07.06.2015 - 06:00
Després d’un mes d’intensa campanya, Turquia fa avui eleccions generals. Es preveu que siguin unes de les més importants de la història de la república perquè el resultat pot comportar una reforma política. Avui, 7 de juny, el poble decideix si el conservador Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) guanyarà la majoria absoluta o bé si necessitarà formar un govern de coalició per primera vegada des que va arribar al poder, el 2002.
Turquia és una democràcia parlamentària secular. El poder legislatiu resideix en l’Assemblea Nacional de Turquia, mentre que el poder executiu és exercit pel primer ministre i el consell de ministres. El país també té un president, la funció del qual actualment és en gran part testimonial. La composició de l’assemblea es determina a través d’un sistema de representació proporcional, però els partits polítics han de guanyar un mínim del 10% del vot estatal per a poder tenir accés a algun dels escons: és el sistema electoral amb llindar més alt de tot el món.
Govern actual
El parlament actual és format de 550 diputats, elegits cada quatre anys. El primer ministre és normalment el cap del partit polític que té la majoria dels escons o pot formar un govern de coalició de la majoria. De moment el conjunt, el formen l’AKP amb 327 escons, el Partit Republicà del Poble (CHP) amb 135, el Partit del Moviment Nacionalista (MHP) amb 53, com també 35 diputats independents, que formen part d’un bloc d’esquerres anomenat Congrés Democràtic del Poble (HDK).
Ahmet Davutoglu –dirigent i candidat de l’AKP– és l’actual primer ministre. Davutoglu fou ministre d’Afers Estrangers entre el 2009 i el 2014, sota el lideratge de Recep Tayyip Erdogan. Durant aquest període la política exterior de Davutoglu –fonamentada a garantir ‘problemes zero amb els nostres veïns’– fou molt ben considerada a escala internacional.
El 2014 es van introduir modificacions a la constitució del 1982 i s’hi dictava que el president seria elegit directament per a un mandat de cinc anys. El 2014, el ministre Erdogan fou elegit president. Els principals actors de les eleccions inclouen tots els principals partits polítics de sempre. L’excepció és el Partit Popular Democràtic, pro kurd (HDP), que participa en les eleccions generals per primera vegada.
Com a dirigents dels partits, Davutoglu (de l’AKP), Kemal Kilicdaroglude (CHP), Devlet Bahçeli (MHP) i Selahattin Demirtas (HDP) són figures clau en aquestes eleccions generals i han assistit a mítings per tot el país. Fins el moment, tres qüestions han ocupat el debat pre-electoral a Turquia: el sistema presidencial ambiciós d’Erdoğan, la política social i econòmica de Kiliçdaroglu i la política liberal de Demirtas.
Erdogan cerca el ‘sistema Putin’
Com a president, Erdogan era obligat constitucionalment a mantenir-se neutral durant tota la campanya. Però, en canvi, ha assumit un paper actiu i ha arribat a eclipsar Davutoglu per tal de promoure reformes que donarien més poder executiu a la presidència, càrrec que ocupa. En particular Erdogan demana el poble turc que doni a l’AKP 330 escons, les tres cinquenes parts del parlament necessàries per a convocar un referèndum que permeti de fer els canvis constitucionals per a introduir el sistema presidencial a l’estil de Vladímir Putin a Rússia.
En aquestes eleccions, l’AKP no sembla oferir res de nou. Amb Erdoğan tan obsessionat a guanyar nous poders a la presidència, Davutoglu continua amb el mateix discurs que ha permès el seu partit de quedar-se dotze anys en el poder. En aquest temps el partit ha aconseguit d’obtenir una data del començament de les negociacions per a permetre a Turquia d’entrar a la Unió Europea, realitzar grans projectes d’infrastructures a través del país, aconseguir un creixement econòmic sense precedents, aeroports, ponts, gratacels i estabilitat política.
Però l’estil autoritari d’Erdogan, els casos de corrupció presentats contra ell i els seus ministres, l’augment del nivell de pobresa i un debilitament de l’economia han malmès la imatge de l’AKP com a partit competent –víctima de la constitució secular de Turquia per tenir arrels religioses– a ulls de l’opinió pública.
Qui és qui
Amb tot, el cap del CHP, Kilicdaroglu, ha decidit de no participar en la batalla ideològica amb Erdogan sobre la qüestió dels poders presidencials. En les últimes eleccions fou criticat per optar per la confrontació directa amb el president sobre els escàndols de corrupció que van aparèixer el 2013 i l’alt nivell de pobresa al país, dos moviments que a Kilicdaroglu li van costar uns quants vots.
En aquests comicis Kilicdaroglu ha optat per arribar a l’electorat. Encara que pugui semblar poc realista, s’ha compromès a posar fi a la pobresa a Turquia d’aquí a quatre anys. Això no vol dir que el CHP s’allunyi de ‘polítiques assenyades’: es compromet a augmentar el salari mínim i a incrementar les pensions de jubilació, dues propostes molt populars fins ara.
La cara més nova de la política turca és el candidat de l’HDP, Demirtas. La seva actitud de transmetre missatges de tolerància, inclusió i una democràcia de ple dret a un públic més ampli ha sorprès molta gent. Enginyós, eloqüent i carismàtic, l’aspecte de Demirtas, ja sigui en reunions públiques o en les emissions per televisió, ha atret no sols persones de diferents sectors socials, sinó també les persones que tenen afiliacions amb els altres partits.
L’HDP es presenta com el partit dels armenis, els islamistes, els alevis, els treballadors, les dones, els ecologistes, els activistes i representants de tots els grups oprimits. Per això la llista és un reflex fidel d’aquests grups. Si l’HDP supera el llindar del 10% seria la primera vegada en la història de la república que els diputats que representen alguns d’aquests grups són elegits democràticament i sense disfressar la seva veritable identitat.
El nacionalisme turc
Però els últims dies de la campanya és el partit de dreta MHP, el que ha captat més atenció. Els que donen suport a l’MHP estan tips del nacionalisme turc, basat en l’idealisme del ‘ülkücülük’.
La idea de ‘ülkücülük’ va sorgir en oposició als moviments comunistes turcs durant la dècada del 1970. Representa un sector del nacionalisme en el qual el benestar de l’estat és vist com l’última encarnació de la nació. D’acord amb el ‘ülkücülük’ els interessos de l’estat són inseparables dels interessos de la nació.
Mentre que tots els altres partits polítics van presentar el seu programa a l’abril, el cap de l’MHP Bahçeli va esperar fins el maig. Aquesta elecció tenia per objectiu d’impedir que els altres partits polítics els copiessin. L’MHP ha presentat algunes polítiques progressistes. Com Kiliçdaroglu, Bahçeli ha promès d’augmentar el salari mínim. El partit també s’ha compromès a concedir oficialment ‘Cemevis’ –llocs de culte per als alevis, una minoria xiïta–. Des que la república fou fundada el 1923, els ciutadans alevis de Turquia no tenen el lliure dret de formar associacions i poder-se reunir per a retre culte. A causa d’això, les autoritats turques han estat durament criticades per la UE.
La qüestió kurda
Tenint en compte la posició i tolerància de l’MHP respecte als alevis de Turquia es podria esperar que el partit adoptés una línia semblant respecte a la qüestió kurda. Però aquí és on entra en joc el factor nacionalista: el partit està en contra de qualsevol intent de resolució al problema kurd i Bahçeli és particularment escèptic a parlar amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK).
Igual que els alevis, als kurds sempre se’ls han negat els drets constitucionals. Després de gairebé trenta anys de lluita entre el PKK i les forces de seguretat turques, la captura del cap del PKK, Abdullah Öcalan, el 1999, i el posterior acord d’un alto-el-foc han ajudat a posar fi a aquest sagnant capítol de la història recent turca.
Erdogan pot ser criticat pel seu estil autoritari, les ànsies de poder i haver frenat les converses de pau amb el PKK i l’HDP abans de les eleccions. Però la posició valenta cap a la solució del problema kurd, se li ha de reconèixer. Fins el començament de la campanya electoral, Erdogan i l’AKP havien parlat amb Öcalan a través de l’Organització Nacional d’Intel·ligència turca i havien mantingut reunions amb els representants kurds per a trobar una solució al problema.
Si l’AKP no aconsegueix d’obtenir una majoria, sembla que l’MHP serà la primera porta que Erdogan i Davutoglu hauran de picar per a formar coalició. Els altres tres dirigents de l’oposició han descartat de formar una coalició amb l’AKP.
Si Bahçeli pot ésser persuadit per l’AKP, la seva primera demanda és probable que sigui la fi de les negociacions de pau amb els kurds. D’una altra banda, si l’HDP entra al parlament el poble turc no sols guanyarà un partit que representa noves veus i nous interessos, sinó també l’acceleració de la consolidació de la democràcia a l’estat.
Article de Gulay Icoz, professor assistent al King’s College de Londres, publicat originalment a The Conversation.
