Antonio Baños: ‘Sense la mitjana burgesia, no anem enlloc’

Antonio Baños (1967) és periodista i escriptor. D’aquí a poques setmanes sabrà si els militants de la CUP l’han escollit per ser un dels candidats a les eleccions del 27-S. Com David Fernàndez, Baños no és militant de la formació. Periodista nascut a Nou Barris, fill únic, és el primer membre de la seva família que té carrera universitària: ciències de la informació (UAB). De petit llegia enciclopèdies senceres, i de gran ha escrit els llibres ‘La economía no existe’ (2009), ‘Posteconomía’ (2012) i ‘La rebel·lió catalana’ (2013), a banda de treballar en innombrables redaccions de diaris. Afable, amable i il·lustrat, Baños rep VilaWeb en una terrassa del centre de Barcelona.

—Per què us presenteu per a ser diputat de la CUP al parlament el 27-S?
—Jo no em presento. A la CUP, són els altres que et presenten. M’ho van demanar, i primer vaig dir que no, perquè sóc un home enraonat. Que sou bojos o què? Després vaig dir que sí, perquè crec que el moment pot ser històric i transformador. Es pot trencar amb l’staus quo. Hi ha una oportunitat i si la desaprofités me’n podria penedir la resta de la meva vida. I segon, per respecte al David, el Quim i la Isabel, gent que van deixar-ho tot per fer una cosa que podria haver sortit molt malament, que és ser diputat de la CUP, i han acabat fent una feina collonuda. Quan gent que respectes, t’estimes i pensa igual que tu et demana que continuïs la feina, aleshores és una qüestió més de responsabilitat, que no pas de vocació.

—També sou de Súmate. Poca gent la té en compte, a l’hora de fer discursos.
—Som massa petits, es veu, per ells. Les entitats sobiranistes sempre són les tres grans. L’ANC, Òmnium i AMI. És una lluita que arrosseguem des que vam començar. Evidentment tenim 400 socis i Òmnium 20.000. Ho entenem. Però que ens esmentessin de tant en tant, també aniria bé.

—Quina és la vostra reacció a la proposta que ha fet Mas d’una llista configurada per les entitats?
—Faig meva la paraula del Quim Arrufat: ‘És un merder.’ Entenc que, sobretot per l’ANC i Òmnium, és un merder. Prou feina tenen organitzant l’Onze de Setembre i mantenint la tensió i l’organització per a l’Onze de Setembre perquè a sobre se’ls afegeixi una cosa per a la qual no estan preparades.

—M’imagino els tres partits separat, compartint la campanya electoral. Qui s’encarrega de la gent gran? Doncs potser ERC i Súmate. ‘Abuelo, vota por tu nieto!’ CiU agafa un altre espai, la CUP un altre, i les campanyes van coordinades. 
—La hidra dels tres caps. Jo ho trobo molt bé. Que l’independentisme faci sensació de país. De ventall que ho abasta tot. Jo sóc socialdemòcrata. Esperi, que l’hi passo. Jo sóc anarquista. Tranquil, tenim l’independentista que li ho explicarà. Sóc cristià. Doncs passi cap allà. Anar separats ho trobo molt potent. Molt més que una llista populista, de tots junts, on fas sensació de debilitat. El Quebec, una sola llista. Escòcia, un sol partit. A Catalunya tenim una panòplia de partits independentistes i això és collonut. Si demà proclaméssim la independència, ja tindríem un sistema competent i homologable només de començar.

—Però els partits potser no han estat educats així. Entren clavant cops de colze i competint. Robant vots. En lloc de coordinar-se i col·laborar, que potser ara tocaria.
—I l’altra derivada són les relacions entre Esquerra i Convergència. Són en un nivell d’autoparanoia que no vull jutjar però des de fora dius: ‘Nens, arreglem-ho eh?’ Els qui no som ni d’ERC ni de CDC, però sí que volem la república, veiem el debat una mica infantil. Això ha de ser col·laboratiu o ampli. Que no ens trepitgem els espais ideològics. Són grandets i fa molts anys que fan política, tu. Ara els nous de la CUP haurem de fer teràpia de parella? Senyors, el moment és clau. Ens hi juguem des de la presó fins al ridícul. És clar que és estressant. Però s’ha de ser adult i madur.

—Us planyo. Aquest Onze de Setembre us passarà una cosa terrible. Tot de catalans descobrint la Meridiana!
—Ha ha! Sortiré a saludar des del balcó com Evita Perón. ‘Don’t cry for me Catalonia!’ Jo no és que sigui fill de la Meridiana. Sóc besnét de la Meridiana. El meu besavi va construir una caseta amb una figuera, al mig del camp. Parlem de final del segle XIX, principi del XX. Era el guarda d’un laboratori farmacèutic. Ara hi ha un bloc de pisos. I jo visc en aquest bloc. No és que visqui al mateix barri. És que visc al mateix solar que fa quatre generacions. Quan vaig pel barri sóc ‘el nen de la Carme’.

—Com s’ha viscut el procés en aquest barri?
—T’ho explico. Dos dies després de la manifestació del 2010, quan Espanya va guanyar el Mundial de futbol, vaig passejar per tot Vilapicina. 50% senyeres, 50% banderes espanyoles. L’any 2012 ja no hi quedaven banderes espanyoles i van aparèixer les estelades. I ara et trobes moltes estelades i unes poques espanyoles. El sobiranisme s’ha entomat amb naturalitat. És una de les opcions més. ‘Ah, pues yo no, pero mi nieto es indepe.’ Avui tothom coneix algú que sí que ho és. Es troba del tot normal ser indepe i castellà. En els actes de Súmate es veu encara més. No som la majoria, però no som cap exotisme. No rebem òbviament una percepció ni ètnica, ni de classe. La percepció que tinc quan anem al Polígon Gornal o Bellvitge és aquesta. I la CUP s’entén que no són els rics. La independència no està guanyada, però això sí. La idea que en aquests barris l’independentisme és tan normal com la resta és una victòria silenciosa que s’ha de destacar.

—He llegit papers del Centre Català de Negocis i tenen paràgrafs que els signaria la CUP. Totalment anticasta i oligarquia. La petita i mitjana empresa aliada amb la CUP. Ho veieu?
—Ara et faria un petó. Ho tinc escrit al llibre ‘Posteconomía’. Un capítol es diu ‘Tus padres son anticapitalistas y no lo saben’. Crec que la petita i mitjana empresa és anticapitalista. Si el que volen és mantenir una empresa petita, negoci, botiga, davant aquest capitalisme de franquícies, externalització i BOE no tenen res a fer. La CUP proposa teixit cooperatiu, però productiu al cap i a la fi. Entra dins els marges. I això que demana el Centre Català de Negocis és totalment concordant i forma part del mateix procés. Perquè el procés independentista és un moviment antiglobalitzador. Demanes sobirania per no haver d’obeir normes com el TTIP. I el TTIP és anticatalà. No sé per què Convergència ho aprova. Si volem sobirania, no ha de ser tan sols política. També és blindar el teixit productiu, els drets laborals. Jo ho tinc claríssim i hi ha molta gent de la CUP que té botigues i empreses i tallers. La CUP no és una elit universitària. És gent que penca.

—L’esquerra parla de distribuir riquesa, però no de com crear-la.
—Crec que és un debat que ha d’entomar l’esquerra anticapitalista. No parlo de la socialdemòcrata. Parlo de l’anticapitalista. S’ha de parlar de la creació de riquesa, de prosperitat i de les empreses. Però no com una cosa aliena a la distribució, sinó per a veure que una cooperativa distribueix de manera més eficaç que no pas una megaempresa vertical i deslocalitzada que no paga impostos ni bons sous. El botiguer, el petit empresari, arrela al territori. Això no és un desert amb megaempreses i prou. L’empresari ha d’etnendre que l’anticapitalisme defensa interessos no de la lliure empresa i mercat, però sí la igualtat de condicions entre una macromultinacional i ells, entre Zara i la botiga del barri.

—Sense burgesia no hi ha independència.
—Què és la burgesia? Perquè, és clar, aquí tenim arquitectes amb tres màsters i sous precaris. Formalment són burgesos, el seu univers moral també ho és, i la seva professió, però tenen sous espectacularment precaris. En canvi, un treballador de la SEAT que té triennis i contracte fix resulta que té unes condicions laborals infinitament millors que un que és burgès. Tot és molt més complex. A les classes populars hi ha gent exclosa, gent que viu molt bé, i gent que roba. Les categories antigues poden ser perilloses. Sense la mitjana burgesia, no anem enlloc. En canvi, amb l’alta burgesia… Aquests són els que van acomiadar Primo de Rivera emocionats i van donar la benvinguda a Franco. Amb aquesta, sí que no s’hi pot fer res.

—Política-ficció. La CUP obté seixanta-vuit diputats. Majoria absoluta. I si no està preparada per a governar? És preferible formar-se més uns quants anys. Hi esteu d’acord?
—Seixanta-vuit diputats? Proclamem el soviet, home! I tant! Ha ha! Particularment, crec que s’ha d’anar amb mentalitat de victòria. Sóc dels qui crec que la CUP té raó. No sempre, i no una raó universal, però té raó. Parlo de la CUP, els okupes, la PAH. Jo vinc del món antiglobalització, i a principi de segle dèiem que això petaria, que augmenta la diferència social. Ho dèiem quan tot anava de puta mare. I mira. Hem tingut raó. Quan els okupes des dels anys noranta deien que s’ocupava per denunciar l’especulació immobiliària, tenien raó. Quan l’esquerra independentista deia que la república catalana era possible, tenia raó. Els Països Catalans semblaven impossibles, i mira: governs progressistes a les Illes i València. Com que crec que les coses que defensa la CUP són correctes, doncs per què no hauria de creure que s’ha de guanyar? Una altra cosa és gestionar administrativament les institucions. La CUP no ha nascut per administrar les institucions. Ha nascut per fer institucions pròpies i, quan entrés a les institucions, refer-les. De baix a dalt. No volem ser presidents d’un parlament autonòmic. Volem capgirar-ho tot i tenir una república catalana.