Antoni Simon Mossa, l’home que volia engrandir la nació de l’Alguer estant

A casa nostra encara ignorem en gran manera la història de l’Alguer i els personatges contemporanis cabdals d’aquesta ciutat. Malgrat que el marc mental de molts ciutadans és la nació completa, tot sovint l’Alguer és més un territori mític i de vegades exòtic que no pas un lloc conegut. Per això són tan importants les aportacions que va començar a fer ja fa uns quants anys el professor i investigador Marcel Farinelli (l’Alguer, 1978), autor, per exemple, de la Història de l’Alguer (2014) i d’una altra monografia que estudia el feixisme a la ciutat sarda.

Continuant aquesta línia de recerca i investigació, Farinelli acaba de publicar a Dalmau Editor el llibre Antoni Simon Mossa, l’Alguer i Sardenya durant el franquisme, una obra que ajuda a descobrir i entendre el paper clau que va tenir Mossa en l’establiment de relacions continuades i fructíferes entre la Catalunya continental i l’Alguer i la importància com a baula i lligam entre les generacions anteriors a la Segona Guerra Mundial i la reconstrucció posterior. També és una figura clau per a entendre que tot això es va haver de fer també partint de la immensa complexitat que afectava els catalans: la repressió franquista a l’interior, d’una banda; l’exili, d’una altra.

En el llibre el professor Farinelli ens situa el 1948, l’any en què per primera vegada una obra en “alguerès” omple el teatre de la ciutat i obté un èxit tan important que ha d’allargar la temporada. Era Lo siddaru i, contràriament a allò que puguem pensar, tothom la podia entendre perfectament perquè el català era l’idioma més utilitzat per les classes populars de l’Alguer. Evidentment, era un català que s’havia transmès oralment, perquè la Itàlia feixista havia fet mans i mànigues per uniformitzar l’estat i la llengua.

Farinelli explica: “El feixisme va representar l’intent més coherent de voler transformar la realitat lingüística de l’Alguer, amb la imposició d’una educació estatal en italià i amb el projecte, fracassat, de repoblar amb gent provinent de l’àrea de Ferrara la meitat nord del territori municipal, on la ciutat nova de Fertília hauria representat l’anti-Alguer. Si en això el règim va fracassar, no es pot negar que els vint anys de dictadura, malgrat la falta d’una repressió pròpiament dita, marquessin un abans i un després en l’evolució de la comunitat catalanoparlant i de les seves relacions amb la resta de terres de parla catalana. Tot el que van aconseguir els primers catalanistes algueresos entre finals del segle XIX i la Primera Guerra Mundial –els primers estudis sobre l’alguerès, la primera gramàtica, els contactes entre intel·lectuals i una certa visibilitat- semblava perdut. Si durant aquell període l’existència de l’Alguer, almenys a Catalunya, havia deixat de ser alguna cosa mítica i començava a cobrar un aspecte de realitat tangible, després de la guerra feia l’efecte que s’havia de refer tot. O almenys ho semblava a la generació que, en aquell moment, tenia uns trenta anys. Eren joves que havien fet la guerra, o que n’havien patit les conseqüències a l’Alguer, i ara alguns d’ells estaven entusiasmats amb la versió local del català. Tot i que era un idioma que es parlava molt als carrers de la ciutat vella, poca gent o quasi ningú el sabia escriure i ningú tenia la possibilitat d’aprendre’l: no existien escoles i eren pocs els llibres que circulaven.”

I aquest és el context en què apareix la figura d’Antoni Simon Mossa, que no solament trobarem vinculada a la recuperació o evolució del catalanisme alguerès, sinó que també acomplirà el paper de promotor de l’independentisme sard en un moment en què molts sardistes ja estaven prou cofois amb l’autonomia que havien aconseguit després de les primeres grans eleccions italianes posteriors a la guerra, les del 1946.

En relació amb això, és molt interessant què explica Farinelli: “L’Alguer era part de la nació catalana –o dels Països Catalans, com l’anomenava de vegades– i atesa la situació de repressió que es vivia a Espanya podia jugar un rol molt important. Però era també Sardenya una de les moltes nacions sense estat que calia alliberar del tracte colonial que rebia per poder construir una nova Europa basada en els pobles lliures, no en els estats nacionals que oprimien les llibertats. Aquesta era, resumida, la visió política d’Antoni Simon Mossa, una visió excepcional en la Sardenya d’aquell moment, que sobrepassava tant la indiferència cap a la dimensió política que mostraven els catalanistes algueresos com l’autonomisme que dominava llavors entre els sardistes.” El llibre de Farinelli vol omplir el buit històric que es deriva del fet de no haver analitzat bé el paper del catalanisme i del sardisme.

Per poder fer tot això, Farinelli ha tingut accés a l’arxiu personal d’Antoni Simon Mossa, on es conserven nombrosos articles, texts i sobretot la correspondència que va mantenir tant amb diverses personalitats catalanes com amb nombrosos exiliats, sobretot dels casals catalans de Cuba, Mèxic i l’Argentina. “El resultat –explica l’historiador– és un estudi basat en la seva correspondència, els seus articles i les seves notes personals, que té com a objectiu desxifrar els contactes que, des de Sardenya, Simon Mossa va mantenir amb personatges com Joan Ballester i Canals, Josep Maria Batista i Roca, Pere Català Roca, Adolf Florensa o Miquel Ginart. La intenció és demostrar com el progrés de la seva trajectòria dins del catalanisme alguerès, que el porta d’entusiasta militant a ser-ne un dels més destacats dirigents, i el seu pensament polític, que des de l’autonomisme sardista evoluciona fins a l’independentisme, estan estrictament lligats al seu contacte amb altres catalanoparlants i, sobretot, a la influència que va tenir del nacionalisme català. Simon Mossa, de fet, fou el primer entre els catalanistes algueresos a tenir una profunda i ben documentada visió política de les relacions entre la comunitat algueresa i la resta dels Països Catalans i, és clar, del rol de l’Alguer dins d’una Sardenya que, amb el pas del temps, hauria hagut d’assolir l’alliberament nacional.”

El temps ha demostrat que, malgrat els seus intents, encara hi ha molta feina a fer, tant per consolidar el català a l’Alguer com per consolidar un moviment independentista sard potent i amb opcions reals d’influir en la vida política de l’illa. Evidentment, Simon Mossa, en els pocs més de vint anys intensos de dedicació política i cultural –fins a la seva mort sobtada, el 1971–, esdevé un personatge important, amb accions com el vaixell del retrobament amb els catalans del 1960 o els Jocs Florals de l’Alguer del 1961, però el seu projecte polític no es consolida. Farinelli rebla el clau: “No era, com quasi tots els seus predecessors i la majoria dels seus successors, una figura relegada al rol de recollidor de composicions populars, paraules o tradicions locals per compte d’algun lingüista o filòleg continental, ni un poeta dedicat a escriure composicions en la versió local del català. Per molt que tot això hagi estat una feina rellevant, Simon Mossa va fer un pas més enllà en voler fer política i pretendre, amb això, contribuir a l’evolució històrica del que ell considerava la nació catalana.”