Ambrosio, porti’m un referèndum!

En aquesta esgotadora batalla nostra pel referèndum, els termes ‘unionisme’ i ‘processisme’ tenen una cosa en comú: qui els esmenta, sempre es refereix a uns altres. Per exemple: els partidaris de l’anomenada unitat d’Espanya rebutgen de ser definits com a unionistes, perquè acceptar-ho seria reconèixer l’imaginari secessionista, il·legal i pujolista del qual parlen però figura que no volen ni sentir parlar. Per la seua banda, cap partidari de l’anomenat procés –’pruces’ a Forocoches– no acceptarà mai de ser definit com a processista, perquè seria com reconèixer, en última instància, que no vol la independència, que només ho fa veure. I no hi ha res més llastimós –per no dir inconcebible– que un independentista que no aspira a deixar de ser-ho, perquè si us plau, per favor, és que només cal trobar-s’hi: ser ‘indepe’ és una veritable creu.

Sort que ara toca posar la directa al referèndum i tot s’aclarirà ràpidament. I ves que no tinguem sorpreses i que el ‘processisme’ al final no s’acabi descobrint com un simple corrent encobert i transversal de l’unionisme. Un corrent que, quan el govern afirmava que el referèndum era pantalla passada, protestava amb un Din-A4 al pit que reclamava #referèndum. Que quan el govern i la CUP van acordar de ‘tornar’ al referèndum, el paperet l’ha substituït un ‘mentre l’estat espanyol no s’avingui a dialogar, no hi ha res a fer’. I ara que el govern assegura que esperaran l’estat fins a l’últim dia, si vol dialogar sobre el referèndum, fa por que algú no tingui la temptació d’agafar-s’ho com l’excusa definitiva i esperar-se, tan passivament com l’estat, que s’acabi el termini sense haver de moure cap dit per aquell Din-A4 tan bonic. Si aquest exercici de dilació extrema no és processisme, diguem-ne referendumisme, no cal patir pels noms.

Hem quedat que el temps corre i mentre els referendumistes s’ho prenen amb calma, els seus cosins germans, els sobiranistes de les múltiples sobiranies, tenen al damunt l’ull dels partidaris del sí. Colau mateix va dir ahir que si hi ha cap ‘proposta de referèndum sobre la taula’ la valoraran i consultaran les bases. I em salto el detall que no hi hauríem de posar data, perquè figura que hem de donar gràcies que sa excel·lentíssima alcaldessa s’hagi obert a valorar la humil proposta dels altres sobiranistes, els de la sobirania i prou. Però és que això d’esperar un referèndum ‘sobre la taula’ és una metàfora massa exacta: Ambrosio, porti’m un referèndum! Al punt de sal (vinculant), al punt de pebre (efectiu), tendre per dins i fet per fora (amb reconeixement internacional). Colló, ningú no el vol d’una altra manera! I per a això només cal gent que confia en els seus dirigents, i els dirigents entrant a la cuina i embrutant-s’hi les mans, cosa que no cal explicar a cap activista. Som-hi, Colau: planta una botifarra al processisme, al punt de pebre i al punt de sal!

Un apunt sobre embrutar-se les mans: aquesta setmana molts ‘indepes’ han fet befa de la intenció de Xavier Domènech de presentar ‘una comissió perquè es pugui discutir el dret de decidir al Congrés dels Diputats’. Doncs escolti, jo ho trobo rebé. Molts catalans ignoren les setze vegades que uns altres catalans han demanat una consulta o referèndum al congrés, i és perquè tant la demanda com els demandadors els eren indiferents. D’aquests catalans, n’hi ha que senten que Domènech els representa, i el pa que li donin al congrés –sigui bo, sigui dolent– serà com si els el donessin a ells. Que un polític ha de saber-ho, si són quinze o són setze les vegades que repetim les coses, però els seus votants no necessàriament.

En aquest context que cada sobiranista té un pla diferent, ser independentista és esgotador. No tan sols has de bregar contra la resistència del processisme, la indefinició del referendumisme i l’enigma de la santíssima trinitat múltiple i sobirana; no tan sols has de complir els estàndards més elevats de l’univers en matèria d’autodeterminació; no tan sols has de ser el campió estatal de l’autocrítica, de l’autoexigència i de l’autoflagel·lació; sinó que al final del dia, a peu coix i arrossegant la llengua per terra, encara has de trobar forces per a fer la campanya de… de… de què era? Ah, sí: pel sí.

Amb això vull dir que el temps de perdre el temps en batalles inútils s’ha acabat i que els del sí, com es va dir dels catalans, només ens tenim a nosaltres mateixos. Això ja és tema per a un altre article, però en la campanya del referèndum, que serà més de desgast del sí que d’informació sobre cap opció, també dependrà dels independentistes encertar en què cal invertir l’esforç.