21.06.2015 - 20:00
L’editorial Sembra Llibres va decidir d’incorporar clàssics catalans actualitzats al seu catàleg i el primer ha estat el ‘Llibre de les bèsties’, de Ramon Llull. Van demanar a l’escriptor Roc Casagran (Sabadell, 1980) que en fes l’adaptació i va entomar el desafiament. ‘Vaig pensar que seria una aventura. L’havia llegit a l’institut i la universitat, i recordava que m’havia agradat molt, però que el català del segle XIII me n’havia dificultat la lectura. De seguida em vaig animar. M’ho he passat pipa fent aquesta adaptació’, explica en aquesta entrevista. Amb ell parlem de com el comportament humà que reflecteix Llull en el llibre ha canviat tan poc en set-cents anys i com veu l’estat de la llengua a casa nostra.
—Què porta Roc Casagran a fer una versió de Ramon Llull?
—Va ser una proposta de l’editorial Sembra Llibres. Pensaven a fer una col·lecció de clàssics catalans actualitzats i de seguida va sortir el nom del ‘Llibre de les bèsties’. Jo n’havia llegit la versió clàssica a l’institut i la universitat i el record que en tenia era, sobretot, que el contingut m’havia agradat molt i que la manera d’explicar-lo, amb el català del segle XIII, me n’havia dificultat la lectura. Vaig pensar que seria una aventura, vaig fer una prova per saber si m’hi veia amb cor i em vaig animar de seguida. M’ho he passat pipa fent aquesta adaptació.
—Entenc que la vostra feina ha consistit a adaptar l’original al català d’avui dia.
—He agafat la versió original de Llull i he intentat passar el català del segle XIII al català estàndard del segle XXI. No és només una tasca de lèxic o vocabulari, d’anar canviant paraules que potser s’han perdut amb el pas del temps, sinó sobretot d’estructures. Les estructures sintàctiques que utilitzava Llull avui han quedat molt caduques. Es tractava d’escriure d’una manera que el llibre mantingués tota l’essència –contingut, exemples, faules…–, però, alhora, que fos un llibre llegidor. Que qualsevol persona d’un nivell mitjà, sense haver de ser cap especialista en llengua o en l’època medieval, pogués llegir-lo tranquil·lament. És un llibre que té diversos nivells de lectura. En té un d’alt, amb totes les referències a altres cultures que han influït Llull; però també té un altre nivell gairebé de versió infantil: faules que a tots ens sonen d’una manera o d’una altra, històries d’animals que representen el comportament humà.
—Un comportament humà que, set-cents anys després, no sembla que hagi canviat gaire.
—Exacte. Hi ha algunes coses que sí –l’estructura social de l’edat mitjana ha canviat–, però n’hi ha unes altres que no tant. Sobretot l’afany de poder, les lluites de poder. Aquests dies d’eleccions i sobretot postelectorals hem vist algunes de les accions que es duen a terme en el ‘Llibre de les bèsties’. Si tens present què diu el llibre penses: ‘Hòstia, han passat set-cents anys i l’ésser humà continua actuant com ho fa la guineu, la Renard, quan vol enganyar algú.’ Alguns altres actuen utilitzant la força, alguns l’enginy o l’engany, miren de convèncer amb vells trucs la resta de la colònia. L’objectiu de Llull era que el rei pogués governar correctament, però és especialment divertit veure aquells comportaments calcats en els nostres dies. És bonic que cada lector intenti pensar qui deu ser cada personatge.
—Justament us volia demanar si us atreviríeu a fer aquest exercici. Per exemple, qui seria la guineu Renard de la política catalana?
—Ui, és molt complicat, no m’hi atreviria. No em veig amb cor de dir-te qui pot ser cada personatge. En certs moments la guineu pot haver estat Duran i Lleida o Jordi Pujol o potser Albert Rivera; segurament per algunes altres persones poden haver estat uns altres polítics. El meu prisma no és absolutament objectiu, i la gràcia és aquesta, deixar-ho obert i que cadascú faci la translació amb els polítics que l’envolten.
—Aquella vigència que tenen els clàssics.
—Si al teatre encara fan Shakespeare és perquè continua essent vigent. El ‘Llibre de les bèsties’ llegit al segle XIII tenia una interpretació concreta i llegit amb ulls d’avui dia en té una altra. No podem amagar que el gran objectiu de Ramon Llull era convertir els infidels, convèncer-los per afegir-se a la religió cristiana, i al llibre hi ha trets que voldria que tingués l’ésser humà en aquest sentit. Passa que les característiques que defensa el cristianisme per a l’ésser humà poden ser compartides per la majoria de la societat: ser bona gent, procurar el bé de la col·lectivitat, etcètera. La gràcia és que tu hi poses uns altres ulls perquè tens uns altres referents, però continuen funcionant. L’altre dia explicava una de les faules del llibre a una criatura de sis anys i la seguia amb tota l’atenció. És això, que a algú de sis anys li cridi l’atenció i la faci pensar, i que un adult en faci la translació a la política d’avui. I, encara, més enllà de la política, és l’afany de poder, que no és només cosa de la política sinó que també es pot traslladar a una empresa o a una escala de veïns. L’ambició de poder que, set-cents anys després, l’ésser humà continua tenint i buscant les mateixes estratègies.
—Al pròleg dieu que també recupereu Llull ‘perquè el poble que oblida les seves arrels no pot continuar florint’.
—A vegades ens falta autoestima cultural o nacional. Ramon Llull és un autor brutal. El ‘Llibre de les bèsties’, de fet, és una part ínfima de la seva obra; segurament és un dels textos més digeribles i potser per això pot tenir més interès llegit avui, però la seva obra és colossal. Pel fet d’haver escrit en català sembla que el menystenim i que sigui més brutal l’obra d’autors espanyols, anglesos o fins i tot francesos. Hem de tenir aquell punt d’orgull: quan tothom feia alta cultura en llatí, Ramon Llull es posa a escriure en català. Em sembla reivindicable. Llull, de família barcelonina però ja nascut a Palma, utilitza un català que encara és a les beceroles, sí, i amb molts trets del llatí, però que demostra la valentia d’escriure sobre qualsevol tema en una llengua romànica. És dels primers a fer-ho i això ho hem de reivindicar. El català que parlem avui segurament no seria el que és si no hi hagués hagut autors com Ramon Llull que s’haguessin atrevit a fer alta cultura en aquesta llengua.
—Treballeu amb la llengua i en sou professor: sou dels qui veieu el got mig ple o mig buit?
—Hauríem de diferenciar l’ús social de la qualitat. Pel que fa a l’ús social, diria que depèn molt dels territoris del país. Tinc la sensació que la llengua ha guanyat prestigi, que cada vegada hi ha menys llocs on parlar català fa pobre o fa pagès, i per tant, que una persona que vulgui demostrar una certa cultura ha de saber català. Però també és cert que, potser perquè hem abaixat la guàrdia, ens sembla que ja hem arribat on hauríem d’haver arribat. I no podem oblidar que la llengua catalana té unes pressions al voltant de llengües amb molts milions de parlants que en dificulten el futur. Cal que les institucions s’involucrin i que els catalans fem militància de l’ús de la llengua, que mirem de no canviar de llengua, que aprenguem a transmetre-la amb alegria, que visquem la vida quotidiana en llengua catalana, sense buscar en cap cas l’enfrontament sinó la seducció. Crec que és feina de les institucions i també dels parlants.
—I la qualitat de la llengua?
—Ho veig similar al que defensa Pau Vidal. Tinc la sensació que els qui parlem català a l’estat espanyol ens acostem cada vegada més al ‘catanyol’. Hauríem de ser curosos amb això, els parlants i sobretot els mitjans de comunicació, que són l’escola de tots aquells que ja han deixat d’anar a escola. Sovint tinc la sensació que TV3 és poc exigent amb el model de llengua que utilitza, i que cada vegada és més fàcil de traduir al castellà allò que diu algú a televisió perquè n’és pràcticament un calc. Anem perdent la genuïnitat de la llengua. En aquest sentit no seria tan optimista com en el vessant social, en què em sembla que avancem, tot i que encara cal molta implicació.
—Fa uns dies manifestàveu amb orgull el fet que, essent de Sabadell, adaptéssiu un llibre d’un autor de Palma, amb una editorial de Carcaixent i les il·lustracions d’una valenciana. El dibuix complet del país.
—Em feia molta il·lusió perquè no havia estat un fet pensat sinó casualitats de la vida. Hem dibuixat el país d’una manera natural, que és com m’agrada que ho fem. Hem treballat en un projecte conjunt amb absoluta naturalitat i crec que això dóna potència al país, quan realment som capaços de funcionar d’aquesta manera totalment natural. Tot i que el dia que serà realment natural serà el dia que no haurem de recalcar aquestes coses.
Informació relacionada:
