La síndrome Pilar Rahola

Ja em perdonarà la Pilar Rahola si la faig servir d’emblema o designació d’una malaltia periodística i, per tant, cultural que arrosseguem a Catalunya des de fa temps. Hauria pogut agafar uns altres noms per a caracteritzar aquesta síndrome, però ella em sembla que pot vanagloriar-se d’haver-se erigit en el seu màxim exponent. I això que té competència: Manuel Milián Mestre, Joan B. Culla, Joan Josep Queralt, Juan José López Burniol, Vicent Sanchis, Francesc-Marc Álvaro, Rafael Nadal i uns quants més –potser me’n deixo algun de pes, ho lamento– han fet mèrits per a donar nom a aquesta patologia aparentment indolora. En un món on els homes són majoria i hegemonia, els mereixements de la Rahola són, doncs, encara més evidents.

En què consisteix la síndrome Pilar Rahola? Em sembla que, després d’haver fet la llista d’alguns dels noms que podrien tenir l’honor de designar el cas d’estudi, ja ho deveu haver endevinat. Es tracta d’aquell conjunt de signes i manifestacions que ens fan veure que, des de fa molts anys, una part de l’opinió pública catalana està dominada per uns mateixos personatges que, any rere any, d’emissora en emissora, de plató en plató, formen part d’això que en diuen ‘tertúlies’ (o monòlegs successius). És a dir, personatges que, des de temps gairebé immemorials, tenen el poder d’exposar els seus criteris sobre la realitat per mitjà d’aquest format que, diu la teoria, pretén debatre idees diverses sobre temes polítics, socials i econòmics. Efectivament, la tertúlia no és en si mateixa malaltissa, ben al contrari, però s’hi torna quan els contertulians són sempre els mateixos i, en comptes de fomentar el debat i d’airejar el pensament dels qui els escoltem, s’aconsegueix l’efecte oposat.

Un dia vaig coincidir en un dinar amb un d’aquests tertulians que he esmentat més amunt i que, si la llum de la Rahola no fos tan immensa, hauria pogut donar nom a la síndrome que intento descriure. Vaig comprovar que tenia assumit el seu paper: encara que no hi hagués micròfons i càmeres, opinava sobre tot amb una convicció que feia por de contradir-lo, amb un aplom insubornable. En un moment del dinar, un dels comensals, vist que el tertulià donava aquells signes de coneixement omnímode, li va preguntar què passaria durant els pròxims dies en la política catalana (estàvem en un dels embussos propiciats per Artur Mas i CiU) i ell va respondre ‘no ho sé, això no ho sap ningú’, i va continuar opinant amb la mateixa convicció que abans. Aleshores, però, si ells no saben més que els altres, si tenen la mateixa informació que apareix en les notes de premsa, per què hem de refiar-nos-en? La seva opinió la sabem abans no obrin la boca per emetre cap so, atès que l’escampen a tort i a dret en les seves legítimes tribunes professionals. I la reblen en totes les tertúlies a què són convidats i que ells no declinen perquè deuen pensar que és imprescindible per al país que els escoltem.

La clau de volta de la síndrome Pilar Rahola és aquesta: ocupen llocs d’opinió amb caràcter perenne als principals mitjans del país perquè se suposa que saben analitzar la realitat millor que els altres. Però no és cert. Cap d’ells no va anunciar la crisi econòmica que ha sotragat la societat catalana (i mira que hi ha economistes i economistes entre els tertulians). Creieu que cap d’ells es va atrevir a cridar en contra dels banquers que com Narcís Serra (un altre que podria donar nom a una síndrome!) cobraven sous desorbitats mentre les seves entitats i, per tant, els seus usuaris s’ensorraven? Cap tertulià no va pronosticar el cas Millet ni va preveure la sobtada deriva independentista d’Artur Mas o la victòria d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona o l’ascens inusitat de la CUP? No, ells no tenen informació privilegiada o no s’atreveixen a dir-la. Ara, això sí, quan la notícia ja ha aparegut, prenen aquell posat perdonavides que vol fer creure als qui els escoltem que ells ja sabien com anirien les coses.

Per què els qui participen de la síndrome són els mateixos i es reparteixen les posicions sense solució de continuïtat? (És cert, algunes vegades entren en política i, aleshores, es retiren, per bé que sempre momentàniament: la Montserrat Nebreda, la Gemma Calvet, la Rahola mateix em vénen ara a la memòria.) Diu el sistema que ells representen la diversitat d’opinions que existeix a la societat. Més aviat, però, participen d’una avorrida unanimitat de pensament. Se suposa que els tertulians defensen idees oposades, però amb el pas del temps hem comprovat que això no és cert: defensen matisos diferents d’una única realitat. De vegades s’escridassen molt entre ells; en això, estareu d’acord amb mi, la Pilar Rahola no té competidor per a donar nom a la síndrome (interrompre el contertulià, gesticular, alçar la veu), però no solen diferir gaire en el fons de les qüestions reals o estructurals.

Abans d’acabar aquest diagnòstic d’una malaltia cultural que no és gens innòcua, voldria fer tres precisions. Una: és habitual, en aquests casos, distingir entre les tertúlies en mitjans públics i en mitjans privats. Es parteix del supòsit que, a hores d’ara, per exemple, mentre que TV3 o Catalunya Ràdio han de preservar la pluralitat (cosa que, al meu modest entendre, tampoc no fan), el grup Godó pot portar qui vulgui de convidat. No fa gaire, però, vaig escoltar el periodista David Vidal fer una precisió digna de tenir en compte: el grup Godó és privat, sí, però rep moltes subvencions públiques, directes i indirectes, i les bandes des de les quals emeten 8TV o RAC1 són de titularitat pública i, per tant, haurien pogut ser concedides a uns altres grups de comunicació.

Dues: no cal dir que la síndrome Pilar Rahola té més ramificacions, per exemple en l’esport, on hi ha personatges, un cop més amb una majoria masculina clamorosa, que trobem en totes les tertúlies radiofòniques i televisives. Aquí la cosa és més crua, perquè la gran majoria dels tertulians té un domini pèssim de la llengua i les seves discussions són tan petites, petites, petites que només aquest implacable culte a l’esport com a alienació que practiquen les cadenes públiques pot explicar-ne –no pas justificar-ne–, l’existència.

I tres: que consti que la síndrome Pilar Rahola se circumscriu a Catalunya, però al país veí passa igual. Un cas d’estudi: l’omnipresència del català Paco Marhuenda en tertúlies de tota mena. La seva assiduïtat al mitjans espanyols, essent director d’un diari, ‘La Razón’, que és situat no menys que en el dissetè lloc de lectors de tot Espanya (segons l’últim rànquing de mitjans impresos), explica molt bé que, tant allà com aquí, els qui poden personificar la síndrome són uns i no uns altres per quotes de poder, per amiguisme o, en el pitjor dels casos, per pura abúlia dels qui tenen la responsabilitat de democratitzar els mitjans de comunicació i que s’hi sentin veus veritablement raonades, plurals i originals. És a dir, no salmòdies que ens sabem de memòria.

En fi, la síndrome Pilar Rahola deu ser difícil de curar, si més no, d’apaivagar amb la presència de nous tertulians que ens puguin sorprendre amb anàlisis noves de la realitat. Ja ho va dir Tertulià, l’origen innocent del nom de les tertúlies: ‘Certum est, quia impossibile’, una cosa així com ‘és cert perquè és absurd’.