01.06.2015 - 06:00
La revista ‘Mètode‘ és una publicació de divulgació científica de referència. Editada per la Universitat de València, té una vida rica fora de la universitat. La dirigeix el biòleg, periodista i escriptor Martí Domínguez des del 1998, i té la virtut d’entendre la ciència com a fet cultural. Per això en les pàgines de ‘Mètode’ hi conviuen científics, filòsofs, escriptors, artistes… Fa pocs dies ha celebrat l’aparició del número 85. Ho ha fet a Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans, amb el debat ‘Què és la ciència‘ (video íntegre). Hem entrevistat Martí Domínguez, per entendre l’aportació de ‘Mètode’ en aquest moment difícil, de distanciament entre ciència i societat.
—En origen, la revista ‘Mètode’ ja va néixer com la coneixem avui?
—La revista ‘Mètode’ va néixer l’any 1992 com a butlletí generalista de promoció de la investigació de la Universitat de València. Era una revista institucional, amb un circuit sobretot intern, que tenia molt poca incidència, gairebé no es llegia. Va ser el 1998 quan vaig assumir la direcció i vam decidir que la revista havia d’oferir uns continguts més clars i la vam passar a color per fer-la més atractiva i entenedora. Calia treure-la al quiosc i fidelitzar uns lectors. A poc a poc, hem anat creixent i ens hem afermat en el mercat. I avui també som ben presents a internet, on tenim una mitjana de 50.000 seguidors al mes i on oferim uns continguts específics.
—Quan vau assumir la direcció de Mètode ja hi havia la voluntat d’acosta la ciència i els científics a la societat?
—El meu perfil personal (sóc doctor en biològiques, professor de periodisme i escriptor de novel·les i assaigs) m’ha portat a no desvincular mai la ciència de la cultura. Ciència i cultura són una mateixa cosa. En canvi, la realitat és que avui entre ciència i cultura hi ha un abisme. I és decebedor observar que amb la crisi el primer que desapareix als mitjans de comunicació és la ciència i la figura del periodista científic. Es torna a considerar un complement superflu. I jo em pregunto, per què no eliminen els horòscops dels diaris, o els bruixots i pitonisses de pa sucat amb oli de la tele? I això s’esdevé en un moment en què en el món regeix la tecnologia i mai s’havien fet tants avanços científics com ara. Hi ha un avenç en la ciència increïble i, per contra, el ciutadà és un ignorant en aquest àmbit.
—I per què aquesta tal ignorància?
—D’entrada no ho hauríem d’atribuir al fet que la ciència exigeixi més dedicació. N’exigeix una mica més però no molta més. Per exemple, en relació a una disciplina com la història de l’art. Jo diria que la raó de la indiferència és que vivim una època on es perd la curiositat. Som epicuris, però és un plaer que no volem que requereixi esforç. I això no pot ser. Tradicionalment la ciència ha estat centre d’interès dels pensadors i creadors en altres àmbits: Proust era un bon lector de Darwin i aquesta lectura l’emprava per construir metàfores excepcionals. Ara aquesta actitud és minoritària. Jo m’hi trobo en l’àmbit literari: els editors demanen textos fàcils, i els editors de diaris deixen de parlar de ciència i ignoren una part transcendental del que passa al nostre temps.
—Precisament, la revista ‘Mètode’ es troba en aquesta posició fonamental avui, entre l’investigador i la societat i és bàsica la seva funció de publicació centrada en la divulgació científica.
—’Mètode’ és més que una revista de divulgació científica, perquè ofereix una visió unitària de les ciències: hi reflexionen filòsofs, escriptors, artistes… Cada número ens costa un any i mig de gestació. És la transversalitat de ‘Mètode’. Per això també arribem a molts tipus de lectors, no només la comunitat científica. Alhora, cerquem gent que tingui capacitat d’escriure, de saber-se explicar. Perquè els textos científics cada vegada són més inanimats, sense estil. Però jo reivindico la retòrica com un element fonamental de la ciència. Galileo era un gran retòric, Darwin també, fins i tot Einstein era un bon retòric de la ciència. Amb retòrica hi ha persuasió a l’hora de presentar els fets. Si els científics utilitzessin els recursos estilístics de la literatura, serien més llegits. Per això per a ‘Mètode’ cerquem gent que tingui capacitat d’escriure, cerquem gent amb curiositat intel·lectual.
—La invisibilitat de la ciència en la societat té una doble direcció: la dificultat dels científics per fer divulgació, però també els mitjans generalistes per parlar dels avenços científics i generar debat entorn de totes les transformacions que vivim.
—A mi em criden pocs mitjans perquè els assessori. Desgraciadament, avui els mitjans en l’àmbit científic viuen de les notícies d’agència, però no tenen una agenda pròpia en temes de ciència. Alhora, hi ha una manca de revel·lia contra les pseudociències i això també fa molt de mal al conreu científic, alhora que allunya els científics dels mitjans. ‘Mètode’ fa alta divulgació i no fa divulgació científica naïf o populista. Però aquesta tendència generalitzada fa que la ciència perdi prestigi social, que els científics deixin de ser referents socials, que hagin perdut centralitat.
—Quins són els grans reptes que us proposeu a la revista ‘Mètode’ pels anys vinents?
—Volem conservar la nostra essència, i créixer en lectors. Però també en rigor i qualitat. Per això tots els articles són revisats per dos especialistes en la matèria. Alhora volem entrar en els llistats de revistes d’impacte. Ara ja hi som en molts índexs, però aspirem a entrar al Social Science Citation Index. Així podríem demostrar que la simbiosi entre la forma i el fons és possible! Però no serà fàcil!
