15.06.2015 - 06:00
Arribo quan l’Assemblea ja s’acaba. Han reunit 575 persones, menys que a la primera assemblea que va fer Procés Constituent, on en van aplegar més de 800, però més que a la segona, on aquest moviment semblava esfilagarsar-se. Es palpa a l’ambient un profund sentiment de canvi, una sensació que allò que fins fa poc era als marges ara passa a ser central. S’hi nota una alegria generalitzada. Com si el dinamisme tan característic de la monja Forcades s’hagués encomanat a tot el grup. Porta els cabells curts, com va mostrar al programa de TV3, una brusa i uns pantalons negres. A primer cop d’ull sembla més fràgil sense l’hàbit, però no, només és una primera impressió. Sense l’hàbit es veu més lleugera, però continua amb la mateixa energia de sempre i el somriure entremaliat. Continua essent monja però ara exclaustrada. Té emparaulat un permís per a tres anys. Diu que s’enyorarà del convent, però potser no tindrà temps. El seu pla és clar i no enganya: vol fer una revolució pacífica i democràtica.
—Sembleu contenta!
—Molt contenta, perquè la visió que vam encetar fa dos anys és més vigent que mai. El principal perill que tenim és separar l’eix nacional i el social. No podem confrontar l’un amb l’altre, ni tampoc permetre que les persones hàgim de decidir quin eix volem que vagi primer. Això seria permetre que l’status quo continuï. Per evitar això hem decidit d’articular de cara al 27 S una confluència àmplia amb les CUP, ICV, EUiA i Podem per fer un procés constituent català unilateral que inclogui un referèndum per la independència. El referèndum, però, no seria el 28-S sinó quan tinguéssim assumit que hem fet un trencament legal i que tenim sobirania plena. Podríem parlar d’un període de dos anys i hem de parlar de com es governarà durant aquest temps perquè no passin coses irreversibles. Per tant, es governaria amb un horitzó del nostre decàleg, que és anticapitalista i que concretarem. Un pla de xoc per a atendre al 30% de la població que és en risc d’exclusió social. És una realitat que no pot esperar i són una prioritat.
—Seria com fer una declaració unilateral d’independència (DUI)?
—No, no li posarem el nom d’independència, ni de DUI, ni declaració de sobirania. Serà un acte de sobirania real perquè s’hi poden apuntar els qui volen el dret a decidir sobre tot. Llavors, un cop estiguem en aquest ritme de procés popular, en el millor moment estratègic farem el referèndum.
—Però això no és renunciar a la independència?
—No, els qui som independentistes com jo pensem si ho fem així guanyarem els indecisos per la independència, i els qui són federalistes creuen que aconseguiran una activació popular. Hem de pensar que cap dels partits que poden formar part d’aquesta confluència no és antiindependència.
—Això vol dir que no accepteu que les eleccions del 27-S siguin plebiscitàries?
—Podríem dir-ne plebiscitàries o constituents, però els noms acabem essent banderes i hem de vigilar. Quan sento en Mas dient que convocarà eleccions plebiscitàries i després diu que les comptarà per diputats penso que és un disbarat. Si creus que tens la majoria d’aquest país per la independència hi has de confiar i comptar els vots. Si creus que no tens aquesta majoria has de plantejar-te si has de portar la independència un país que no la vol.
—El resultat de les eleccions del 27-S, vosaltres com l’interpretareu? Tot aquest ball de paraules pot crear molta confusió.
—De sobirania plena amb tot el mandat democràtic, que és el mateix que procés constituent.
—Però llavors aquí sí que coincidiríeu amb CiU i ERC?
—Amb Convergència, per la part nacional sí, però quan vegin quin tipus de procés constituent volem engegar s’espantaran, perquè són un partit neoliberal i la nostra proposta inclou desmantellar el neoliberalisme tant com puguem. No pensem en un Consell de la Transició Nacional sinó en una Assemblea Constituent, que hem de pensar com ha de ser i com funcionarà.
—Es pot fer la independència sense CiU?
—Sí, s’ha de fer la independència sense CiU. El nostre anhel, des del respecte cap al president Mas i els votants de Convergència, és que en aquest país hi hagi la independència sense haver de pactar amb les polítiques neoliberals. El país ha d’incloure tothom però la transició ha de ser liderada per qui la gent esculli. Jo crec que en aquest país i també en l’àmbit mundial necessitem un lideratge que no tingui l’horitzó neoliberal, perquè si continuem amb aquest model d’aquí a un any tindrem un 1% de la població que acumularà més que el 99%. I això són dades reals. I, com diu Pikety, aquesta situació és incompatible amb la democràcia.
—Però aquesta situació sobrepassa el poder de Convergència.
—Donar suport al TTPI és un suïcidi de la sobirania. Tu permetràs que unes empreses fiscalitzin la teva política social.
—El 27% de la vostra gent que no ha votat la vostra proposta se sentiran frustrats respecte de la independència?
—Potser la proposta guanyadora sembla que allunyi l’horitzó de la independència però no és així, l’enforteix. El fet que el president Mas no hagi gosat dir que comptaria els vots per veure si hem guanyat el plebiscit o no, ha de fer disparar una alarma a totes les persones que es poden sentir decebudes i fer-nos veure que és una proposta una mica superficial. Si ho analitzes a fons, veus que anem cap a un plebiscit que ens pot entrampar amb una dinàmica d’enfrontament social que no tenim ara. Aquest ampli consens social que tenim ara l’hem de guardar com un tresor perquè és fàcil de crear enfrontaments en la qüestió nacional.
—Però la realitat és que no n’hi ha, d’enfrontaments.
—Si no hi ha alternatives com aquesta que intentem podria haver-n’hi. Hi insisteixo: no es pot fer un plebiscit sense comptar els vots. Perquè seria perillós d’imposar la independència sense saber clarament quants l’han votada. Per responsabilitat social ho haurien de fer.
—En aquests sectors independentistes hi ha desconfiança cap a Podem i cap a ICV?
—Moltíssima.
—Quina estratègia teniu per a acostar aquests sectors a la independència?
—Confio en Albano Dante, que ha sortit escollit candidat de Podem, i ha dit que està d’acord a fer un procés català no subordinat a cap altra voluntat dels catalans i que això vol dir que no ens esperem. Això és un canvi.
—Gemma Ubasart, de Podem, va ser molt dura envers el vostre lideratge. Va dir que no éreu equiparable a Ada Colau.
—Això no importa.
—Com es decidirà el candidat?
—Jo entenc que quan ens trobem hem de decidir quin ens sembla millor. Si ens posem d’acord a triar-ne un, doncs endavant. Si no ens posem d’acord, haurem de fer primàries. Volem que aquesta opció sigui la més votada i hem de posar al davant la persona que pugui tenir més suport.
—Abans heu parlat de crear una assemblea constituent després del 27-S. La faríeu al marge del parlament?
—El parlament inclou persones que no van a favor d’aquest procés constituent i això és legítim. Però si tens la majoria amb mandat democràtic per a crear aquest procés constituent l’escenari ha canviat i has de fer una altra assemblea que no sigui el parlament.
—Voleu dir que llavors caldria fer unes altres eleccions?
—Hi ha una opció que seria dissoldre el parlament i fer l’Assemblea Nacional, com es va fer a Veneçuela. Però crec que a Catalunya la fórmula que s’ha d’aplicar no és aquesta perquè s’obriria el buit de poder que seria perfecte perquè hi hagués una intervenció. Hi ha més maneres de fer-ho. N’hem de parlar.
—Com a Islàndia?
—Podria fer-se com a Islàndia. S’ha de treballar la idea, veure com es treballa, com es fa, si es fa amb streaming…..
—Per imaginar-se aquesta situació, de quina majoria parleu?
—Jo crec que el 27-S aquesta opció de confluència pot ser la més votada però no tenir la majoria absoluta. Tant de bo hi hagués una revolució més gran que la que jo m’imagino.
—I llavors, sense majoria absoluta, què faríeu?
—Per aconseguir-la es podria fer aliança amb Esquerra Republicana, que ara estan aliats amb els neoliberals però ells no ho són. Esquerra té un discurs que diu que si no donen suport a en Mas no hi ha independència, ni joc polític. Fins ara tenien raó, però ara cal veure si això es pot trencar i canviar. A partir de l’escenari post-27-S es pot visualitzar la independència d’aquest país i una dinàmica política que no passi per un partit neoliberal; i no tinc cap mania a en Mas ni a ningú.
—El pas que heu fet no vol dir pas que deixeu de ser monja?
—Continuaré essent monja però exclaustrada, que és una figura que permet de fer unes activitats que normalment no formen part de la seva vida. El dret canònic té una figura que és l’exclaustració que permet que una persona que té els vots de vida comunitària passi un període fora de la comunitat que és un màxim de 3 anys. Jo he demanat que això fos aplicable perquè em pogués presentar a les eleccions del 27-S. Jo ho he demanat, l’abadessa i el bisbe ho han acceptat i ara falta Roma.
—I si Roma no ho accepta?
—Hauré de fer un gabinet de crisi i pregar, ja ho veuríem. Les converses prèvies, fan suposar que sí. No fem res contra Roma. Ara falta el plàcet. Mentrestant m’han donat permís per fer això que faig.
—Perdoneu, però en aquesta nova etapa de què viureu?
—Quan una monja s’exclaustra la comunitat li dóna un tant perquè pugui sobreviure. D’aquí al setembre, la comunitat em sostindrà i després si tinc un càrrec, ja em podré sostenir.
—Us ha costat de prendre aquesta decisió de deixar la comunitat?
—Sí, molt. L’interrogant era si prendre aquesta decisió era correcte. M’ha costat de discernir. Un cop ho he decidit ja no em costa. El punt crític per a mi és quan em poso davant una decisió i em pregunto: és el més fidel, és el més adequat…. Això és el que fa patir. Jo he pres un risc, l’he assumit i me n’oblido.
—I ara com esteu?
—Ara estic en pau. Quan he pres una decisió em poso a pensar en les coses pràctiques.
—Trobareu a faltar el convent?
—Sí. Ho trobaré a faltar tot: les germanes, la natura de Montserrat…. El ritme d’aturar-se cinc vegades el dia a pregar. Aturar-ho tot i anar a l’església i reflexionar: per què hi som al món. Hi som per amor i aprendre a estimar; i ens espera un amor incondicional… Davant d’això et ressitues i se t’eixampla el cor. I penses ‘oh, que bé!’. Però si no sóc en una comunitat no ho faig cinc vegades, llavors ho trobo a faltar. Jo he demanat a la comunitat de poder-hi anar de tant en tant, a fer un recés.
—Hi ha gent que us crítica perquè havíeu dit que no faríeu política i heu acabat fent com tots?
—No ho vaig dir exactament així. Jo ho deia perquè em pensava que era incompatible amb ser monja. Quan es va obrir aquesta nova possibilitat m’he presentat.
—No espanteu molt la gent dient que nacionalitzareu la banca?
—La màxima activitat del capitalisme actual no és productiva, sinó especulativa. Això acaba produint que hi hagi un deute circulant tres vegades més gran que les riqueses que hi ha al món. Hem d’intentar explicar aquesta situació perquè allò que ha de fer més por és que aquesta situació no canviï, perquè si no anirem cap a unes dictadures fàctiques. Jo voldria que hi hagués caixes, que hi hagués un lloc on hi hagués diners que te’ls guardessin o et fessin un crèdit. Penso en estructures com El COOP 57. Ho treballem per anar a les eleccions amb propostes clares. També hi ha una manera de fer-ho, que és la que va portar a la pràctica en Múgica de l’Uruguai, que va obrir una banca pública. Per això és tan important el suport popular, perquè si la gent hi té confiança, la veu com a solvent i hi porta els diners. Heu vist què volen fer amb les plaques solars: com que tenim sol de franc no ens el volen deixar fer servir i pagar a les elèctriques.
—Sou la política que posa més nerviosa posa ‘la Caixa’?
—No seria cap deshonor.
