, fins i tot realment, perquè duia penicil·lina de contraban. A ca meva no tenia llibres i al poble no hi havia biblioteca i si no hagués pogut anar a can Bernat Vidal no sé què seria. Ell em va deixar llibres i em va escoltar. Jo escrivia durant tota la setmana i un cop per setmana li llegia el que havia escrit i ell m’escoltava, que és una cosa que s’agraeix molt.

—Un dels moments més emocionants del llibre és quan explicau que el vostre pare us va portar de contraban una màquina d’escriure…
—Sí, és aquesta Smith Corona que hi ha allà damunt. Jo publicava articles al setmanari Santanyí. En Bernat Vidal me’ls passava a màquina fins que es va renegar i me va dir que trobàs una màquina i n’aprengués, i el meu pare, amb qui jo tenia una gran relació, me la va enviar de contraban. Segurament vaig ser la primera dona que en va tenir una al poble. Era quelcom molt masculí, només en tenia el vicari, el rector i l’apotecari…

—Parlau d’un món molt masculí i, tot i que per a mi no ho és gens, algú ha dit que una part de la vostra obra és femenina i feminista…
—Jo crec que el feminisme és molt necessari i que hem de lluitar per la igualtat, però el concepte de literatura femenina m’ofèn profundament: la literatura no té sexe, la mirada de l’escriptor ha de fer oblidar el sexe. Explic molt sovint l’anècdota: el 1964 quan vaig guanyar el premi a Cantonigròs en Triadú esperava un al·lot, un Antoni Vicens, i no una Antònia Vicens, perquè aquella prosa era molt vigorosa. No vaig entendre mai per què una prosa vigorosa no podia ser d’una dona.

—Us han fet tot un seguit de reconeixements i homenatges aquests darrers temps. Qui creieu que també se’ls mereix?
—No us diré cap nom, però tots el autors dels anys seixanta i setanta en algun moment vàrem salvar la llengua catalana. Crec que caldria reconèixer més els literats de la generació dels setanta.