02.07.2015 - 06:00
El jove economista Daniel Munevar és membre del Comitè de la Veritat sobre el deute grec. Aquests dies és a Barcelona explicant les conclusions dels seus informes. Munevar és colombià, expert en deute, i va visitar Grècia fa poc, acompanyant el ministre d’Economia, Yanis Varoufakis. Munevar va rebre ahir VilaWeb per explicar el cas grec per dins: l’origen privat del deute, el traspàs a entitats públiques, com són bàsicament els assalariats i la petita i mitjana empresa, que paguen imposts mentre no s’ataca l’evasió fiscal dels grans, i el paper del sud d’Europa en tot aquest afer.
—Quina quantitat deu Grècia, i a qui?
—Segons les dades de l’abril el deute és de 314.000 milions d’euros. Cap a un 80% es deu a creditors públics: 19.000 milions al BCE, 52.000 als governs europeus, 21.000 a l’FMI, etc. El 20% es deu a privats. Grècia és un cas a part, precisament per això, perquè els creditors són públics. Recomano d’entrar a la pàgina auditamosgrecia.org, on ho trobareu tot plegat.
—Quan s’origina el deute i qui l’origina?
—El 2010 el deute era amb entitats privades. Un 95%. Bancs privats van deixar diners a gent, a uns altres bancs i a governs sabent que no eren solvents. Què se n’havia de fer, d’aquest deute? Doncs la banca privada el va col·locar al sector públic. I eureka. Es va transferir el risc i les pèrdues del sector privat als contribuents. Per això avui el 80% es deu a entitats públiques i només el 20% a privades.
—Quins bancs privats eren aquests?
—80.000 de bancs francesos, 60.000 de bancs suïssos, 50.000 bancs alemanys, i alguns altres.
—Per què es va arribar a tenir un deute tan alt?
—Aquests bancs francesos i alemanys van deixar diners a bancs grecs, que el van expandir a escala domèstica. I ningú no va controlar on anaven a parar aquests crèdits. Va haver-hi especulació immobiliària i crèdit al consum. Quan arriba la crisi del 2008, aquest sistema cau. Et trobes amb països endeutats i sense poder créixer.
—Es parla de deute per culpa de compres militars.
—No és tant la quantitat com la manera. Aquestes compres (submarins, helicòpters, etc.) es van fer amb l’ajuda de bancs, com Goldman Sachs, que van ajudar a rebaixar l’impacte fiscal. Pagar menys impostos. Per cert, aleshores Mario Draghi era el cap de Goldman Sachs Europa. Ara és al Banc Central Europeu.
—Quina part dels diners que enviem a Grècia arriben als grecs?
—Entre el 2010 i ara, Grècia ha rebut 250.000 milions d’euros. Doncs només el 10% van a parar a pensions, salaris i de més. El 90% restant serveix per a tornar el deute.
—Grècia pot fer el que vulgui amb els diners que rep?
—Ni els toca. El fons del rescat va a parar a un sistema de comptes bancaris que el govern grec no controla. Resta sota control de les institucions.
—A Grècia poca gent paga imposts, i la majoria és classe mitjana i treballadora. Els més rics, no en paguen gaires. Cert o fals?
—És veritat. Grècia té una base tributària relativament petita. A Grècia molt poca gent paga imposts. Si ets pare de família, amb esposa, i dos fills, el 50% del que guanyes se’n va amb impostos i contribucions. El més alt dels països de l’OCDE. La petita i mitjana empresa paga un 48% sobre els ingressos, però la mitjana a l’OCDE és del 42%. Durant la crisi prèvia a la crisi, en canvi, la tributació de les grans empreses i grans bancs es va reduir. Van rebre beneficis tributaris per a facilitar el creixement. El problema de Grècia, com demostra la literatura acadèmica, és que quan tens una economia amb tanta activitat en negre, les taxes altes no ajuden gens a normalitzar-la. De fet, l’any 2014 la Comissió Europea va dir explícitament que la manera més efectiva d’ajudar Grècia era atacar l’evasió d’imposts i no augmentar els imposts. Passa un any i quina és la proposta? Continuar augmentant imposts, que ofegaran l’economia.
—Ahir la premsa deia que Grècia havia acceptat les condicions de la troica.
—Ahir el primer ministre va enviar una carta en què deia que estava disposat a continuar fent concessions i ser flexible. Demana tres coses: que a les illes, com passa a Espanya amb les Canàries, es pagui menys IVA (els productes tenen més dificultats d’arribar a les illes i amb aquests ajuts els preus no hi són exageradament alts). També demana ajut per als pensionistes fins el 2019. I ajornar la reforma de pensions fins a l’octubre. Estem disposats a aplicar la resta de mesures que ens han proposat. En canvi, però, volem un mecanisme per a reestructurar el deute. Pagar-lo tot, però més a poc a poc. Fa tres setmanes que el govern grec ja va assenyalar les línies vermelles. La carta d’ahir no és res de nou, ni cap canvi de posició.
—Quin problema hi hauria si no es paga el deute?
—Hi ha precedents i mecanismes. Dimarts el govern havia de pagar un deute amb l’FMI, i no ho va fer. Ara té trenta dies més. La qüestió és, un altre cop, demostrar com han fet economistes com Stiglitz i Krugmann, que pretendre que Grècia pagui tot el deute en les actuals condicions no és viable econòmicament.
—I per què Grècia no demana la quitança directament? No pagar, i punt.
—Perquè Grècia entén que és una democràcia envoltada de vint democràcies més. I entén que una quitança és una mesura políticament sensible en altres països de la UE. I no és políticament viable. Per això demana una solució tècnica i reestructurar el deute.
—Al sud de la Mediterrània, hi ha hagut prou solidaritat?
—El problema clau té a veure amb el funcionament de l’Eurogrup. Un funcionari anònim ho va explicar molt bé a l’abril. Grècia ha de pagar un cost polític si vol arribar a CAP acord. Per què? Perquè a l’Eurogrup hi ha ministres de finances que veuen que si donen concessions a Syriza, enviarà un missatge a la resta de països: desafiar les institucions europees és una estratègia que funciona. I significarà donar força a partits polítics semblants a Syriza. I si aquests partits guanyen, els ministres de Finances podrien perdre la feina. Quan es parla de països mediterranis que prenen una línia dura, jo matisaria: són partits polítics al poder que miren de protegir la seva feina en l’àmbit nacional.
—Grècia sortirà de l’euro?
—No ho crec. Varoufakis ja ho ha dit. No hi ha cap llei que permeti que un país sigui expulsat de la UE en cas de problemes de deute. Si la població vota que no, doncs el govern tindrà el mandat renovat. La posició de no acceptar les condicions seria la posició del poble, no únicament del govern. I amb aquest mandat pots arribar a un acord amb més força.
—Qui guanyarà el referèndum?
—Ara per ara la posició del govern es donar suport al no. El govern ja ha assenyalat, però, que podrien demanar el sí si s’accepta la reestructuració i el finançament.
