Albert Pont: ‘La independència no la guanyarem comptant-nos’

Albert Pont és el president del Cercle Català de Negocis (CCN) d’ençà del 2013. Des d’aquesta tribuna ha pogut constatar i explicar d’una manera directa el maltractament econòmic que rep Catalunya, i concretament el teixit empresarial, i ha denunciat molt sovint els greuges de l’estat espanyol, com en aquest article escrit a VilaWeb. Hi parlem, en una entrevista de la sèrie ‘A punt per a la independència?’, sobre el moment polític actual, centrat en la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. Es declara escèptic amb el procés, sobretot pel ‘politiqueig’ dels partits, que els impedeix d’anar a l’una. Segons ell, l’origen de tots els mals està en el 27-S, quan l’independentisme no va saber imposar el seu discurs, tot i que els vots sobiranistes van guanyar al no per deu punts de diferència (55%-45%). Consegüentment, no creu que s’hagi de fer un RUI, perquè l’hora de comptar-nos ja ha passat, diu.

—Nom: Albert Pont
—Edat: 45
—Independentista? Sí
—Des de quan? Sempre havia estat independentista utòpic. Aquest sentiment va passar a ser racional quan vaig anar a viure Madrid.
—La política és… un mal necessari.
—Com us definiu políticament? No crec en les ideologies, crec en el sentit comú.
—Teniu llibre de capçalera?: Walden i El deure de la desobediència civil, de Henry David Thoreau.
—El personatge històric que us inspira: D’ençà que estic en política institucional i conec els polítics i les administracions des de dins, ja no crec en personatges històrics. Ni de cap àmbit. Tothom té les seves virtuts i les seves misèries i no m’agrada idealitzar.

—Quin objectiu ha de tenir aquesta diada?
—Aquesta diada ha de ser la de la consolidació d’una opinió pública que es majoritària a Catalunya i també ha de ser la diada de suport als polítics. Ara mateix, qui porta el pes i la responsabilitat del procés és la classe política. Passa una mica com la primera diada massiva, la del 2012, en què la gent va donar suport a una classe política en un dels moments més crítics. Ara és quan ens ho juguem tot.

—Anem bé per assolir-lo?
—Anem, que ja és molt. El problema és que no hi ha cap manual de la independència i cada país ho fa com bonament es pot. Depèn de molts vectors: partits que tenen interessos contraposats, entitats de la societat civil i molts poders fàctics al voltant del sobiranisme que també pressionen en un sentit o en un altre. Jo estic convençut que es repetirà l’èxit de les altres vegades, però si no fos així tampoc no em preocuparia massa. L’època de les fotos ja ha passat i ara és l’hora dels fets consumats.

—Creieu que la gent està cansada de mobilitzar-se?
—No, i ho farà cada vegada que es requereixi. La gent té ganes de participar, de viure i reviure els moments històrics. D’això no ens en cansem. Sí que ens cansem del politiqueig i d’aquesta pugna entre interessos partidistes. No impedeixen que el procés avanci, però canvien el full de ruta quan els convé. Això sí que cansa, i no un acte festiu.

—Què us agradaria que passés a la qüestió de confiança?
—Mira, jo ara mateix em sento desvinculat del procés. En el sentit que durant aquests darrers anys tota la meva vida ha girat entorn del procés. Però he arribat a la conclusió que una cosa és la independència, per la qual continuaré treballant, i una altra és el procés. Esgota molt per la gent que hi ha dins. Aleshores, la part política del procés no em preocupa gens. No m’interessa.

—Però l’una cosa va lligada amb l’altra.
—Sí, ja ho sé. Però és la part més esgotadora. Crema molt i jo no sóc polític professional. A la vida tot té avantatges i inconvenients. A mi m’agradaria que de la qüestió de confiança en sortís un govern molt més reforçat i un procés més reforçat, i una unitat d’acció entre els partits, cosa que de moment no veiem. Posats a somniar…

—Si Puigdemont no la supera i hem de fer eleccions, el procés s’acaba o en surt reforçat?
—No s’acaba mentre es revalidi la majoria parlamentaria. El procés passa per damunt d’aquestes coses i ha superat moments molt complicats.

—RUI sí o RUI no?
—Aquesta és una qüestió del procés. A mi em van vendre un full de ruta. El 27-S no tan sols vàrem votar per la independència, sinó que vàrem decantar-nos per un full de ruta. I ara me’l volen canviar. Bé, jo entenc que el procés és una qüestió dinàmica i que depèn de moltes voluntats, i que ara hi ha un grup que s’ha fet valer i condiciona la continuïtat del govern i, fins i tot, el full de ruta marcat per la llista majoritària. Crec que el RUI vol esmenar un dels greus errors que hem comès, no comptar com calia el resultat del 27-S.

—Per què?
—Havien de ser unes eleccions plebiscitàries i els mitjans espanyols van jugar la seva carta i van guanyar: vendre’ns el resultat que el sobiranisme no va superar el 50%. Es van apropiar els vots dels que s’abstenien. Entre el grup del sí i el grup del no hi ha deu punts de diferència, 45%-55%. Amb gairebé un 80% de participació. Era una situació perfecta i ara resulta que, com que no ho vàrem comptar bé, ens hem de tornar a comptar. Mireu, que facin com vulguin. La independència no la guanyarem comptant-nos.

—I com, doncs?
—El dia que siguem un estat independent, la història l’escriurem nosaltres i aleshores podrem dir que la majoria social la vàrem demostrar tal dia a tal hora. Per què? Perquè ho diem nosaltres i punt. Aquesta és la força de tenir un estat independent. La fase de demostrar quants som l’hem de superar. Ara toca explicar quin estat volem, com el volem, com ha de ser participatiu, com s’ha d’organitzar l’administració territorial, quin model econòmic hem de tenir, de quina manera hem de construir les estructures d’estat… Això hauríem de fer.

—En el cas d’haver-hi un referèndum, sou partidari d’una DUI immediatament després?
—Depèn de la tensió política que hi hagi. Una de les coses bones del procés és, precisament, aquesta capacitat de modular-se segons la situació que hi hagi. DUI, si cal sí, no ens ha de fer gens de por. Però abans hem d’haver-hi engrescat i hem d’haver-ne partícip la comunitat internacional. Sense això una DUI pot acabar en no res.

—Com creieu que poden reaccionar els espanyols?
—Tinc una opinió molt divergent a la generalitzada. L’estat espanyol no és una cosa, és com el procés, hi ha un munt de gent amb interessos diferents. Què faran? Allò que aquells que tinguin un cert poder imposin a la resta de forces. N’hi haurà que voldran una intervenció amb mà dura i n’hi haurà que no. Allò que facin dependrà del joc de forces. Pensar que som al segle XXI i la UE i l’OTAN no permetrien una intervenció militar és una actitud una mica càndida. Ells no han de demanar permís i faran allò que vulguin.

—Per guanyar un referèndum cal eixamplar més la base independentista?
—Això sempre. Però ja no podem apel·lar als sentiments, al discurs de les infrastructures i dels greuges. El procés ha de deixar de banda el victimisme, tant en els arguments com en les actituds polítiques. No sortim del victimisme des de fa tres-cents anys.

—I com s’ha de fer?
—Quan la gent vegi que hi ha la possibilitat de construir un país lleugerament millor, encara que no sigui l’òstia amb pa amb tomàquet, però que serà més racional, això acabarà d’engrescar els no convençuts. La independència no és pas un fi, és un mecanisme per a tenir un estat independent. Sóc del parer que d’estat no n’hi hauria d’haver ni un, perquè són la pesta negra, però ja que tothom en té, jo també en vull un.

—Hi ha independència sense els comuns?
—No hi ha independència sense transversalitat. De fet, és una de les essències del sobiranisme. El catalanisme polític ha aconseguit aglutinar gent de dretes, d’esquerra, castellanoparlants…

—Tres coses de la independència que us motiven i que utilitzeu per a convèncer un indecís.
—Primer, volem la independència per tenir un estat que no ens faci jugar els agents econòmics en contra. També, per a tenir un estat que realment inverteixi en allò que cal: coneixement, educació, infrastructures, formació… I sobretot, tenir un estat per a salvar l’estat del benestar. Què és això d’haver-nos de conformar perquè, com que hi ha crisi econòmica, l’estat ha de retallar serveis socials i drets? Què s’han cregut?

—Quin és el màxim error que ha comès el procés?
—A banda de no comptar-nos adequadament el 27-S, per mi una de les mancances del procés és que no s’han aconseguit avals d’organismes internacionals. L’autoritat i la força del parlament dependrà de si finalment els contribuents fan el gest de pagar a l’Agència Tributària Catalana. Parlo d’aquesta estructura d’estat com podria parlar de qualsevol altra. El contribuent ha de tenir les màximes garanties jurídiques i polítiques i això t’ho dóna un organisme internacional.

—I l’encert més gran?
—L’encert més gran del procés va ser començar-lo en el moment que es va començar. Quan persones del poder polític i econòmic del país als quals la independència no els anava ni els venia van dir: ja n’hi ha prou.

—En algun moment ho heu vist molt magre?
—No. En algun moment hem perdut molt el temps innecessàriament. Els partits van haver de menester molt temps per a decidir si anaven junts o no, mesos per a decidir si es formava govern i ara resulta que ens estarem un any per a decidir si fem un RUI. Però magre no ho he vist mai.

Sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)‘: Eduard Voltas,Salvador Cardús, Natàlia Esteve, Isona Passola, Roc Casagran, Bel Olid, Imma Tubella, Pau Alabajos, Núria Bosch i Quim Morales.