07.06.2015 - 06:00
La lectura del poema ‘Nit de sang’ de Jacint Verdaguer, a càrrec de Celdoni Fonoll, vol commemorar el 375è aniversari de la revolta dels Segadors que va esclatar a Barcelona el 7 de juny de 1640, l’anomenat Corpus de Sang. És un dels episodis més importants de la història de Catalunya i va comportar la ruptura entre el poble català i el monarca castellà Felip IV i el seu ‘valido’, el comte-duc d’Olivares. Verdaguer començava el poema amb aquests versos clars i forts: ‘Catalunya, Catalunya, / lo teu dia s’és fet nit, / i si ton present és negre / bé n’és més l’esdevenir.’
La guerra dels Segadors va durar dotze anys, del 1640 al 1652, un interval de temps durant el qual Pau Claris, com a president de la Generalitat, va proclamar la república catalana sota la protecció de França (16 de gener de 1641). També fou l’origen de l’himne dels Segadors.
La guerra de Separació, nom amb què també es va conèixer aquest període convuls que va assolar Catalunya, va culminar amb la signatura delTractat dels Pirineus, de dures conseqüències per al Principiat de Catalunya, que es va veure demembrat i fou obligat a cedir els comtats septentrionals del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya a la monarquia francesa.
Heus ací el poema de Verdaguer recitat per Celdoni Fonoll:
Nit de sang
(7 de juny de 1640)
‘Dies irae, dies illa’
Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’és fet nit,
i si ton present és negre
bé n’és més l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
i els arbres de tos camins,
un dia per altre es reguen
ab sang de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si ser de ta nissaga
fos lo més negre dels crims.
De tants fills com alletares,
un sol n’hi ha de ben vist,
només un que aidar-te puga
i és ton més dolent botxí.
Comte de Santa Coloma,
malviatge qui et parí!,
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants, cap te fir!
Lo dia que vares nàixer
fou un dia maleït,
més li valdria a ta pàtria
que hagués nat un escorpí;
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
Tu, de sos braços de mare
n’has vist arrencar sos fills,
empenyent-los terra enfora
pel gust de veure’ls morir,
mentre tropes forasteres
en sos braços feien niu,
fent serralls d’aqueixes viles,
d’aqueixos camps cementirs.
Prou sentires tu ses queixes,
prou sos gemecs has sentit,
prou l’has vista emmanillada
com un lladre de camins;
mes, com un bord, no coneixes
de ta mare los sospirs
i podent bé deslligar-la
vas estrenyent lo cordill.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Mes prou ja de malifetes,
avui arribes al cim:
la que temps ha botxineges
vol acabar esta nit.
Del càstig, poc se li’n dóna,
ja el rep aixís com aixís;
almenys per donar-li càstig
no seran tants los botxins.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Jacint Verdaguer, ‘Pàtria’ (Riudeperes, 1866)
