‘A Barcelona la màfia no ens va alliberar fins que no vam pagar’

Com molts dels seus compatriotes va haver de posar-se en mans de les màfies per arribar a l’estat espanyol. Ha viscut el xantatge i la por. La seva família, també. Es va casar i té una filla espanyola. Fa anys que lluita amb la burocràcia per regularitzar la seva situació, però les dificultats d’obtenir feina estable, amb un contracte legal, li han complicat molt les coses. Es diu Sadiq Khan, és afganès i, com bona part dels immigrants que hi ha a casa nostra, lluita diàriament per sortir del laberint. Aquesta és la seva història.

«Ja fa deu anys que visc a Barcelona. La meva família va haver de pagar sis mil euros a una xarxa de tràfic de persones per al meu viatge. Al meu país jo era artesà. Vaig començar a treballar a dotze anys. Vaig decidir que havia d’anar-me’n a Europa a guanyar-me la vida i ajudar la meva família. Som quatre germans i quatre germanes, més els meus pares. Allà la vida és molt cara, molt difícil. La política és corrupció.

Els meus pares van parlar amb ells. Em van embarcar en un vaixell mercant, sense més explicacions. Vaig passar dos mesos embarcat. Érem vint-i-un nois. Havíem de pagar sis mil euros cadascú. Nosaltres anàvem com a treballadors del mercant. Vam parar en diversos països. A cada port pujaven i baixaven paios diferents. Parlaven uns altres idiomes. Els qui parlàvem anglès, ens podíem comunicar, i ells ens deien quina feina havíem de fer. No sabíem on anàvem. No ens ho van dir mai. A un país europeu. A França, a Itàlia, a Espanya o a Portugal. Vam arribar aquí així, il·legalment.

Alguns nois es posaven malalts i no podien treballar bé. Dos mesos de viatge a la mar no és gens fàcil. No hi havia bones condicions sanitàries. A més, era l’hivern i no teníem roba adequada. Als qui no treballaven bé o es comportaven malament, he vist com els arrencaven amb unes estenalles les ungles dels peus i de les mans.

Feia molt fred al mar. Fins que no vam arribar aquí no vam notar una mica d’escalfor.

Al port de Barcelona, primer ens van fer descarregar les caixes del vaixell. Eren caixes tancades. No sabíem què hi havia a dins. Després, ens van ficar en diverses furgonetes i ens van portar a una casa tancada. Hi havia tres o quatre homes de seguretat que ens vigilaven i feien les trucades als nostres països. Ells deien ‘Barcelona, Barcelona’. No sé si eren d’aquí, o russos o romanesos per l’aspecte. Només enteníem ‘Barcelona, Barcelona’. Així vaig saber que havíem arribat aquí. La màfia ens va dir que truquéssim a casa, que fins que la nostra família no pagués la quantitat convinguda, no ens deixarien lliures. Els vaig haver de trucar. Van ingressar els diners en el compte que ells deien. Si no pagaven ho podíem passar molt malament. Hi ha famílies pobres que no poden pagar i fan molt mal als seus fills.

No he tornat a trobar-me mai més amb cap dels companys que van viatjar amb mi. No ens van deixar lliures junts, sinó un per un, a mesura que pagàvem.

Quan em van deixar lliure no coneixia ningú. Vaig trucar de nou als meus pares i em van donar el número de telèfon d’un home del nostre poble que viu i treballa aquí. Jo no sabia parlar l’idioma. Tampoc no sabia on aniria a parar. Ell em va ajudar. Em va deixar estar a casa seva uns quants mesos. Jo em començava a guanyar la vida i a aprendre castellà. Cercava treballets per anar estalviant i ajudar la meva família a recuperar els diners. Va ser molt difícil.

Per legalitzar la teva situació t’has d’empadronar tres anys, després has de tenir nets els antecedents penals i tenir un contracte de treball per a aconseguir els papers. Ara, amb la crisi, és molt difícil. Molt poques empreses et contracten pel teu valor. Hi ha qui et demana, de sotamà, tants diners per a fer-te el contracte i que així puguis tenir els papers. A tot arreu hi ha màfies.

Hi ha molta pobresa al meu país. Per això molts posem en perill les nostres vides. Un cosí meu va prendre el mateix camí que jo. La màfia el va ficar en un vaixell crec que a Turquia per portar-lo a Grècia. Eren trenta persones, el vaixell va naufragar i tots trenta van morir. Nosaltres no en sabíem res, del meu cosí. Havia desaparegut. Ho vam saber quan la policia turca va fer públiques les fotos a Facebook i per la televisió. Un dels seus germans va anar a identificar el cos i endur-se’l per enterrar-lo a casa. Era ell. Va perdre la vida a la mar. Quan miro la seva foto mort a la mar em fa por.

Només van trobar set cossos, dels trenta. Els altres encara són desapareguts. Fa dos mesos i els seus pares encara no saben si són vius o morts. Jo suposo que són morts.

La família no sap res de tu. No saben si arribaràs viu o et moriràs.

Nosaltres venim aquí a millorar la vida. Si ara pogués tornar enrere, no vindria aquí. Em quedaria amb la meva família, al meu país. Guanyar pocs diners, però estar amb ells.

Ara he tingut sort. Treballo en una empresa de construcció. Fa sis anys que lluito per tenir el permís de residència i una vida normal i legal aquí. Encara no ho he aconseguit. No tinc seguretat social, no tinc res. Si el dia de demà em passa res treballant, no puc fer res. Ara tinc contracte, però no em donen els papers perquè tinc algun antecedent penal.

M’havia de guanyar la vida com fos i em van enxampar amb vint euros de marihuana. Ara intento cancel·lar tots els antecedents.

Però no he estat mai a la presó. Em van condemnar a dos anys i vaig canviar la condemna per expulsió via CIE.

Vaig passar quaranta-un dies al CIE. Sempre pensant, cada dia, que l’endemà em cridarien i em deportarien i no podria veure la meva filla. La policia del CIE era violenta. Quan jo hi era, hi havia un noi senegalès. No sé què li passava. Estava malament. No ho sé. Al pati, a la sala de televisió i als passadissos hi ha càmeres. A nosaltres ens van tancar a les cel·les i a ell el van portar al bany on no hi ha càmeres i el van apallissar. Sagnava i l’endemà el van enviar al seu país. Just l’endemà perquè no pogués parlar amb el seu advocat ni amb ningú i denunciar-ho.

A mi no em van poder expulsar perquè en aquells moments esperava per casar-me i la meva dona estava embarassada. I es va poder provar el meu arrelament familiar. La meva dona té nacionalitat espanyola. Ara estem separats. La meva filla també és espanyola .

Hi ha una història que no he explicat mai del CIE. Uns amics del cap de policia del CIE em van fer una entrevista. Em van proposar de treballar per a ells, volien informació dels cercles musulmans. En canvi d’això, no m’expulsarien, m’ajudarien a tenir els papers, em donarien una feina i em deixarien lliure. Deien que m’enviarien a uns altres països a treballar per a ells, de vigilància o de delator. Ho vaig acceptar. Tenia por de l’expulsió. Després de 41 dies em van deixar en llibertat perquè l’advocat va demostrar el meu arrelament, ho va demostrar, tinc la sentència del jutge.

Em van trucar unes quantes vegades i no vaig agafar el telèfon. Llavors em vaig canviar de número… No els he vistos mai més.

Ara tinc feina, tinc la dona i la filla de tres anys, vull legalitzar la meva situació. Em mereixo una oportunitat.

La primera vegada em van denegar els papers perquè deien que la meva dona, que té nacionalitat espanyola, no tenia prou ingressos per a mantenir-me. I ella cobrava vuit-cents cinquanta euros dels serveis socials. La segona vegada vaig demanar permís de residència per arrelament familiar, i m’ho van denegar pels antecedents penals.

Penso continuar lluitant. Però la política d’aquí, d’estrangeria, del govern d’Espanya, sembla que em vulgui portar novament pel mal camí. Vius d’il·lusions i els tràmits te’ls deneguen.

Ho torno a intentar, obtenir els papers. Fa sis anys que ho intento, però si m’ho deneguen ja no puc més.

Conec molta gent que amb més de sis, set, vuit anys vivint aquí, no tenen feina, ni contracte. Molts treballen en negre alguns dies, almenys així pots compartir pis i comprar menjar. No penso a tornar. Els meus pares m’ho diuen, però jo tinc la meva filla que és d’aquí, i allà tot és encara més difícil. En el futur, quan tingui els papers, els aniré a visitar a les vacances.»

Articles de la sèrie publicats fins ara:
Europa, els paranys de la immigració
‘Si hagués tingut una pistola, ja no seria en aquest món’
‘L’estat espanyol vulnera la convenció de Ginebra’
‘A Barcelona la màfia no ens va alliberar fins que no vam pagar’
‘Les víctimes de tràfic d’éssers humans haurien de tenir el mateix tracte que les de terrorisme’
‘Em van dir que si no pagava, ens matarien, a mi i als meus fills’
‘Envien els deportats a un país on ja no tenen cap lligam, ni l’idioma’
‘Sense l’asil de l’estat espanyol, si em retornen em perilla la vida’
‘Psicològicament, ningú no surt indemne del camí de la immigració’
‘El meu pare em deia que no tornés. Que era la guerra, que la gent moria’