21.12.2015 - 00:01
|
Actualització: 21.12.2015 - 07:44
El bipartidisme, sobre el qual recolzava el funcionament de la transició política des del franquisme, s’ha acabat. Finalment. Des d’ara hi ha, si més no, tres partits grans a l’estat espanyol: PP, PSOE i Podem; i un altre, Ciutadans, que sense estar al mateix nivell hi té també una presència notable.
A més, amb aquests resultats concrets, la fi del bipartidisme implica la impossibilitat de fer cap govern a Espanya d’una manera fàcil. Tal com ha quedat el congrés espanyol, només hi ha dues possibles coalicions de govern. O pacten el PP i el PSOE, o bé el PSOE i Podem necessitaran els independentistes catalans si volen sumar prou escons per a formar govern. PP i Ciutadans no tenen majoria absoluta i PSOE i Podem tampoc.
La paradoxa, que ja vaig apuntar en un editorial de fa dies com una gran possibilitat, és molt notable i atorga una gran responsabilitat als partits independentistes catalans. Perquè ara tenen davant dues opcions. La primera és no fer res, i d’aquesta manera forçar unes noves eleccions, gairebé segures, al juny. És clar: formar govern sense el concurs d’ERC i DL implica hipòtesis rocambolesques, perquè s’haurien de posar d’acord PP, PSOE i Ciutadans o bé Ciutadans, PSOE i Podem.
La segona opció dels independentistes és ajudar a formar un govern d’esquerres a l’estat espanyol, si és que PSOE i Podem són capaços d’acceptar una hipòtesi com aquesta. La cosa tampoc no és senzilla, i reclama pensar molt fredament.
És cert que el 27-S els independentistes ja vam guanyar de manera suficient per a iniciar el procés d’independència, passe què passe i unilateralment. Consegüentment amb això, tant ERC com Democràcia i Llibertat han dit que aniran a Madrid a defensar la sobirania de l’estat català que els electors van decidir que s’hauria de crear en un màxim de divuit mesos. Però ara la política els posa al davant un envit monumental. Si la unilateralitat era la conseqüència de la negativa de l’estat espanyol a pactar res, què caldria fer si l’estat oferís un referèndum?
Per a respondre a aquesta pregunta primer hauria d’haver-hi una oferta, és clar. I això depèn de Podem, que ho ha de proposar, però sobretot depèn del PSOE, que ho hauria d’acceptar. Perquè no oblidem que amb els 69 diputats de Podem i els seus aliats no es pot convocar cap referèndum.
Podem ha dit que exigiria el referèndum català per a formar govern amb qui fos, i que assumeix la plurinacionalitat de l’estat sense ambigüitats. I a propòsit d’això, i per a entrendre-ho, cal mirar al detall els seus resultats i comprovar que als Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, Podem hi obté 36 diputats, mentre que a Espanya, a l’Espanya estricta, només 33. Important.
Però, en fi, imaginem-nos que Podem exigeix, com va dir Pablo Iglesias, de fer durant el primer any de mandat un referèndum pactat sobre la independència a Catalunya. I imaginem-nos –que ja és prou imaginar– que el PSOE ho accepta. Imaginem-nos encara que poden superar d’alguna manera la inconstitucionalitat que ràpidament interposaria el PP. Per a convocar el referèndum no caldria modificar la constitució, però per a pactar la independència sí, i no perdeu de vista que 117 escons bloquen qualsevol reforma constitucional al congrés espanyol i el PP en té 122. Siga com siga, imaginem-nos que tot això, ningú no sap com, se supera. Què hauríem de fer aleshores els independentistes?
Doncs simplement mantenir el cap fred. Si realment hi ha una possibilitat de fer un referèndum sobre la independència, acordat amb l’estat, és una opció que no es pot menystenir així com així. Si el govern de l’estat garanteix que es pot votar en llibertat sobre la independència i es compromet formalment a acceptar i aplicar bilateralment el resultat d’aquest referèndum, a mi em semblaria estúpid de no acceptar-lo. Per una raó molt senzilla: el reconeixement diplomàtic de la república per part dels altres països seria automàtic en el cas que la proclamació fos feta d’acord amb l’estat espanyol, i això ens estalviaria molt de camí.
La condició, però, és que acceptar això no hauria de significar en cap cas frenar res, especialment no podria ser a canvi de frenar el full de ruta del Parlament. Perquè aleshores l’oferta esdevindria una trampa.
Catalunya ara mateix no té govern. Veurem què passa aquesta setmana, però és possible que no en tinga fins d’ací a tres mesos o quatre, que serà el temps mínim que negociaran a Madrid també. Quan es forme el govern és quan començaran a comptar els divuit mesos durant els quals s’ha d’activar el procés constituent, un procés que acabarà amb el referèndum de la nova constitució republicana. Com que la promesa de Pablo Iglesias és de fer el referèndum durant el primer any de govern a Espanya, hi ha temps de sobres, doncs, per a fer-ho córrer tot alhora: redactar la constitució de Catalunya mentre a Madrid es prepara un referèndum acordat. I si al final resulta que hi ha una proposta de referèndum del govern de Catalunya i una altra del govern espanyol, totes dues coincidents a votar sobre la independència, sincerament no crec que siga gaire difícil de posar-se d’acord a fer una sola votació.
Què no hi arriben a temps? Doncs aleshores no caldrà esperar. Perquè si no hem frenat res estarem en condicions de seguir el full de ruta i d’aplicar-lo. Suposant que l’abril del 2016 es formàs el nou govern i que es pogués ser un govern independentista, aquest referèndum hauria de ser el setembre del 2017. O al juny si el govern es forma ara al gener. I aquest referèndum s’hauria de convocar tant sí com no, amb independència de com vagen les coses per Madrid. Simplement si arriba el dia i el govern espanyol s’hi pot afegir, benvingut sia. I si no, el convoca la Generalitat, tal com ho té previst.
I tot això amb el benentès, a més, que si Podem i un hipotètic govern espanyol fet entorn seu no són capaços de demostrar en un any i mig que defensen la plurinacionalitat i el dret de decidir, aleshores hauríem d’esperar que, consegüentment, En Comú Podem i Catalunya Sí que es Pot deixassen a banda els seus recels i s’afegissen al procés constituent català, una volta demostrada la inviabilitat de la seua proposta.
PS. Dos comentaris a banda. Finals i prescindibles si ja n’esteu cansats.
1. Si Podem defensa avui les posicions plurinacionals que defensa és pel resultat del 27-S. El vot independentista no tan solament va obrir la porta a la república, sinó que també va obligar Podem a canviar de ruta i estratègia, vist el seu fracàs a Catalunya. Gràcies a aquest canvi, Podem ha envestit ara el nacionalisme basc i gallec i només se li ha resistit el català: ERC i DL junts, com van estar en Junts pel Sí, no haurien tingut cap problema a guanyar també aquestes eleccions i això és un detall que no podem perdre de vista.
2. Ara el dret de decidir ja no és només al centre de la vida política catalana. Des d’ahir és també al centre de la vida política l’espanyola i això obre un horitzó molt atractiu, després dels anys de tenebra que hem viscut. A les portes dels divuit mesos finals del procés independentista de Catalunya, Espanya sembla que s’ha guanyat una última oportunitat. Però amb aquesta oportunitat resulta que nosaltres hi guanyem sempre. Perquè si demostra que ha canviat, reconeix que som una nació i accepta de fer el referèndum nosaltres guanyem l’oportunitat de fer la independència amb un acord bilateral i tot serà més fàcil. I si, per contra, demostra que ni així, ni en aquestes condicions úniques, és capaç de fer-lo, aleshores nosaltres hi guanyem també perquè acumulem la demostració final per a justificar la unilateralitat. De manera que ja podeu anar preparant les cadires i els pitets, que a Madrid comença el gran espectacle i els independentistes aquesta vegada tenim seient a primera fila.
