Albert Serra: ‘Ken Loach és d’extrema dreta’

Albert Serra, director de cinema, ha tornat de Canes on ha presentat el film La mort de Lluís XIV, en què parla dels darrers dies del Rei Sol, el monarca absolut. Per primera vegada, ha treballat amb actors. I no pas un qualsevol: Jean Pierre Léaud, icona de la Nouvelle Vague. Ara, a setanta-dos anys, l’actor francès ha interpretat l’agonia final d’un rei que es mor. Albert Serra cita VilaWeb en un restaurant japonès del centre de Barcelona. Després del dinar, la conversa prossegueix pels carrerons del centre.

—He llegit que l’actor Jean Pierre Léaud s’ha enamorat de vós.
—És un bon paio, és benparit. Representa tot un cine, tota una trajectòria d’integritat artística. No ha fet mai cap pel·lícula per diners. Ni una. Ha treballat amb tota la panòplia de cinema d’autor: Pasolini, Godard, Truffaut, Skolimowski, Rivette, Kaurismäki, Resnais, Bonello. Tot gent seriosa. Em queia bé. Ens hem entès. Ara, és una mica boig. I també m’anava bé. Jo estic acostumat a tota aquesta cosa més caòtica dels meus rodatges. Però aquí rodàvem a França: horaris francesos, part de l’equip francès, tot molt regulat i establert. Sort que ell hi fotia bogeria. No bogeria: caos, irregularitat. A vegades li deies una cosa i no la feia. A mi m’agrada. De fet, jo he basat el sistema del rodatge en la incomunicació. La meva metodologia s’ha anat radicalitzant i ara es basa en la incomunicació.

—L’actor diu que s’emportarà aquest paper fins a la mort.
—És que plàsticament, estèticament fa molt impacte. I per als francesos fer el Rei Sol marca molt. A banda, interpretar l’agonia, la mort ja agrada, però ell a més a més és una mica supersticiós, de pensaments foscos. Una mica especial. Una psicologia particular. I també té lògica: si tens setanta-dos anys no ets al començament de la vida.

—Per què us interessava de fer Lluís XIV?
—Pel contrast del poder absolut, que Lluís XIV representa això, contra la impotència absoluta: la malaltia, la mort. El poder de l’estat, el govern i la impotència del més acostat, més íntim. També hi ha una qüestió econòmica apuntada. Però poc, perquè el film se centra en els quinze dies de l’agonia. Però sí que aconsella al seu besnét que no l’imités amb la passió pels edificis, la guerra. Històricament, és xocant: malgrat ser Rei Sol, el màxim poder, l’estat és a punt de fer fallida. Suspensió de pagaments. Per més Rei Sol que siguis, si tens un crèdit, i ingresses menys que no deus, kaputt.

—Dieu que alguns actors els vau trobar en un bar. Quin bar?
—Vaig estar un mes i mig preparant el decorat. Rodàvem en un poble perdut entre Llemotges i Bordeus. Hi ha un castell. Un poble molt petit. I vam gravar en una ala cremada del castell. No hi havia res. Vam construir tota l’habitació absolutament des de zero. Un mes i mig amb el director artístic, Sebastian Vogler, boníssim, i la seva assistent. I vivíem allà. I vulguis o no, vas coneixent la gent del poble. Tot i que no hi ha cultura de bar, els trobaves, els coneixies i al final surten.

—Hi ha un petit apunt sobre la ciència, també hi és.
—L’aparició del racionalisme, sí. Tot i que és una mica previ, ja comença a haver-hi l’acadèmia que s’enfronta a les altres creences. És on apareix Vicenç Altaió, que fa el paper de xarlatà. O no tan xarlatà. Inspirat en les teories d’Arnau de Vilanova. Ara, el metge es pretén cientificista i resulta que el doctor de Lluís XIV, Fagon, és considerat el segon més perillós de la història. No n’encertava ni una!

—Diuen que és el vostre film més abastable.
—Creu-t’ho. Rodem tota l’estona en una sola habitació, amb un senyor en un llit que es va morint. Ni tres actes, ni tensió dramàtica. Però sí que és cert que a França ha agradat. Hi han anat més.

—Sense tensió dramàtica, què us queda?
—Les meves pel·lícules no són la dramatúrgia de l’acció, sinó la dramatúrgia de la presència. Tot es deriva d’una presència, en aquest cas un actor molt central. I això ja crea una dramatúrgia automàticament. Com si anés sola. Jo en el rodatge segueixo molt la inspiració de l’actor, cap a on porta el personatge. La persona ja marca molt, més que el personatge. El personatge bascula cap aquí. Es va modificant.

—El format és cinemascop.
—Sí. El més apaïsat que hi ha. Ho vaig triar després, al darrer moment.

—Em pensava que això ho havies de triar abans. En el moment de rodar.
—La gent normal ho fa així. Però sempre hi ha una persona com ara jo, que ho fa diferent. Jo vaig afegir les barres negres a dalt i a baix. Tapo part de la imatge, cert. En perdo. Però és interessant que la imatge final no l’ha composta ningú en la realitat. És una imatge nova. Ni el director de fotografia, ni l’operador, no ho va compondre mai! Impossible que sigui llepat, excessivament esteticista, avorrit. És viu. Tan viu que neix a posteriori. L’originalitat és més gran.

—Què en penseu del cinema actual?
—El cine es va tornat molt convencional. Fins i tot a Canes. El jurat mateix, a Canes, eren actors. Que el palmarès era un desastre? És clar que era un desastre, només hi ha actors al jurat. Abans hi havia algun crític.

—Veig que les sèries de televisió són més arriscades. Per què?
—I tant, en l’àmbit narratiu. I per temàtica, pots explicar-ho de manera més complexa. Pots tenir més matís. En una pel·lícula de dues hores pots veure algunes coses i prou. Però a les sèries, que duren desenes d’hores, hi pots introduir el matís, l’ambigüitat. Explicar més. Continua havent-hi un problema molt greu amb el cinema artístic. On la forma és molt més important. I això cada vegada és més difícil, perquè la gent està acostumada a l’audiovisual d’internet, que és molt banal i ràpid. No és pas fàcil d’aguantar un pla de vint segons. Malgrat que la gent té més sofisticació, els costa més d’experimentar plaer amb aquesta mena de cinema.

—I quin cinema mireu?
—No miro mai cap pel·lícula. Zero. Com que no em serveix per a la meva obra, no me’n miro. Jo no m’alimento de cinema. Jo m’alimento més aviat de llibres. I assaig sobre cinema. D’això sí que en llegeixo molt. Ara, també segueixo els directors que m’agraden. A Canes n’hi havia uns quants. Tots els romanesos són bons. Corneliu Porumboiu, Cristi Puiu. Pel món hi ha gent molt potent. La majoria de les pel·lícules que segueixo no arriben a la sala de cinema, són de festivals.

—Conclusions del rodatge a França?

—No hi havia rodat mai i m’he trobat amb la hiperregulació. Hi estic a favor. Com més drets tinguin els treballadors, millor. Però què passa? Mirant d’imposar polítiques d’esquerres (donar més drets als treballadors) a vegades, de retruc, involuntàriament, fas que només es facin obres normals, convencionals, l’estètica de les quals és de dretes. Per què? Perquè propostes més arriscades es poden trobar amb el no de la hiperregulació. O per obtenir les ajudes X has de presentar un guió que ha de garantir coses que faran que l’obra sigui convencional. I si és convencional tindrà estètica de dretes. Per mi, l’estètica d’esquerres és sempre avantguardista. És sempre formalista. I aquí no hi ha res a fer. Per mi Ken Loach és un paio d’extrema dreta. Per què? Perquè tota la seva forma és la forma convencional, que representa tot l’status quo mundial: els tres actes, inici, nus, desenllaç, etc. I que no serveix gens ni mica per a remoure cap consciència, si no és superficialment. Només la forma trenca, només l’avantguarda. Només els surrealistes trenquen. Tota la resta és un tipus de comunicació que voreja el pseudo-periodisme. Loach, ni tan sols amb el rigor del periodisme. Fa pel·lícules de ficció, però amb estètica de dretes. Això és important. Quan proves d’imposar models de cultura que no tenen l’avantguarda com a eix, o el respecte degut, malament. La gent que hi ha a l’altre costat, que no em diguin: que són ells que reforcen el sistema, l’status quo, a escala formal. I totes les solucions impossibles són erosionades per la mateixa forma. Tots els somnis, i tot l’impossible, no pots ni tan sols albirar-ho.

—Quan he entrat al restaurant llegíeu un llibre. Quin?
—Un llibre de Lampedusa sobre Stendhal. Ell feia conferències a casa seva. I aquesta és sobre Stendhal. A França li han publicat les de Byron, Shakespeare i Stendhal. És bo. El porto perquè és petit. També pel contingut. Novel·la, també en llegeixo. Ara ahir em vaig comprar la premi Nobel, Aleksiévitx. Diu que fa una ambigüitat tota maligna. Al final no saps si parlen els personatges o ella. Fica les veus dels altres, i no saps ben bé què pensa ella. És la màgia de la novel·la.

—La política us ha interessat?
—M’interessa la política cultural. Llegia fa poc unes entrevistes amb Pierre Boulez, director de música. I diu que un dia van agafar el poder a no sé on i van mirar d’imposar estètica mediocre de realisme socialista. Uns inútils. Des d’aquell dia no em vaig interessar mai més per la política, diu Pierre Boulez, només per la política cultural. Si fan política d’avantguarda, seriosa, són els que m’interessen. Per ell era sagrada la cosa formal, i el compromís amb l’art. A mi m’ha passat això mateix. Ara, com deia Pla, que citava Balmes, la política és fer el màxim de bé al màxim nombre de persones. I sobretot ara que hi ha tanta gent desfavorida i que les diferències entre rics i pobres van augmentant cada cop més. De manera alarmant. Com pot ser que les diferències entre rics i pobres siguin més grans que als anys vuitanta? Si hem tingut tota aquesta gran socialdemocràcia? Totes aquestes garanties no han impedit que això passés.

—La independència, depèn del projecte artístic, veig.
—Doncs una mica sí. Econòmicament, sí que sembla que seria favorable. L’economia productiva sembla que seria més ben tractada. I moltes coses es podrien aconseguir millor. Però si darrere no hi ha aquest fons cultural important… I jo de la cultura popular gairebé no en sé res. De ‘Els segadors’, dec ser l’últim que no en sé la lletra.

—Una vegada vau fer de director de VilaWeb per un dia. I la premsa sempre us ha interessat.
—Ara la qualitat és molt més baixa, a internet, que és on m’informo. No us sembla? S’ha de trobar la fórmula. Mira, Amazon tracta molt malament els treballadors. Ho sabíeu? Però Jeff Bezzos, com feia el cardenal de Retz, a les reunions diu a la gent: ara m’ho escriviu. Pensar és escriure. Us ajudarà a ordenar les idees. I m’ho passeu. Ho llegim i ho discutim. Els fa escriure. Si no escrius una cosa, no l’entens. I el periodisme de qualitat és això. No sé si cal anar als extrems del New Yorker. Jo estic subscric a revistes d’art. Però també a Fortune. M’agrada molt. Periodistes boníssims. Ni un sol article que no valgui la pena. Per més llest que siguis, t’expliquen coses que no són de sentit comú, ni obvietats. I no s’havia viscut mai un temps tan incert. Ni tan obert. Potser hauríem de donar gràcies, tant per l’eix nacional com pel social. Tot és obert.