Aina Torres: ‘Montserrat Roig és una dona que no te l’acabes’

Demà farà vint-i-cinc anys de la mort de Montserrat Roig. Periodista i escriptora de referència, Roig va escriure llibres que han quedat com a grans obres de la literatura catalana, com ara El temps de les cireres o Els catalans als camps nazis. Passat aquest quart de segle, la periodista Aina Torres recupera la Roig total amb un llibre que és alhora homenatge i reivindicació. Montserrat Roig. La memòria viva (Sembra, 2016) és un repàs biogràfic amb declaracions de vora quaranta periodistes i escriptors que o bé van conèixer Roig, o bé se’n senten deixebles. Amb unes cent cinquanta pàgines, el llibre de Torres ofereix una panoràmica molt completa de l’escriptora, que es va morir quan tenia tan sols quaranta-cinc anys. Hem parlat amb Torres per saber de primera mà la recerca que ha fet sobre Montserrat Roig i per demanar-li quins aspectes l’han sorpresa o satisfeta més d’aquest procés d’aprofundiment.

—Per què Montserrat Roig no ha merescut més atenció aquests vint-i-cinc anys?
—No li han fet prou justícia perquè en l’àmbit de la literatura ha escrit gairebé quaranta obres en només quaranta-cinc anys de vida. Ha estat considerada per companyes seves, com Marta Pessarrodona, una escriptora total per la diversitat de gèneres que ha conreat. Roig es va sentir menystinguda per la crítica literària. Els crítics eren homes i sempre ha costat que es valorés la feina d’una escriptora. Li van dir que escrivia una literatura autobiogràfica. Però molta gent escriu des de l’experiència viscuda. I també li van dir que era una literatura només per a dones. En canvi, es considera que els homes escriuen per a tothom. I el que feia ella era oferir la mirada de les dones quan aquesta mirada no era gens present en la literatura del país. Explica que obria finestres i balcons de les cases per poder escoltar què pensaven i què deien aquestes dones que la història havia mantingut tancades.

—Tenia aquesta capacitat de retratar la societat de la seva època…
—Sí, és una cronista de la seva època. I així ho va expressar ella mateixa. Volia ser recordada com una cronista de la seva època. I ho va aconseguir. Amb les seves novel·les, pots saber què pensaven les dones dels anys setanta, com era la Barcelona de la postguerra… I va voler lligar amb la tradició literària femenina. I no només la femenina. Era conscient de tot allò que el franquisme havia arrabassat. Ho va voler transmetre en la literatura i també en el periodisme. Un periodisme valent i compromès. Va posar davant la càmera de TVE persones que havien estat silenciades fins en aquell moment. Personatges de primera línia de la cultura catalana. I va ser una de les primeres dones que va dirigir un programa de televisió.

—Recordàveu ara que Marta Pessarrodona l’havia descrita com una ‘escriptora total’. Escrivia per viure i vivia per escriure, oi?
—Exacte. Va fer biografia, assaig, contes, narrativa, periodisme… El seu fill fa servir el neologisme ‘escriviure’. La vida i l’escriptura de Montserrat Roig van molt unides. El seu pensament, lligat pel catalanisme, el feminisme i l’antifeixisme, és molt present en la seva obra. I es va implicar en aquestes lluites en el dia a dia. És molt interessant d’observar com entenia el poder emancipador de la cultura. Deia que la cultura és política i que la política és cultura. Aquella frase que ha quedat: ‘La cultura és la política revolucionària més a llarg termini.’ I això és el que va intentar fer en tots els gèneres que va practicar.

—I es va morir a quaranta anys havent deixat una feina voluminosa amb un impacte fort… Com ho va fer?
—Va escriure gairebé quaranta obres. És molta feina… I no només feia llibres. Va fer programes televisius, entrevistes per a revistes i diaris, articles d’opinió… El seu fill ens explicava que treballava moltes hores. Llegia molt. Perquè era conscient que hi havia molts bons referents literaris i volia saber què s’havia escrit i volia aprendre d’aquests predecessors. En les primeres entrevistes que va fer, deia que era un orgull per a ella poder parlar amb aquells escriptors perquè era com tenir classes particulars. Podia entrevistar Joan Fuster, Ovidi Montllor, Estellés… Li servia també per a aprendre’n. Llegia i escrivia molt. A l’estudi de casa seva prenia notes i feia esquemes de les seves novel·les. Però amb dos fills com tenia, li era força complicat de poder escriure una novel·la completa. Dedicava hores i hores a fer periodisme i, quan havia pogut fer calaix, se n’anava un parell de mesos fora de Barcelona per acabar la novel·la. El periodisme li donava diners per a dedicar-se a la literatura. És cert que treballava moltes hores. Hi ha l’anècdota aquella d’un dia que van entrar a robar a casa seva, al carrer de Bailèn mentre ella escrivia i no se’n va adonar. Se’n va adonar un fill després.

—D’on pouava? Quins eren els seus referents?
—Va pouar molt de Pla. Era lluny d’ell ideològicament, però li servia de referència literària. També pouava de Narcís Oller, amb aquesta Barcelona… I Josep Carner era un dels autors de capçalera. Llegia molt Pere Quart. Ella no va escriure poesia, però en llegia molta. De fet, el personatge d’una novel·la seva es diu Màrius en homenatge a Màrius Torres. També llegia Virgina Woolf, Doris Lessing, Caterina Albert… i Rodoreda. Explicava que Rodoreda havia estat una gran influència per a ella, però alhora se’n va voler desentendre. Va veure que calia matar una mica els referents per a poder trobar una veu pròpia com a escriptora.

—Quina Roig romandrà al cap dels anys? Què se’n consolidarà?
—La Roig es recorda poc, però allò que se’n recorda és la literatura, bàsicament. Per El temps de les cireres. Però s’hauria de recordar més per unes altres obres i facetes. La voluntat d’aquest llibre és precisament aquest. Vol donar-ne una imatge més global. Va al gra, però vol explicar moltes coses sobre Montserrat Roig. He fet molta feina de documentació per explicar l’abast de la seva obra. Ens havíem quedat amb quasi res… només un o dos llibres. I la seva obra periodística és molt important i molt interessant. Té coses escrites que són d’actualitat total. S’ha recordat massa poc aquesta obra seva. Potser perquè és la seva cara més combativa i més directa. És molt trist anar a les facultats de periodisme de les universitats i veure que els estudiants no saben qui va ser Montserrat Roig. Seria bo de recordar-la com aquesta persona completa que era. Amb la seva vida i la seva obra. És una dona que no te l’acabes.

—Com era el feminisme de Montserrat Roig?
—És un feminisme que neix a la universitat. A la seva família no se sentia discriminada. Però quan té alguns companys de lluita que la discriminen perquè és dona, li neix la inquietud. I en els primers llibres intenta transmetre-la. Mira d’oferir una mirada femenina. El feminisme apareix a les seves obres, però també condueix la seva vida diària. Es queixava que tenia companys que no entenien que dediqués els vespres i les nits a llegir i escriure… I tenia remordiments… ‘No sé si sóc bona mare… se’m cremen les torrades el matí perquè tinc son perquè he passat la nit escrivint… Els homes no tenen aquest remordiment, jo tampoc no he de tenir-lo.’ Quan fa periodisme, també s’ocupa de donar veu a les dones invisibilitzades en aquell moment. I s’implica en iniciatives feministes… I converteix la seva malaltia també en un reclam feminista per a cridar l’atenció sobre les malalties de les dones. Primer va practicar un feminisme de la igualtat i després va evolucionar cap a un feminisme de la diferència.

—També va integrar amb normalitat professional l’àmbit dels Països Catalans… Això es veu molt clar en les entrevistes televisives que feia. La seva relació amb Fuster, Ovidi i Estellés…
—Sí, és un fet que m’ha sorprès. Perquè investigant he descobert la Montserrat Roig vinculada als Països Catalans. No és que en fes una reivindicació oberta i explícita. Sinó que, tal com dèieu, ho va integrar amb normalitat. Sabia que hi havia personatges de la cultura catalana del sud que no eren gaire coneguts al Principat. I els agafa de referència. Ho va fer amb Ovidi, Fuster i Estellés, per exemple. Una vegada va participar en una trobada d’escriptors dels Països Catalans. I deia: ‘Realment tenim moltes coses en comú i hem de treballar per poder enfortir la connexió.’ I quan no es deixava veure TV3 al País Valencià i a les Illes, va dir: ‘Hi ha una voluntat política real que no es vegi perquè ens volen esquarterar.’

—Després de llegir el vostre llibre, per on recomaneu de començar la lectura de Roig a un lector que s’hi vulgui posar?
—El temps de les cireres, que va rebre el premi Sant Jordi, és una bona obra per a conèixer aquestes dones de diferents generacions, el retrat de la burgesia barcelonina, el temps de la transició… La protagonista arriba després de l’execució de Salvador Puig Antich… És un llibre on trobem tots els ingredients: crònica d’una època, veu femenina, bona literatura. Passa igualment a L’hora violeta. Hi trobem aquesta mirada de les dones i la crònica d’una època. Obres més de l’última època com La veu melodiosa o El cant de la joventut tenen un to més poètic. També les recomano. Permeten de veure un estil una mica diferent i també molt interessant de la Roig.