02.07.2015 - 20:00
Si per Sant Joan es reconeixia l’escriptor de Sueca Manuel Baixauli amb el Premi Crexells per ‘La cinquena planta’ (Proa), pocs dies després s’ha destacat amb el Premi Llibreter Joan Benesiu, alacantí, autor de ‘Gegants de gel’ (Edicions del Periscopi). Tots dos consoliden i fan visible una nova generació d’escriptors del País Valencià que ofereix obres amb una temàtica renovada, amb voluntat universal, obres que parlen de l’existència de l’individu, de l’ésser humà. I es refermen en un moment de canvi polític.
Els llibreters catalans han destacat ‘Gegants de gel’ per la universalitat de les històries que explica, per la profunditat i contemporaneïtat dels temes que aborda (la identitat i la frontera) i pel diàleg de l’autor amb escriptors pocs corrents de la literatura universal, que també són poc corrents en la literatura catalana. La història de la novel·la se situa a Ushuaia, un territori de límits i de perifèries.
Benesiu s’ha explicat així: ‘Jo vinc d’una perifèria també, d’Alacant, l’últim territori de parla catalana. És reconfortant rebre el premi en aquestes circumstàncies. Rep el premi amb una certa sorpresa, tot i que sabia que l’obra podia funcionar d’una manera universal. I ara trobe no només un públic a Catalunya sinó també al País Valencià. I pense que té a veure amb una certa renovació temàtica que aporta la novel·la. Penseu que la literatura catalana és minoritària al País Valencià i que això ha provocat una certa actitud defensiva, que sovint fa anar avall la literatura. Hem d’obrir-nos als sentiments individuals i universals, perquè els lectors estan fatigats de la literatura defensiva.’
Benesiu es troba còmode situant les seves històries en geografies que no són la seva: ‘M’hi trobe bé perquè em resulta més còmode, em dóna més llibertat i més aire. I vaig triar Ushuaia perquè és una metàfora del límit. Volia parlar no només d’una frontera política i geogràfica sinó també interior.’
És literatura d’idees, la seva?: ‘Sí que ho és, perquè la literatura no es pot desvincular de les idees. Però no l’entenc des del territori de l’assaig sinó des de la ficció, que trobe que dóna molta més llibertat.’
Joan Benesiu, que és professor de filosofia d’institut, dialoga en aquest llibre amb els seus autors preferits, i tot i que per formació té una base d’autors filosòfics i no la pot negar ni ho vol fer, diu que la seva literatura es troba en la base del jo. El seu nom, que és un pseudònim, també lliga amb aquesta manera d’entendre la literatura: ‘És des del joc que ho propose. Tinc dos llibres anteriors que vaig signar amb el meu nom real, perquè no em vaig atrevir a posar-me’n un de fals. El fet que els meus cognoms siguen els mateixos però canviats d’un altre periodista que també escriu, i sovint ens confonen, em va fer decidir a cercar un pseudònim, que té arrels familiars, perquè el meu avi per part de pare es deia Benesiu de segon cognom.’
Sembla que Joan Benesiu i Manuel Baixauli comparteixen una força tel·lúrica que, sumada, té uns efectes reveladors: ‘Gegants de gel’ va tenir una primera vida com a obra autoeditada. I va ser gràcies a un article de Manuel Baixauli en què elogiava el llibre de Benesiu —publicat al desaparegut ‘Quadern’ del diari ‘El País’ al País Valencià— que l’editor Aniol Rafel de Periscopi s’hi va interessar i el va tornar a publicar.
Ara, tot i que no són dos autors acabats de sortir, que ja tenen més obres, reconegudes en el cas de Baixauli… és ara que comencen a fer-se visibles com una generació literària amb trets propis. I això passa en un moment també de recanvi polític, que significa una oportunitat necessària per a la literatura catalana al País Valencià. En aquest sentit, Benesiu explica: ‘Vint anys d’oblit hem patit en l’àmbit cultural i literari. I a això s’hi ha afegit que aquests últims deu anys els casos de corrupció han estat tan aclaparadors que ens han produït un sentiment de vergonya de ser valencians. I això afecta els escriptors també, que gairebé ens trobàvem demanant perdó sense tenir-ne cap responsabilitat. Des de la literatura ens prenem aquest canvi amb molta il·lusió, no cal dir-ho, però no tot s’acaba ací. Perquè l’ultima paraula la té la creativitat dels escriptors, i en això el poder polític poc hi pot fer. I tenim molts reptes, és clar: hem d’aconseguir que els joves quan deixen l’escola no deixen de llegir en català, per exemple. I normalitzar la presència del llibre en català a la taula de novetats de les llibreries, que ara es troben arraconats i costen de trobar; penseu que hem perdut els mitjans de comunicació en català, la televisió i la ràdio. La situació és complicada perquè l’índex de lectura en català és d’un escàs 2% al País Valencià. Ara, això no ho resoldrem només obligant a llegir en català, també hem d’oferir bons llibres als lectors.’
La vida i la mort segons Maylis de Kerangal
En la categoria d’altres literatures, el Premi Llibreter ha estat per a la novel·la ‘Reparar els vius’ de la francesa Maylis de Kerangal, editat per Angle Editorial. La novel·la tracta de la mort i de la donació d’òrgans i la nova oportunitat de vida que porten, de manera que es converteixen en el revers de la mort. El llibre ha obtingut molts premis internacionals. De Kerangal, escriptora francesa nascuda a Toló el 1967, ha explicat la importància d’aquesta novel·la en la seva trajectòria literària: ‘És un llibre important, perquè m’ha permès d’arribar a un públic molt més ampli. Amb els meus llibres anteriors tenia un lector diguem-ne més intel·lectual. En canvi, amb ‘Reparar els vius’ he aconseguit un lector més ampli, procedent de cultures i nivells diferents. Fins i tot hi ha qui ha recuperat la literatura amb aquest llibre. Jo no he canviat la manera d’escriure i suposo que té a veure amb la temàtica, els trasplantaments. Vaig escriure el llibre després de la mort d’una persona molt propera. Necessitava metabolitzar el dolor que sentia. I en el llibre l’experiència de la mort és un gest invers.’
I el Premi Llibreter en la categoria d’àlbum il·lustrat ha estat per al llibre ‘Salvatge’, de la jove il·lustradora Emily Hughes, nascuda a Hawaii fa vint-i-tres anys. Aquesta és la seva primera obra. L’ha editada Libros del Zorro Rojo, que la setmana que ve ja tindrà enllestida la versió catalana per a les llibreries. Aquesta és la història d’una nena que viu feliç en un medi salvatge i de la impossibilitat de poder-la domesticar. Segons Emily Hughes, aquesta història és inspirada en el seu pare, que tenia una malaltia mental, i té relació amb el seu món salvatge, que no encaixava en un món convencional.
