Josep Antoni Pozo: ‘Amb els Fets de Maig es pretenia aixafar els qui volien fer la revolució de veritat’

Avui fa vuitanta anys que esclataven a Barcelona els Fets de Maig de 1937, que van acabar amb més de cinc-cents morts, i que van enfrontar les esquerres entre si. Els anarquistes de la CNT i el POUM, per una banda, contra Esquerra Republicana, el PSUC i els comunistes, entres més. Va ser l’enfrontament més cru entre els revolucionaris i els no revolucionaris dins el mateix bàndol republicà. L’espurna que va encendre el conflicte va ser l’entrada de Rodríguez Salas, comissari d’ordre públic, i militant del PSUC, juntament amb dos-cents guàrdies d’assalt, a l’edifici de Telefònica de Barcelona que controlaven els obrers, bàsicament de la CNT.  Quatre dies més tard, començava una repressió brutal contra el POUM i els anarquistes per part d’uns altres republicans, sobretot comunistes, i la pèrdua de competències de la Generalitat en favor del govern espanyol. Per a parlar d’aquells fets entrevistem l’historiador Josep Antoni Pozo, autor del llibre La Catalunya antifeixista (Dau Edicions) i de la conferència ‘Mayo 1937: ¿rivalidad política o crisis del antifascismo?‘. Pozo atén VilaWeb telefònicament.

—Com explicaríeu els Fets de Maig a algú que no en sàpiga res?
—Hi ha uns historiadors que han fet servir l’expressió de guerra civil dins la guerra civil.

—I a algú que els conegui, quin llibre li recomaneu?
—De la bibliografia que hi ha referida als Fets de Maig, hi ha un llibre que m’interessa, i em va agradar de llegir, perquè crec que és rigorós. Es llegeix molt ràpidament. Els Fets de Maig, escrit per Manuel Cruells. Cruells era redactor del Diari de Barcelona i militant d’Estat Català. Es nota que ho tenia tot molt fresc. Va fer-ne un seguiment com a periodista, dia per dia. I crec que bastant rigorós.

—Doneu molta importància als mesos previs als Fets de Maig. Sense la prèvia, dieu, no s’entenen bé.
—Jo parlo de deu mesos de revolució i contrarevolució. Del juliol del 1936 al maig del 1937 hi ha una situació revolucionària a Catalunya. I tota revolució té, a dintre, la no-revolució. Dins el bàndol republicà hi havia gent que estava d’acord a fer la revolució, i gent que no. Als Fets de Maig es veu això. Però ve de lluny, tot plegat.

—Ens podeu fer un petit resum d’aquesta disputa entre partidaris de la revolució, i detractors, que finalment esclata en els Fets de Maig?
—Durant els primers mesos sembla que hi ha la possibilitat d’establir un poder obrer revolucionari a tot arreu, i que el Comitè Central de Milícies substitueixi totalment el govern de la Generalitat i prengui tot el poder. Les col·lectivitzacions, per exemple, indiquen que tenim davant una revolució obrera i social. Però ja el mes de setembre es veu un primer punt d’inflexió: la constitució d’un primer govern d’unitat antifeixista, el govern Tarradellas, on s’integren per primera vegada la CNT i el POUM, amb altres partits del Front Popular. La CNT trenca per primera vegada el dogma anarquista de no participar en el govern. Aquest govern antifeixista pren mesures contra els organismes revolucionaris que existien a tots els municipis de Catalunya i n’ordena la dissolució. I ordena la reconstrucció dels ajuntaments, pràcticament arraconats pels comitès revolucionaris. Des del setembre la vida política es tornava a canalitzar a través dels ajuntaments. Durant el primer trimestre del 1937, si es revisen els diaris de l’època, es veurà que els enfrontaments entre les patrulles de control revolucionaris i els cossos policíacs oficials, o entre antics propietaris que denunciaven col·lectivitzacions, eren constants. Tot això dóna peu a una gran conflictivitat a la rereguarda catalana que esclata en els Fets de Maig. Sense entendre la prèvia és difícil de comprendre el grau de resposta.

—L’excusa per a entrar a l’edifici de Telefònica, controlat pels obrers, era controlar les comunicacions?
—Sí. I també era un edifici simbòlic. El comitè de control de la UGT i la CNT controlava l’edifici i era legal. Que Telefònica estigués en mans dels obrers era el símbol del poder dels obrers. Era un símbol de la Barcelona revolucionària. Per exemple, quan Azaña era a Catalunya, es queixaven que les comunicacions havien de passar per aquest edifici. I que els escoltaven les converses. Una cosa inacceptable per a ells. Era una mica humiliant que el president de la República hagués gairebé de demanar permís per parlar per telèfon. Però ho veig secundari. Crec que volien posar fi al símbol del poder obrer a Barcelona i per això van fer-ho.

—Companys tenia una ciutat plena de barricades i gent armada. L’única cosa que havia de fer era fer dimitir dues persones. El conseller d’Interior i el comissari Rodríguez Salas, del PSUC, l’home que va ocupar l’edifici de Telefònica. Per què no va fer-ho, Companys?
—Per què es va arribar a aquella situació no s’explica només per la rivalitat entre la CNT i el POUM per una banda, i per l’altra la UGT, ERC, etcètera. Això és una part. Però no tota. Hi ha un punt que no s’ha estudiat prou, i que ajuda a entendre l’actuació de Companys: des de la primavera de 1937 les crítiques al govern de la Generalitat, cada vegada menys revolucionari, sembla que tenien alternativa. Hi ha gent amb un programa alternatiu. Són Los Amigos de Durruti, dirigents de les Joventuts Llibertàries, Alfredo Martínez, Santana Calero. Molts informes, de tots colors polítics, tenen aquest denominador comú: es palpava la possibilitat de convergència de sectors d’esquerres amb la CNT, el POUM, però fins i tot amb Largo Caballero del PSOE i la UGT. Això explica que hi hagi un sector del govern de la Generalitat que demani cada dia més mà dura amb la disbauxa anarquista, diguem. Són els que veuen l’oposició i els partidaris de la revolució cada vegada més organitzats. I això explica per què Companys, un home que no es pot negar que tenia olfacte polític, el dia 3 de maig no va fer el gest de fer dimitir Aiguadé i Salas. Li era fàcil. Que dimiteixin, i s’ha acabat el problema. No ho va fer perquè en el fons sabia que se n’organitzava una de grossa. I que el risc que hi havia –de morts, etcètera– era menor que el perill que s’evitava: revolucionaris organitzats. Amb els Fets de Maig es pretenia aixafar els qui volien fer la revolució de veritat. Per exemple, l’1 de Maig, a Barcelona, no es va celebrar. Es va suspendre. Segurament Barcelona va ser l’única capital del món on no es va celebrar. Era la por que hi hagués enfrontaments, o una demostració de força de l’oposició revolucionària.

—Quines conseqüències van tenir els Fets de Maig?
—Una repressió brutal. Hi ha estudis que diuen que hi va haver tres mil presoners. Sobretot del POUM i la CNT. La gent que podia jugar un paper en la defensa de la revolució, els van pelar tots. La repressió no va ser cega: Alfredo Martínez, Barbieri i Camilo Berneri, anarquista italià que s’havia oposat a la col·laboració de la CNT i Frederica Montseny amb els governs, els van pelar. I Andreu Nin el detenen el 16 de juny, i també tot el comitè executiu del POUM, i el traslladen a Madrid, en lloc de portar-lo a la Model de Barcelona. Molt inusual. Una altra conseqüència és la dimissió de Largo Caballero, que es va negar a il·legalitzar el POUM. Però al final els ministres comunistes del PC, i la dreta del PSOE, van fer caure Caballero.

—Gent del PSUC encara avui neguen que fossin ells, els responsables d’aquesta repressió i assassinat de Nin.
—Ho entenc. Perquè reconèixer això és difícil. És reconèixer un assassinat polític i una actuació que ara ningú no pot reivindicar.

—Que el PSUC fos un moviment que anava contra la revolució no es diu gaire. Com que ara és moda…
—El PSUC es funda el 24 de juliol, a corre-cuita, quan la guerra i la revolució ja havien esclatat. I al començament no té pas una contrària a la revolució. Va ser un procés gradual. Al número de la revista Treball del 25 de juliol hi ha una crida perquè el POUM se sumi amb ells i els partits marxistes. Imagineu-vos. Perquè vegeu que no era un partit homogeni. És a partir del maig del 1937 que se certifica la definitiva estalinització del PSUC. Abans era un partit plural, que incloïa el PSOE de Barcelona, seguidors de Caballero. És un partit que va ser instrument de la contrarevolució a partir dels mesos posteriors. Dels Fets de Maig, se’n van aprofitar els estalinistes. I que podien ser darrere d’alguns moviments previs és probable. Però només ho podrem saber del cert quan s’obrin els arxius russos que fins a l’any 2027 no es podran consultar. Però em sembla que és un debat secundari: que Moscou, i Stalin, s’havia fixat com a objectiu eliminar el POUM de la vida política de Catalunya, fins i tot abans dels Fets de Maig, és una evidència. Hi ha documents i resolucions.

—De la repressió, en va ser més víctima el POUM que no la CNT?
—Igual. Passa que el POUM era la cirereta del país. En el llenguatge polític de l’època no hi havia informe polític de diplomàtic, o funcionari, que no comencés amb ‘la canalla poumista feixista aliada de Hitler i Mussolini…’. Formava part de la forma que tenia l’estalinisme de fer un exorcisme de la revolució. Ells tenien por del POUM, perquè, malgrat les seves deficiències, tenien un programa susceptible de ser assumit per molts treballadors de la UGT i la CNT. Una altra cosa és que la tàctica fos la més adient. A Moscou no li interessava que a Espanya hi hagués una revolució obrera, perquè els creaven un problema amb França i Anglaterra. I volien evitar-ho de qualsevol manera. I a Catalunya i Espanya hi havia molta radicalització. Van voler evitar la reorganització del POUM, els llibertaris, sectors de la CNT, i fins i tot sectors del PSOE, cosa a què Moscou tenia pànic.

—Tot allò va marcar i encara ho notem, vuitanta anys després?
—Tot el resultat de la guerra civil és present. Hi ha diversos debats, historiogràfics o polítics, que només es resoldran quan en aquest país s’acabin els residus del règim de 1939. Això és claríssim. Es poden establir paral·lelismes amb l’època actual, però la història no es repeteix. D’aquells anys hi ha coses que es poden aprofitar. Per exemple, per què el proletariat, i els treballadors de Catalunya i Espanya, van ser els únics d’Europa d’enfrontar-se amb les armes a la mà durant tres anys contra el feixisme. Els únics. I els únics que van provocar que el feixisme necessités una guerra. A Alemanya Hitler va prendre el poder gairebé amb les mans a la butxaca. I els partits d’obrers alemanys no eren petits. Era gairebé la classe obrera alemanya, que no va poder combatre perquè els seus dirigents van claudicar davant l’avanç de Hitler.