13.06.2015 - 06:00
David Fernàndez (Barcelona, 1974) és diputat al Parlament de Catalunya per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Ha presidit la comissió d’investigació sobre el frau i l’evasió fiscals. És periodista i ha format part de diverses organitzacions com a activista social.
—Per què i per a què voleu la independència?
—Per tants motius acumulats i tantes raons… Fonamentalment, perquè volem la màxima llibertat política per al nostre poble i, per a la seva gent, volem tota la justícia social que siguem capaços de construir entre totes i tots. Divisa: lliures els pobles i iguals les persones. Perquè només reclamem per a nosaltres, a la manera zapatista, allò que desitgem per a tots els pobles del món: llibertat, justícia, democràcia. Però si hagués de triar una raó neuràlgica irrenunciable, cabdal i central, diria que volem la independència per a poder superar, eradicar i transformar les desigualtats socials en augment que defineixen, maldestrament, la nostra societat: 20% d’atur, 50% d’atur juvenil, un 30% en risc de pobresa, rècord en desnonaments i la trista llarga llista. És a dir, triaria feina, habitatge, salut, educació, atenció a la vellesa. Un país més ètic i més humà. País independent com a sinònim de país diferent. Autodeterminar-nos, tossudament alçats, per construir justícia social, per reconstruir-nos del paisatge devastat que deixa aquesta crisi. Recuperar sobiranies –sobirania política enfront d’un estat demofòbic; sobirania econòmica enfront d’uns mercats globals voraços i carronyaires; sobirania popular enfront d’unes elits i una corrupció que segresten la democràcia– per retornar aquest país als seus legítims propietaris: la gent. Sense plena sobirania, uns altres decidiran per nosaltres: ja sabem qui i què i com. Però la independència és recuperar els únics instruments democràtics que ens permetin de començar a capgirar i canviar les coses, en un context global on la sobirania dels estats i dels mercats ja no tenen res a veure amb la llibertat dels pobles i la dignitat de les persones.
—Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—Podria aportar –des de l’ànima i l’arrel ètica, cooperativa, mancomunada, republicana, compartida, inscrita en la nostra pròpia història de resistències i desobediències– una sortida catalana a la crisi per vies socials i solidàries que desbordés la ‘troica’ i que demostrés, al matxucat sud d’Europa, que el futur és més democràcia i no menys: una opció alternativa postcapitalista –social, democràtica, ecològica, feminista– construïda des del municipalisme dels Països Catalans, un procés constituent que recordi que el segle XXI és el segle de les persones, no dels mercats; una humil aportació internacionalista a demostrar –i demostrar-nos– que un altre món és possible i que encara avui –ara i aquí– depèn de nosaltres mateixos i és a les nostres mans. Encara que ja fa temps, massa temps, que ja no ens demanem si un altre món és possible: ens demanem simplement com és possible aquest. Un món injust, absurd i desigual –on cada dia moren 80.000 persones de fam, on 80 persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat, on la Mediterrània és una fossa comuna que tragina 25.000 cadàvers– que cal combatre. Deia Lévinas que el paper de la filosofia –digueu-ne acció política col·lectiva– és fer impossible i evitar el moment de la crueltat, de l’horror, de la inhumanitat. Això no passa avui. Però cal que torni a passar. No hi ha victòria final ni final del conte: tota la vida haurem d’anar netejant els vidres, regant les plantes i tenint cura de les vides.
I des d’aquesta perspectiva global, voldria que aportés l’exemple fèrtil d’un refugi-mirall, on protegir-nos, on arrecerar-nos: un refugi ètic, un refugi democràtic, un refugi social, un refugi cultural, un refugi ecològic, un refugi pràcticament civilitzatori contra un capitalisme senil que tot ho esbotza: un refugi nascut del racó més fondo de la consciència democràtica antifeixista. Tal com rutlla el món, en una ofensiva neoliberal, regressiva, bel·licista i autoritària –sense precedents i desbocada–, la independència és el primer escut, la primera autodefensa democràtica, per a reconstruir noves institucions comunes que ens permetin de governar-nos als Països Catalans. I diria que és l’única variable que ens permetrà de construir una societat justa i equitativa, decidida i configurada entre tots a través d’un procés constituent en el qual tan important com el què serà el com. O sigui que, fet i fet, volem la independència per a demostrar que sí, que continua essent possible de canviar el món, que disposem del temps i l’espai que tenim i que l’únic territori alliberat que tenim realment a l’abast són les nostres vides quotidianes. A poc a poc i amb molta pressa, paradoxalment. ‘Per poder seguir suant la samarreta –vermella– de l’Ovidi Montllor: fins que als homes i les dones –mai més, enlloc, contra ningú– no se’ls pesi amb les balances.’
