10.06.2015 - 06:00
La presentació del ‘Diccionari occità provençal-català‘ era ahir a les set a la seu del CAOC, l’activa ambaixada d’Occitània a Barcelona. Hi vaig arribar cinc minuts abans, just per a pescar al vol l’última frase en provençal de l’autor, Joan-Daniel Bezsonoff, al micròfon de BTV: ‘L’occità és la imatge del que pot passar a Catalunya Nord d’aquí a deu o vint anys.’ De sentències semblants, en va deixar anar unes quantes durant un acte que finalment va començar cinc minuts tard perquè no apareixia l’editor, Josep Maria Orteu, de Llibres de l’Índex: ‘Si fa quinze anys que esperava de publicar aquest diccionari, ara puc esperar quinze anys més l’editor’, es resignava sorneguerament Bezsonoff.
Joan-Daniel Bezsonoff és novel·lista, professor, ex-francès i poliglot. Així el van presentar i així es va reconèixer. Sobre la passió per l’occità provençal, en donava pistes en una de les seves quinze novel·les i llibres de memòries, ‘Una educació francesa’ (2009): a dotze anys, quan vivia a Canes, va escoltar amb sorpresa i curiositat per primera vegada una conversa en provençal entre dos homes. Se li van encendre les ganes de llegir la profusa i excel·lent literatura dels autors felibres i més endavant l’acabaria aprenent a la Universitat de Niça. Però d’escoltar-lo, llegir-lo i saber-lo a escriure’n un diccionari, hi va haver d’intervenir una circumstància molt personal: ‘Fa uns quinze anys vaig tenir un desencís amorós molt fort, d’aquells que només em deixava dues opcions: o matar-me o encarar-me a una feina que m’absorvís molt. Per qüestions pràctiques em vaig decidir per la segona opció i se’m va acudir de fer un diccionari provençal-català.’
Amb catorze mil entrades extretes principalment de vint anys de lectures poètiques en provençal, va assegurar que no era un lèxic ni un diccionari pesat ni feixuc, sinó una passejada per la Provença o una antologia literària, atès que tots els termes incorporen la correspondència en les altres variants de l’occità (‘És una bona descripció del provençal i una iniciació de les altres variants’) i, en molts casos, hi ha incloses citacions d’autors locals: ‘Em poden acusar de plagi, de fet, perquè no l’he fet jo, l’han fet els altres.’
Sobre l’objectiu d’aquest ‘diccionari humà’, va explicar que era facilitar la lectura de l’occità entre els catalans i fer-los descobrir ‘el graner de mots’ que representa aquesta llengua germana, ‘amb els mateixos pares’ que la nostra: ‘Vull fer entendre als catalans fins a quin punt la nostra llengua és contaminada pel castellà.’ I va expressar no un somni, com Martin Luther King, sinó dos: que tots els professors de català tinguin coneixement de l’occità i que ‘en una Catalunya lliure, rica i plena hi hagi una estàtua de Frederic Mistral a cada rambla.’ ‘És un deure nacional perfeccionar-se en occità’, va concloure: ‘I llegir Mistral!’
En el torn d’intervencions del públic, jo tenia interès d’escoltar amb la clarivident irreverència de Bezsonoff la resposta que donaria a la pregunta més inevitable del vespre, sobre la situació actual de l’occità: ‘El català ací està fotut, però fa la viu-viu: a Catalunaya Nord diríem que té la sida, molt avançada, però es manté amb còctels de medicaments i teràpies i això li permet de sortir de l’habitació i, de tant en tant, anar a comprar el diari. L’occità és diferent, i depèn de les regions. A la Provença marítima és un vell de noranta-cinc anys que no té ganes de viure. És una llengua secreta, amagada, en estat salvatge, natural.’
‘Caldria un miracle per a salvar-la…’, reconeixia amb poca fe. Però de seguida es va sobreposar: ‘Ara, la Mare de Déu va parlar en occità al santuari de Lòrda!’ I va reblar, ja més positiu: ‘Mentre la cuca viu hi ha esperança.’ Una esperança que passa més pels diners que no pas per la cultura (‘Més que grans poetes, com Mistral mateix, el que és important per a salvar llengües són els diners, només l’economia les pot salvar’) i, també, passa just per casa nostra: ‘Si tenim la sort de veure una república catalana, crec que pot tenir conseqüències molt importants a Catalunya Nord i, de manera indirecta, a Occitània.’
