A Grècia, dos assassinats

19Amb els diners dels contribuents europeus rescatem bancs privats. Ho fem a través de Grècia. I en lloc de donar la culpa als bancs, donem la culpa a Grècia. Quina pena que fem, els europeus, darrerament. Rescatem els bancs del nord i fem veure que ajudem els estats del sud. Grècia, exemple majúscul del lamentable estat del liberalisme a Europa. I ara entenc per liberalisme la doctrina econòmica que desitja una mínima intervenció estatal en els afers econòmics. Grècia ens demostra que vivim en un món gens liberal: bancs privats subvencionats, a escala europea. Això sí, ho disfressem d’ajuda a Grècia.

El sistema bancari funciona així: amb una mà demano diners a altres bancs i inversors i fins i tot demano que la gent m’hi posi la nòmina. I amb l’altra mà deixo tots aquests diners a un interès més alt del que pago jo. Fàcil. El sistema bancari és tan fàcil com això: per aquí demano diners barats, per allà els deixo cars. Amb una mà demano, amb l’altra deixo. El problema, però, és quan els diners que deixo, no me’ls tornen. Això va passar als bancs privats. Van deixar diners als bancs grecs, les empreses gregues i el govern grec. I els grecs no els podien tornar. Els bancs privats havien deixat diners a uns irresponsables que ara els abandonaven. Les lleis del lliure mercat haurien aconsellat deixar que els bancs s’espavilessin. Si calgués, diu la teoria, deixar-los caure. Doncs va passar el contrari. L’any 2010 els estats europeus van anar als bancs privats i els van dir: els bancs, empreses i govern grec no us tornen els diners? Ja us els torno jo. Farem servir Grècia de pont. Ben aviat la jugada l’explicava, i com ningú, The Economist, bíblia del liberalisme: ‘Si dius que dónes un préstec de 30 € mil milions per oferir l’oportunitat a Grècia de redreçar les seves finances públiques sonarà millor que si dius que perdràs 31 € mil milions per rescatar bancs privats, si Grècia cau. Els governs de la zona euro estant, doncs, disposats a deixar diners a Grècia perquè pugui pagar als inversors de la zona euro, molts d’ells bancs que reben el suport dels mateixos governs. En efecte, s’ofereixen per rescatar-se a si mateixos’. No ho trobeu brillant? Donar diners als bancs a través de Grècia. I en lloc de culpar als bancs, culpar a Grècia.

I això no obsta perquè ens preguntem com pot ser que els bancs, les empreses i el govern grec no podien tornar els diners. Aquest és un altre, i molt interessant, debat. Sigui com sigui, aquí tenim ciutadans europeus subvencionant bancs privats, que no han sabut calcular a qui deixaven diners, i s’han trobat amb un forat, i venem la jugada com si fos ajuda a Grècia. I no. O com a mínim, no ben bé. Que aquí també s’ha ajudat als bancs, a través de Grècia.

L’altre assassinat que hem viscut aquests dies al sud de la mediterrània ha estat la democràcia parlamentària. Aquest invent que diuen que funciona tan malament però que no en trobarem de millor. En una sola setmana hem vist com el poble grec votava ‘no’ en referèndum a uns plans d’austeritat. La victòria va ser del 61 %. Doncs una setmana més tard el Parlament votava just el contrari. Un sí a uns plans d’austeritat.

Són uns nois molt macos, tots plegats.

andreu.barnils@partal.cat