16.09.2020 - 21:50
Entre els papers de l’inefable Emilio Attard (1915-1997), el personatge que fou membre de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes; dirigent de la UCD instal·lada al País Valencià; vice-president del congrés espanyol; president, allà, de la comissió que en van dir ‘d’Afers Constitucionals i Llibertats Públiques’; condecorat en època franquista amb la medalla de Sant Raimon de Penyafort (una cosa inventada l’any 1944) i després, el 1988, amb la del Mèrit Constitucional (una cosa creada pel govern de Felipe González per a qui hagués ‘realitzat activitats al servei de la constitució i dels valors i principis que hi són establerts’ i que li atorgava el tractament d’Excel·lentíssim, igual com el tenen, pel mateix motiu, Rosa Díez, Jaime Mayor Oreja o Fernando Savater); l’home que va pronunciar aquella impagable frase que diu ‘La imbecil·litat de Comunitat Valenciana és meva’, perquè es veu que va ser ell qui se la va inventar; entre els papers d’Attard, dèiem, i tal com ha explicat recentment Lucas Marco a Eldiario.es, hi havia, amb aquella naturalitat de les coses de casa, còpia notarial dels estatuts d’un grupuscle d’agitació violenta antidemocràtica autoanomenat Grup d’Acció Valencianista (GAV).
No ha estat cap gran sorpresa, tan sols una constatació, allò que se’n diu prova documental, una altra per si encara hi ha algú en aquest món que tingui dubtes sobre els interessos i les instigacions i que van causar el trasbals social, violent, que ens va sotragar el sud del país durant la molt llarga i gens modèlica transició i que després es va (mal)anomenar ‘batalla de València’.
Escric ‘(mal)anomenar’ perquè l’etiqueta de l’estratègia desestabilitzadora evoca una situació que no va tenir lloc. No hi va haver, al País Valencià, dos exèrcits confrontats en un camp de batalla i que guanyi el més fort, no: la cosa va ser més bruta encara, més de baixa estofa; va ser els uns, finançats i protegits pels poders de l’estat franquista en reconversió, atonyinant els altres, els rojos, els catalanistes, els mestres, la gent de la cultura, els demòcrates. En vista de la possibilitat que hi hagués un procés de modernització de la societat valenciana, que se n’accelerés el retrobament amb la resta dels Països Catalans (vet aquí, en condensació, el doble eix que representava i que significava el fusterianisme), l’estat espanyol va optar per això que sempre fa quan comença a sentir músiques que no li agraden: la guerra bruta.
I va endegar una estratègia doble: atemorir la població i mirar de crear un conflicte intern a la societat valenciana. Hi va abocar esforços i diners. Es van crear estructures fantasma per violentar els carrers (la cosa aquella dels papers d’Attard, per exemple), els van atorgar cobertura mediàtica (amb el diari Las Provincias sempre a primera línia de l’agitació militant), els van demostrar l’abast de la impunitat. Que no passa res per assaltar llibreries, actes culturals, misses en valencià, que no passa res per apallissar professors d’universitat, que no passa res per sacsejar càrrecs electes, regidors d’un poblet de la muntanya o el mateix batlle de València, que no passa res per escampar la por, per fer de la coacció moneda de curs legal. Que no passa res. Res. Les bombes a Manuel Sanchis Guarner o a casa de Joan Fuster en són paradigma, d’aquest no passa res: encara és hora que hi hagi cap investigació digna de tal nom, encara és hora que se’n coneguin els culpables.
L’estratègia bruta va assolir un cert èxit. Hi va tenir el seu paper, també, el control sobre l’entramat faller com a palanca de mobilització que ja havia bastit el franquisme. No és cap secret tampoc. El fet és que va assolir un cert èxit però no prou per a les seves intencions. Vull dir que, ben mirat, va ser prou relatiu. Més que relatiu. Va frenar l’embranzida de la lluita antifranquista en clau valencianista però ni de bon tros no en va eliminar el camí.
Relatiu i circumstancial, per tant.
Tot plegat ve a tomb no pas per allò de l’arxiu del personatge de la imbecil·litat sinó per l’assalt al despatx dels advocats Boye i Elbal, pel foc a la seu central d’Òmnium Cultural, aquestes coses que perpetren els vells coneguts i ‘incontrolats’ de sempre, amb les aquiescències de sempre. Com si es pretengués clonar l’estratègia de l’atemoriment i la coacció i aplicar-la ara al nord del país.
Val a dir que l’invent, que activen i reactiven en graus diversos segons el nivell de desesperació, ara tampoc no els ha acabat de funcionar al País Valencià: a les darreres eleccions autonòmiques, per exemple, prou que van intentar de ressuscitar el fantasma anticatalanista, però la flauta no els va sonar, i van romandre allà on eren, és a dir, fora de la Generalitat.
En fi, que ja hem vist, també al nord, la creació, i el finançament, i la cobertura mediàtica, de plataformes fantasma que pretenen representar el ‘conflicte intern’; hem vist guardiacivils enfilant-se a les cases per arrencar-hi senyeres i llaços grocs; hem vist els feixistoides violents campant per Barcelona, amb bastons i navalles, sense que la policia considerés que els havien d’encapsular. Ara veiem que cremen el portal d’Òmnium, que assalten (per segona vegada) el despatx de l’advocat del president Puigdemont i dels consellers exiliats. I tot segueix el vell i conegut patró. Tot fa aquella vella, coneguda olor. Aquell tuf de claveguera estatal. D’Attard i Martín Villa i Guerra també, que hi eren tots i ara igual, els comsediguin.
Espanya no canvia i fa voltes a la sínia de les coses que sap fer. Sense adonar-se que ja fa temps que pica ferro fred. La gran diferència, entre aquell temps i l’ara que vivim, per tant, no és pas ella, que continua allà on era, sinó nosaltres, que ja som, cada vegada, més lluny del seu fangar.
