9-N: el deure de la solidaritat

El president de la Generalitat de Catalunya ha estat cridat a declarar en un judici, acusat d’haver convocat el procés participatiu del 9-N que ens permeté de votar a més de dos milions de ciutadans del Principat. Amb ell, hi aniran també l’ex-vice-presidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. El procés participatiu pel qual són cridats a declarar va ser convocat quan el govern espanyol havia blocat reiteradament un referèndum sobre la independència de Catalunya. Un referèndum reclamat a bastament, no tan sols per la ciutadania, sinó també pels partits polítics, per les organitzacions socials i per les institucions del país, especialment els municipis. Al govern espanyol li foren proposades cinc fórmules legals per al referèndum i les denegà totes. En veient aquest intent de boicot sistemàtic a la democràcia i als drets civils, el govern de Catalunya va proposar una fórmula que no era perfecta, però que, si més no, permetia la lliure expressió dels ciutadans, sense la qual no hi ha democràcia possible.

El govern de la Generalitat, convocant el procés consultiu, va desobeir una ordre del Tribunal Constitucional espanyol, tal com li reclamàvem els ciutadans. És a dir, que va obeir la seua font de legitimat, que som els votants. Constantment, els governs de tot l’estat, començant pel govern espanyol, desobeeixen ordres del Constitucional i de més tribunals. El govern valencià, per exemple, ha menystingut més de trenta sentències que l’obliguen a equiparar ‘català’ amb ‘valencià’ i mai cap responsable polític no ha estat encausat per això. Tanmateix, en aquest cas els tribunals sí que han cridat a declarar el president de la Generalitat, amb què fan evident que és una decisió d’índole política.

La comparació ja és, en si, una denúncia, però no es tracta d’això només. És especialment greu de constatar que es tracta d’una decisió estrictament política, teledirigida des del poder executiu. El ministre de Justícia espanyol ho aclaria ahir dient, com aquell qui no diu res, que la citació s’havia fet pública després de les eleccions per no incidir en el procés electoral. Com és possible que un ministre de l’executiu explique les accions del poder judicial i justifique una actuació prevaricadora? I, pitjor encara: com és possible que un tribunal accepte consideracions d’oportunitat política a l’hora d’exercir les seues funcions?

La democràcia espanyola és molt més que imperfecta. Això ja ho sabem de sobres. La separació de poders és nul·la i el sistema judicial avui només és una extensió del poder executiu, amb missions polítiques clarament marcades. El cas que ens ocupa avui, però, revesteix una gravetat molt superior.

Perquè, més enllà de la consideració personal que qualsevol ciutadà tinga sobre l’obra de govern o la persona d’Artur Mas, ací s’amenaça la democràcia mateix. I això no ens permet de defugir la resposta. Tenim el deure de ser solidaris amb les tres persones que han estat encausades per haver fet possible el 9-N. Perquè en aquest judici no les jutgen només a elles. Jutgen la presidència de la Generalitat, que no és igual que el president, jutgen el Parlament de Catalunya i jutgen més de dos milions de ciutadans que vam acudir, malgrat les amenaces, a la crida a les urnes. Em jutgen a mi, et jutgen a tu, ens jutgen a nosaltres.

El xoc institucional i legal que implicarà aquest judici serà enorme i la reacció popular gran, com ja es va observar en la ‘cassolada’ que espontàniament va esclatar ahir en pobles i ciutats. L’abast del repic d’atuells va sorprendre tothom i molt probablement no va ser únicament una resposta a la causa concreta. És massa evident que l’estat prova d’invalidar a través dels tribunals allò que diumenge vam votar els ciutadans de Catalunya. I això és intolerable.

Defensar els tres encausats és avui, simplement, una manera necessària de defensar la democràcia. I no s’hi valen excuses ni peròs.