Lola Badia: ‘Llull atreu els folls’

Lola Badia (Barcelona, 1951) és el gran referent actual dels estudis de literatura catalana medieval. Als anys setanta va entrar a fer classes a la Universitat de Barcelona. Més tard, el 1983, esdevingué catedràtica de filologia catalana per la mateixa universitat i el 1996 va entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Ha estudiat en profunditat des del ‘Cançoneret de Ripoll’ fins a Ramon Llull, passant per la poesia de Jordi de Sant Jordi, Ausiàs Marc, Bernat Metge, Jaume Roís de Corella, l’anònim de ‘Curial e Güelfa’ i també aspectes que han ajudat a construir i interpretar la història de la literatura catalana medieval, del segle XII al segle XV. A més, ha dirigit desenes de tesis doctorals. Per això Lola Badia ha estat la impulsora dels tres primers volums de la nova ‘Història de la Literatura Catalana’, corresponents a la literatura medieval, i la persona més adequada per a coordinar-los. Se n’acaba de presentar el tercer volum, que edita Enciclopèdia Catalana, Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. El projecte, en conjunt, és dirigit per Àlex Broch. L’obra coordinada per Lola Badia és una obra necessària, per innovadora i coral. Conté aportacions d’estudiosos de la majoria d’universitats de Catalunya i el País Valencià. Una joia de contingut, que combina el rigor amb un estil clar i que permet una lectura amena. Badia, lúcida i amb moments d’ironia, ens en parla.

—Lectura amena dieu? Sí, ens hem proposat una història de la literatura catalana clara, entenedora, explícita en tot, no donant res per sobreentès. És un nivell de discurs proper al lector, tot al contrari d’una aproximació sublim. Pensem en el públic jove que tenim a les aules. Un públic que es vulgui informar del passat literari del país. I com que tractem la matèria literària, és lògic que el que intentem explicar sigui amè. Perquè una de les gràcies de la literatura és poder passar una bona estona, també. Tot i això, no sempre s’aconsegueix, hi ha algunes parts denses i d’una certa complexitat. Però, és clar, ja ho adverteix el mateix Ausiàs Marc en els seus versos: ‘Los grans secrets que als pus subtils amaga.’

—En l’epíleg del tercer volum de la ‘Història de la literatura catalana’ dieu: ‘La creativitat envejable de tot aquest conjunt [Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs Marc, Francesc Eiximenis, l’anònim de ‘Curial e Güelfa’, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Jaume Roig, etc.] rarament arribarà a la impremta, però fou ben present en el vers d’autors catalans moderns, sobretot Carles Riba i J. V. Foix.’ La gran potència de la literatura medieval sustenta les bases de la literatura catalana encara avui?
—No ens ho mirem així. Però, per què fem una història de la literatura catalana? Doncs és una aposta ideològica i de política cultural. Dono per suposat que tenim una tradició i una literatura pròpia. De fet, ja al segle XV (1450), en pròlegs de traduccions, els traductors ja ens diuen que el text és en origen en català, sobretot els de Bernat Metge. I els de Ramon Llull, que no traduïa sinó que ja escrivia en català per divulgar el seu pensament. En aquest sentit sí que és cert el que dieu. Amb tot, la literatura és un gènere que es funda en Napoleó i som hereus d’això. Ara, pensant-ho bé, potser estem al límit d’entendre-ho tal com ho plantegeu, perquè la història de la literatura catalana cada vegada s’ensenya menys a les escoles. Per què? El món ha canviat, tot i que continua essent un material de consulta. És així. El món i el públic que va rebre les històries de la literatura medieval escrites per Rubió o per Riquer era un altre.

—D’històries de la literatura medieval catalana se n’han escrit dues abans que aquesta: la de Jordi Rubió i Balaguer i la de Martí de Riquer. I tot i que vós assenyaleu que són dues síntesis de referència i que la nova no anul·la les anteriors, quines són les diferències entre totes tres?
—La història de la literatura del doctor Rubió i Balaguer es va escriure en els anys més tristos de la postguerra, el 1949. Guillermo Díaz-Plaja va publicar una historia general de les literatures hispàniques i va encarregar a Rubió que redactés la part de la literatura catalana. Ell ho podia fer perquè la seva família, des d’unes quantes generacions enrere, s’havia dedicat a recollir materials d’història de la cultura, amb la voluntat de fer una història de la literatura catalana, que els Rubió no van poder fer mai, perquè la nostra història és la que és. Però gràcies a aquest material recollit, Jordi Rubió i Balaguer va poder ordenar-lo i donar alhora algunes interpretacions, molt sintètiques, perquè disposava d’un espai pobríssim. Un cop mort el doctor Rubió, es van traduir aquests capítols al català i se’n va fer una edició el 1984. He de dir que els judicis de valors que féu Rubió ja eren òptims, per exemple sobre ‘Curial e Güelfa’ o sobre alguns aspectes de l’obra de Ramon Llull.

—I la de Martí de Riquer?
—Riquer era més jove que Rubió. Va néixer el 1914 i es va formar com a autodidacte en l’ambient dels anys d’abans de la guerra, de construcció d’una Catalunya cívica lligada als clàssics. Després, amb la guerra, es va passar a l’altre bàndol, però aquell esperit diguem-ne noucentista no el va abandonar mai. Ell a dinou anys ja va endevinar la font de Petrarca en Bernat Metge. I el 1964, l’editorial Ariel li va publicar una història de la literatura catalana feta amb tots els mitjans, amb una gran profusió d’il·lustracions a color de molta qualitat, uns grans mitjans gràfics, sí, escrita en català, i amb tota l’extensió que va voler. Després, el 1984, Planeta va reeditar aquesta obra en quatre volums. Les il·lustracions van passar a blanc i negre i es va repaginar, però el text és el mateix. Riquer també l’encerta moltíssim, perquè era romanista, i aporta la importància dels trobadors, per exemple. La literatura romànica la broda. I en broda alguns altres, com el ‘Tirant lo Blanc’, la poesia medieval i alguns aspectes de Ramon Llull. I fa una sèrie d’hipòtesis sobre personatges que no eren prou documentats. Durant molts anys ens vam alimentar d’aquesta història de la literatura medieval.

—Però, com bé expliqueu, va arribar la represa democràtica i es van començar a normalitzar els estudis de filologia catalana a la universitat. Marqueu en l’any 1984 un punt d’inflexió. I dieu: ‘Els professors que es van anar fent càrrec de l’ensenyament de la literatura medieval a les universitats van esdevenir imperativament investigadors, atès que es veien en la necessitat de posar al dia el discurs crític sobre els textos del passat que prescrivien els programes acadèmics.’
—Des del dia que vaig fer la meva primera classe a la universitat vaig saber que Riquer era d’un altre temps, que pensàvem diferent, perquè ell era nat el 1914 i jo el 1951. Ell necessitava que hi hagués èpica, perquè considerava que era el que expressava l’esperit dels pobles. En canvi, per a la meva generació en endavant, aquest capítol ja no existeix. Tot i que ens ha costat de canviar aquesta mentalitat. Quan va començar a haver-hi càtedres de català, quan la normativa acadèmica va quedar normalitzada i es van establir unes matèries curriculars, vam anar completant i fent noves aportacions a la història de la literatura catalana medieval. És clar, la normalitat vol dir que ja no estudiàvem per voluntarisme ni patriotisme, no estàvem marcats per una militància noucentista, sinó que ho fèiem des de la mateixa perspectiva que qualsevol docent de fora. Havíem entrat en la normalitat acadèmica internacional. Això volia dir fer recerca per elaborar les tesis doctorals, etc. Aquesta normalitat i estabilitat ha durat trenta anys. Ara amb la crisi i amb les envestides del senyor Wert i alguns altres com ell, la situació ha empitjorat.

—Una gran diferència entre aquesta nova història de la literatura medieval catalana i les anteriors és que aquesta és coral. I hi han participat estudiosos de la majoria d’universitats de Catalunya i del País Valencià.
—És clar que és una obra coral. I hi ha hagut la voluntat que hi fossin representades la majoria d’universitats, però amb persones que compartim una mateixa línia, que casem. A la majoria d’investigadors que hi participen els he dirigit la tesi. Pensa que jo vaig guanyar la càtedra el 1983.

—I quines són les aportacions rellevants d’aquesta nova història de la literatura medieval catalana?
—En el caràcter de la composició, per exemple. Jaume I era un home culte però que no sabia escriure. Així doncs, com s’ho va fer per escriure un llibre? Es fan aportacions significatives sobre l’oralitat i l’escriptura. També s’aporta nova documentació sobre tots els poetes del segle XV. Els datem, de manera que podem saber qui eren i quins havien influït sobre els altres. A partir d’aquí hem configurat un panorama nou. En aquests anys s’han fet descobertes importants sobre Ausiàs Marc: el seu ‘lliri entre cards’, la seva estimada, ara sabem que es deia Teresa Híxer i que provenia de la noblesa, i en certa manera el protegia. Amb Ausiàs Marc recomponem el dibuix i ja no el veiem com un poeta romàntic i solitari. També hem rellegit la poesia de l’època antiga dels trobadors i hem definit que hi ha un espai occitano-català. Abans del 1215 era així. No hem de projectar la realitat d’avui, sinó intentar entendre com era el món feudal de llavors. Així mateix, no creiem en el terme ‘decadència’ ni tampoc en ‘l’humanisme català’. Però, tot i les noves aportacions, la història de la literatura funciona per sedimentació. En aquest sentit, no hem fet una revolució, sinó una revisió.

—No voldria acabar sense preguntar-vos per l’Any Llull, que s’ha de celebrar el 2016. Vós formeu part del comitè organitzador.
—A mi també m’agradaria saber-ne alguna cosa: fa un any el conseller Mascarell ens va convocar i ens va dir que s’havia de nomenar un comissari, que sembla que ha de ser en Joan Santanach, però encara no l’han nomenat. I després hi ha el pressupost, que també és important. Durant molts mesos no hi havia pressupost assignat. Ara sembla que hi ha una possible partida, però tampoc no s’acaba de concretar. El fet és que la Generalitat ha plantejat l’inici de l’Any Llull per a final del 2015 amb un concert de Jordi Savall i després que tot el programa es desenvolupi el 2016. Això va dir el conseller. Però no en sabem res. Per una altra banda, a les Illes Balears qui es mou és el bisbat de Mallorca, que el novembre d’aquest any organitzarà un congrés, vinculat sobretot a aspectes més litúrgics i espirituals. I el novembre del 2016 a Barcelona hauríem d’organitzar un segon congrés de cloenda de l’Any Llull, tractant d’aspectes més dedicats a la física i la filosofia. Sortosament, els mateixos especialistes formem part del comitè d’experts d’ambdós congressos i això fa que no ens repetim.

—I què n’espereu, de l’Any Llull? Quina funció hauria de complir?
—S’ha d’aconseguir publicar molts llibres divulgatius i atractius, fer emissions de ràdio que acostin la figura de Llull a la gent. També hi ha la voluntat de fer una gran exposició que pagaria la Diputació… L’Any Llull hauria de significar la presentació de Ramon Llull en societat. Ara, també s’hauria de procurar no transmetre llocs comuns passats de moda i arnats. I encara hi ha un altre risc en l’Any Llull, i és que Llull atreu els folls.