10.06.2015 - 06:00
Núria de Gispert (Barcelona, 1949) és la presidenta del Parlament de Catalunya. Va ser consellera de Justícia, d’Interior i de Governació de la Generalitat de Catalunya, entre els anys 1995 i 2003. També va ser ponent de la redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. És militant d’Unió Democràtica de Catalunya, partit en què ha ocupat diversos càrrecs.
—Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?
—No he estat mai una persona independentista: m’he passat bona part de la vida política al servei de la Generalitat treballant per obtenir el màxim de competències i recursos per al nostre autogovern. I ho he fet en àmbits –com el de l’administració de Justícia– on malauradament ha resultat molt fàcil de constatar les grans limitacions del disseny autonòmic espanyol.
De la mateixa manera que per a tants altres catalans i catalanes, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 2010 va representar tot un punt d’inflexió en la meva aproximació a l’estatut jurídic i polític de Catalunya. Alguns altres fets m’han reforçat la creença que el pacte constitucional espanyol, que ja va néixer limitat, està tan tocat que resultaria estèril qualsevol actuació per a refer-lo des de dins, en la línia d’una reforma constitucional que garantís, ara sí, el tan buscat –i sempre negat– encaix de Catalunya en una Espanya que fos respectuosa amb la seva plurinacionalitat.
Constato que, a hores d’ara, la independència pot ser un bon instrument per al progrés de Catalunya, per treure-la de l’estancament polític, social i econòmic en què és immersa, tot i els seus innegables potencials.
El fet que tantes persones, i de tan diversa ideologia, vagin confluint en aquesta mena de plantejaments demostra que el clam per la independència no és cap caprici ni cap moda, sinó que és l’expressió d’una convicció estesa que la independència és necessària per a la viabilitat, la projecció i, fins i tot, la supervivència de Catalunya. S’estén la convicció que les terceres vies no funcionen, perquè no representen guanyar temps, sinó, al contrari, perdre’n, i de ben preciós. O no ho va ser la reforma de l’Estatut del 2006, una tercera via?
Percebo que, parlant de tu a tu amb Espanya, encara podríem comprovar si hi ha cap possibilitat de compartir trajecte (mitjançant fórmules com la de l’estat lliure associat, que seria una actualització del model confederal que sempre ha defensat el meu partit), o si, per contra, hem de relacionar-nos-hi des d’una independència total, com també ho fan Irlanda, Dinamarca o Estònia, en el si de la Unió Europea.
—Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—Una Catalunya independent pot aportar al món el millor del seu talent, en la mesura que serà una Catalunya en plenitud, amb uns serveis públics ben finançats i amb unes polítiques públiques que tinguin un disseny i una implementació més acurats, i també una nació mobilitzada i en condicions de fer una transformació profunda –de polítiques i de valors– des dels seus fonaments constitucionals. No endebades es tracta d’una nació mediterrània, de dimensions mitjanes, viable i emprenedora, amb una identitat cultural forta i resilient, plenament integrada en les polítiques europees i mundials.
Per això hem de rebutjar la tesi que assimila la nostra independència a l’ostracisme o al replegament: no hi haurà noves fronteres que ens aïllaran, sinó nous horitzons que ens faran enlairar i contribuir al benestar general, perquè serem una nació capdavantera i solidària amb les eines de tot estat per a incidir en el debat global. En aquest punt, m’agrada creure que podrem irradiar civisme, pau i benestar en un món creixentment confús.
