19.04.2016 - 13:00
|
Actualització: 19.04.2016 - 16:00
Un dels individus que es presenten com a membres de ‘la seguretat de l’estat’ a l’activista Quim Gimeno, a qui intenten comprar perquè s’infiltri com a confident en els moviments socials de Barcelona, podria ser Ignacio Moreno Meribia, àlies ‘Jordi’. Ho ha dit l’advocat de Gimeno, Andrés Gonzàlez Berrio, en declaracions a Catalunya Ràdio arran de la investigació publicada per La Directa. ‘Nosaltres fem arribar al jutge que hi ha persones que han identificat una d’aquestes dues persones com a Ignacio Moreno Meribia, ‘Jordi’. Diem que ho podria ser. Els cossos policíacs hauran de col·laborar amb el jutjat d’instrucció per a identificar aquestes persones per a aclarir aquests fets’, explica.
La investigació publicada per La Directa ha permès de distingir aquest ‘Jordi’ d’un altre policia conegut també amb el malnom de ‘Jordi’, que va ser condemnat per corrupció. Aquest tenia el nom de José Javier Martín Pujal, i fou empresonat el 30 de març del 2009 per obstrucció a la justícia, suborn i associació il·lícita en el cas dels prostíbuls Riviera i Saratoga. Arran de l’acusació va ser suspès de feina, el mateix 2009. El fiscal anticorrupció demanava per a ell quaranta-quatre anys de presó. Tot i amb això, el 2012 va ser readmès al cos: placa, pistola i sou. Fins que el 2014 fou condemnat a cinc anys i mig per suborn passiu. L’octubre de l’any passat el Suprem el va absoldre de la condemna.
Fins ara tots dos ‘Jordis’ es confonien. En el mail obert de David Fernàndez que hem recuperat avui a VilaWeb, publicat el 15 d’abril del 2009, l’ex-diputat de la CUP parlava d’un sol ‘Jordi’, però ja es referia a una doble identitat: la d’Ignacio Moreno Meribia, el cap del Grup 6 de la brigada provincial d’informació de la policia espanyola, i José Javier Martín Pujal, el condemnat pel cas de corrupció vinculat als prostíbuls Riviera i Saratoga. Ara, amb la publicació del reportatge de La Directa, s’han pogut distingir els dos ‘Jordis’, que són dos individus diferents; el qui apareix en els enregistraments i les fotografies intentant comprar un activista anarquista com a confident.
Ací us oferim l’article titulat ‘Jordi’ de David Fernàndez a VilaWeb del 15 d’abril del 2009.
‘Jordi’
La segona victòria judicial dels Tres de Gràcia, els tres joves independentistes acusats falsament de terrorisme el 2002 a l’Audiència Nacional, es va escriure el dilluns 30 de març. De 2009. Al jutjat 33 de Barcelona. Quan es va dictar l’ordre de presó per al policia que els havia maltractats i s’havia obsedit a perseguir-los. A ells, i a tants altres que no van voler renunciar a prendre el carrer contra l’era Valdecasas, amb més de set-cents detinguts pel delicte de ser a l’esquerra de Déu i als antípodes d’Acebes.
Ara, la primera victòria, ja l’havien aconseguida l’abril del 2006. Ells i els tres mil veïns i veïnes de Gràcia que s’havien inculpat: amb ells i amb llur sort. Després de quaranta-vuit mesos d’imputats per terrorisme amb el risc de ser condemnats a penes de deu anys, l’Audiència Nacional espanyola mateix els va exonerar de tot delicte. I va considerar inexistent el ‘grup armat’ que ‘Jordi’, el cap del Grup 6 de la brigada provincial d’informació de la policia espanyola acantonada a Catalunya, s’havia inventat. ‘Jordi’: el policia que fa quinze dies va ingressar a la presó acusat, precisament, d’associació il·lícita. La seva acusació preferida contra els moviments socials, que van haver de suportar dues mil detencions en deu anys per obra i gràcia del Grup 6, que ‘Jordi’ comandava.
‘Jordi’, el mot amb què sempre es presentava. Targeta inclosa. ‘Jordi’, la veu que sonava a l’altra banda del mòbil, si decidia trucar-te personalment. ‘Jordi’, denunciat quatre vegades per tortures i maltractaments: pels tres de Gràcia, pels joves de Torà, per una fotoperiodista de Terrassa i per un jove de Sants que va sortir de comissaria amb els timpans rebentats, segons sentència ferma. ‘Jordi’, aquell capaç d’enxampar un activista pel coll, al bell mig d’una manifestació, i cridar-li ‘Tu seràs el següent!’ I t’ho havies de creure. És clar. Quin remei. ‘Jordi’, informant de la pel·lícula l’advocat dels tres graciencs: ‘Vamos a por l’Assemblea de Joves de Gràcia.’
En els sempre inhòspits lligams entre corruptes i corruptors, entre violència institucional i prevaricació policíaca, aquesta segona victòria judicial ha acabat esclarint encara més qui exercia la repressió contra la dissidència catalana, dirigida pels successius governs espanyols. ‘Jordi’: de la seva taquilla personal, van decomissar-ne cocaïna, 45 passaports i joies robades a una treballadora sexual del Raval en el decurs d’una operació anterior. Ves. ‘Jordi’, implicat i precipitador de la densa trama d’extorsions desballestada fa deu dies pels Mossos d’Esquadra i que ha desembocat en la clausura dels prostíbuls Riviera i Saratoga. En una conxorxa del ‘Jordi’ en què també hi ha imputat l’advocat Fernando Martínez, membre del PP català i president de la Comissió de Garanties del partit fins la tardor passada. N’hi ha per a llogar-hi cadires. ‘Jordi’, amb identitat falsa oficial al darrer judici per tortures: Ignacio Moreno Meribia. ‘Jordi’: des del 30 de març, José Javier Martín Pujal, empresonat entre més coses per obstrucció de la justícia i suborns en l’àmbit de la sòrdida, però sucosa, tupinada dels amos de la prostitució a l’estat espanyol. Panorama proxeneta: polis repressors, extrema dreta i més perles denunciades fil per randa pel periodista Joan Cantarero. ‘Jordi’, un entre tants i cap perfil insòlit, com diria Victor Hugo: no hi ha pas males herbes, sinó cultivadors pèssims. Qui el cultivava? Qui l’emparava? Bertolt Brecht revisitat: ‘De qui ens ataca al carrer, se’n veuen les mans, però els qui ataquen de debò les oculten.’ On comença tot exactament? I en quin despatx oficial s’acaba? I com finirà tot plegat?
Un invocaria les Madres de Plaza de Mayo (‘l’única lluita que es perd és la que s’abandona’), que tant han lluitat durant trenta anys per veure els fruits del combat contra l’oblit. Però, sobretot, recorda les mares dels Tres de Gràcia, aquells dies de bogeria i embogiment de les detencions. I dels 1.467 dies posteriors, massa pendents a cada instant de la sinistra raó d’estat. L’empresonament de ‘Jordi’: ni pena ni eufòria. Poppe va deixar escrit: ‘Fes bé la teva part. Només en això resideix l’honor.’ Que és allò que van fer els Tres de Gràcia, llurs mares i pares i milers de veïnes i veïns que encara no admeten avui que la memòria, com cantava Leon Gieco, ‘no corri lliure com el vent’.
El mateix múscul reforçat de la memòria que, si ahir denunciava l’excepcionalitat penal i processal nascuda a la claveguera de l’estat, avui alça la veu contra el fosc negoci de l’explotació sexual de les dones immigrants, que endinsa els tentacles a la Via Laietana. Allà on torturaven en dictadura i on avui extorsionen en democràcia. Radiografia dels temps que corren: fa ben poc, l’estimat jurista August Gil Matamala reflexionava sobre la natura dels cossos policíacs d’avui i del temps del franquisme. De la seva experiència, n’extreia que, sota dictadura, alguns grisos s’ho pensaven dues vegades abans de fer res: tenien la certesa que algun dia les tornes canviarien. Avui, Gil Matamala interpretava, a la llum dels fets, que això ja no era pas així: un nou sentiment corporatiu d’impunitat deïficada s’ha estès i impulsat dins els cossos de policia, sota l’onada de retallada de drets i llibertats, la cultura de la por globalitzada i de l’obsessió per la seguretat panòptica.
Però la constatació de Gil Matamala és de doble fil pur. En la certesa que ‘res no canviarà mai’ es fonamenta la impunitat d’avui. En la certesa que cal comprometre’s per evitar que la impunitat triomfi sempre, hi ha l’esperança. Ves per on, ‘Jordi’: el mateix dilema de fa set anys amb els Tres de Gràcia. Em jugo la neurona i el tàlem que el futur reserva més sorpreses capgirades, més derrotes de l’amnèsia i sonores clatellades a l’oblit. Temps al temps. Perquè tot es troba carregat en la memòria. Arma de la vida i de la història. Leon Gieco dixit.
